Monday, January 23, 2012

EL VIGILANT EN EL CAMP DE SÈGOL, de J. D. Salinger

Jerome David Salinger

J. D. Salinger Jerome David Salinger és un escriptor nord-americà considerat un clàssic de la literatura contemporània universal.

Des de l'inici dels seixanta, Salinger deixà d'escriure, se n'anà a viure en un indret desconegut de tothom, va prohibir que se'n publiquessin fotografies
- o qualsevol altra il·lustració - a les reedicions dels seus llibres i es va negar a vendre els drets dels seus llibres al cinema.

Amb Hapworth 16, 1928 (1997), una novel·la que havia escrit el 1965, trencà un silenci de trenta anys.

J. D. Salinger ha publicat, sobretot, narracions curtes, que va aplegar a Nine stories, un volum traduït al català (J. D. Salinger, Nou contes. Barcelona: Editorial Empúries, 1986) per un altre escriptor, Quim Monzó.

Consulteu el web d'ambdós autors i compareu-los pel que fa als gèneres literaris que han conreat.

Abans de llegir
Portada llibre en anglès

Si busques als crèdits del llibre el títol original del llibre, en anglès, veuràs que és The Catcher in the Rye.
Compara'n els títols en anglès i català: és gaire literal la traducció del títol?
Si no n'és gaire, prova de fer-ne la versió més literal que puguis amb l'ajut d'un diccionari multilingüe o a través d'un traductor automàtic.

Quina mena d'ofici deu ser vigilant en un camp de sègol?
Quines tasques creus que deu fer?
Fes-ne les teves hipòtesis i comprova-les en acabar de llegir el llibre.

The Catcher in the Rye és una obra molt traduïda i llegida.
Busca'n altres edicions en altres llengües i anota'n els títols.

Els perquès i el com del viatge: Agerstown

Catcher en un camp de sègol
1. L’Institut Pencey és a Agerstown. Com podries traduir el nom de lloc, de la ciutat, (age(r)s town) i quin significat simbòlic pot tenir?

La vila de les edats, pel pas per l'etapa de l'adolescència del protagonista, entre la infància i el món adult
El poble dels vells, perquè tots els qui hi viuen són gent gran
La vila dels anys, perquè a mida que van fent anys tenen més avantatges a la vida

2. Holden no va a veure el partit de futbol perquè:

Els alumnes explusats no poden assistir-hi
Entre altres coses, volia acomiadar-se del seu professor d'història
No li van deixar portar Selma Thurne, la seva millor amiga

3. Per quin motiu el protagonista de la novel·la emprèn un viatge des d’Agerstown fins a Nova York?

Per fer turisme
Perquè té curiositat per conèixer Nova York
Perquè l'han expulsat de l'institut

4. Amb quin mitjà de transport fa el viatge?

Tren
Autobús
Moto

5. Quin registre fa servir el narrador per adreçar-se al lector i també per parlar amb els seus companys d’estudis:

Formal (culte o tècnic)
Informal (col·loquial o vulgar)

6. Quina edat té Holden Caulfield quan viu els fets i quina quan els narra?

Els viu als 13 anys d’edat i els explica quan en té 16
Els viu quan té 13 anys i els explica quan en té 44
Els viu quan en té 16 i els explica quan en té 17

Central Park a l'hivern
7. Els fets que es narren passen:

A l'estiu
Per Nadal
Per Carnestoltes

8. Holden amb els seus companys d’habitació té una relació:

Amistosa
Divertida
Conflictiva

9. Què critica Holden del seu germà gran D.B. des de que treballa de guionista a Hollywood?

Que no guanya prou diners
Que ara ja no escriu com abans i es prostitueix
Que guanya massa diners

1. A quins personatges es refereixen aquestes cites o comentaris? Relaciona.

Company de l’habitació de Holden. A ningú no li agrada. Tenia una personalitat terrible. Groller i brut.



Són molt sensibles amb coses així…Són bona gent…però també són més sensibles que una mona.



Va escriure un llibre de contes boníssim… Ara té molta pela…Ara és a Hollywood…prostituint-se



Director de l’institut Pency. Un hipòcrita prepotent.



Tenia leucèmia i es va morir quan érem a Maine, el 18 de juliol del 1946. Era dos anys més petit que jo, però com unes cinquanta vegades més intel·ligent.



Amiga d’infantesa de Holden. La seva cita amb Stradlater preocupa molt a Holden perquè no es refia de les intencions d’Stradlater.



És molt ordenada, per ser una criatura. Vull dir que no llença les seves coses pertot arreu, com alguna mainada. No és desendreçada.

Friday, February 25, 2011

ELS ROMANS A CATALUNYA

1. EMPÚRIES
Els romans van arribar per primera vegada a Catalunya, com ja hem vist, l'any 218 aC. Les tropes d'Escipió van desembarcar a Empúries l'agost d'aquell any, i ja no van marxar: de fet, es pot dir que encara no han marxat, car nosaltres mateixos som descendents, directes o indirectes, d'aquells romans.

Empúries, però, ja havia estat fundada per foceus, provinents d'Àsia Menor, que prèviament s’havien instaŀlat a Massilia (Marsella), cap allà l’any 600 aC. L’historiador Estrabó ens diu que els emporitans vivien, de primer, en un illot, proper a la terra ferma, que fou anomenat després Παλαια πολις (Paleàpolis), illot que actualment està unit a terra ferma.

Durant el segle V aC la ciutat va conèixer una gran prosperitat, basada sobretot en el comerç amb Grècia —especialment amb Atenes, a la qual proveïa de cereals, i amb la resta de grans centres comercials ibèrics i fenicis de la península. Durant el segle IV la ciutat va continuar participant del gran comerç grec amb la península ibèrica i en l'intercanvi de productes amb tots els països de la Mediterrània occidental. Empúries encunya les seves pròpies monedes, la qual cosa és una bona mostra del seu prestigi econòmic i polític.

Al segle III, la ciutat continua progressant, però la presència dels cartaginesos al sud de la península va significar l'inici d'una recessió comercial que va culminar amb l'esclat de la 2a Guerra Púnica, on Empúries es manifesta clarament aliada de Roma.

Efectivament l’any 218 aC Empúries es va fer servir com a primera base militar romana per als legionaris a les ordres de Gneu Escipió. Els grecs, temorosos de la competència comercial i política dels cartaginesos, van cridar els romans i van obrir les portes de la Península Ibèrica al poble més imperialista de l’Antigor. No gaire més tard, entre 195 i 175 aC, Cató hi va establir un campament amb la finalitat d’eliminar la resistència anti-romana dels indígenes. A partir de llavors, Empúries va conèixer una etapa de prosperitat sense precedents, i es va convertir en el port per on accedien les mercaderies romanes que nodrien un nou mercat colonial.

Aquesta ciutat-campament tenia una extensió d’unes vint hectàrees i una planta regular, envoltada de muralles i amb un For situat a l’encreuament dels dos carrers principals. Ocupava una extensió d'unes 20 hectàrees. Uns 100 anys més tard, cap al 100 aC, el campament es va transformar en una ciutat de nova planta, que amb el pas del temps va acabar unint-se físicament amb la part grega de la ciutat, formant així un nucli urbà únic.

Durant l'Imperi, però, Empúries va anar perdent progressivament el paper predominant davant la competència de ciutats com Tàrraco o Bàrcino. De mica en mica, zones cada cop més grans de la ciutat anaven quedant abandonades, mentre que nombrosos edificis públics s'ensorraven. Finalment, a finals del s. III tota la població va abandonar Empúries per instaŀlar-se a Sant Martí d'Empúries, l'antiga Palaiàpolis, ja unida al continent, ben fortificada i dotada d'un port exceŀlent, que al segle IV esdevingué seu episcopal.



1. La muralla
Va ser construïda al segle I aC, al mateix temps que el forum. Té dues parts molt diferenciades: a la part baixa es van fer servir grans blocs poligonals de pedra calcària, mentre que la part superior es va fer amb pedres de petites dimensions.

És un mur recte, sense torres, i de moment només està excavada una part, la corresponent a l'entrada sud. De la banda nord encara no se n'ha trobat cap resta: fins i tot es desconeix fins on arribava exactament.


2. L'amfiteatre
Va ser construït també a començaments del s. I aC, i estava destinat a la lluita de gladiadors. Era una obra modesta, amb fonaments de pedra (l'única part que es conserva) que suportaven unes grades de fusta.

Es calcula que hi cabien unes 3000 persones. Juntament amb el de Tàrraco, és l'únic amfiteatre conegut a Catalunya.

3. La palaestra
Es tractava d'un edifici de forma rectangular envoltat per una galeria porticada. Servia per a la pràctica d'exercicis físics, com ara curses diverses o demostracions gimnàstiques. L'únic que se'n conserva són els fonaments.

4. Una insula
Al costat del forum es poden apreciar els fonaments d'una insula, de les moltes que sens dubte devia haver per la zona. No se sap ni l'alçada ni la distribució, però pel que sembla constava d'un pati central, que servia per donar llum als habitatges i ventilar-los.
5. La domus 1 Casa immensa, construïda durant el s. I aC, estava articulada, com totes les domus, al voltant d'un pati central (atrium), al qual s'accedia des del carrer a través d'un passadís (vestibulum). Encara són ben visibles les canalitzacions que portaven l'aigua des de l'impluvium fins a la cisterna subterrània.

Les estances al voltant de l'atrium estaven destinades a l'ús dels propietaris, i solien tenir els terres pavimentats amb mosaics, bona part dels quals s'han conservat molt bé. A la part sud de la casa trobem un gran jardí, el peristylum, De ben segur que la casa va patir successives transformacions i ampliacions al llarg del temps.


6. El Forum
El fòrum era la part més important de tota ciutat romana, el centre neuràlgic d'on partien els carrers principals i el lloc on se situaven els edificis més emblemàtics i monumentals. El d'Empúries oferia l'aspecte d'una plaça porticada amb tres portes d'accés. Els edificis que contenia eren de tres tipus: comercials, administratius i religiosos.

A la banda nord es poden apreciar bé les restes del temple capitolí, d'ordre corinti. Estava disposada de manera que qualsevol persona que entrava a Empúries, el primer que veia era el temple: disposava d'una escalinata frontal i contenia les representacions de les tres principals divinitats del panteó romà: Júpiter, Juno i Minerva.

A la banda est hi havia els edificis de tipus administratiu, com ara la cúria (temes municipals) i la basílica, on s'impartia justícia. A la banda oest hi havia tota una sèrie de tabernae o botigues, que com a cosa original s'obrien cap a l'exterior de la plaça, no pas cap a l'interior.

7. Porta sud
És l'entrada oficial a la ciutat. l dintell de la porta encara són visibles les marques fetes pel pas
continu de carros, mentre que a la paret dreta de la porta , mirant des de fora, encara és visible un símbol fàŀlic, que llavors era un símbol de força i prosperitat.
8 i 9. El Cardo i el Decumanus

El Cardo és el carrer principal de la ciutat. Era un carrer totalment porticat des de la porta de
la muralla fins al forum, i estava tot envoltat de tabernae de tota mena. El Cardo, juntament amb
el Decumanus, formen, com sabem, els dos eixos perpendiculars de tota ciutat romana ben feta.

2. TÀRRACO
L’hivern de l’any 218 aC, un cop declarada la guerra entre Roma i Cartago després de la presa de Sagunt, l’exèrcit d’Anníbal sortí d’Hispània, salvà la vigilància romana de les costes i, un cop travessats els Pirineus, la Gàl·lia i els Alps (amb els elefants!), es llençà sobre Itàlia. En aquell moment, en un intent de tallar-li a Anníbal les seves línies de subministrament, un exèrcit romà aquarterat a Massàlia es dirigí per mar cap a la Península Ibèrica, sota les ordres del general Gneu Corneli Escipió, i desembarca a Empórion, ciutat aliada de Roma. En pocs mesos les tropes d’Escipió van tenir dominada tota la costa des dels Pirineus fins al riu Ebre, i per tal de mantenir el seu control es van establir al poblat iber anomenat Kesse, que ells rebatejaren amb el nom de Tàrraco. Durant els 12 anys que van durar les guerres contra els cartaginesos a la Península,
Tàrraco va progressar moltíssim, passant de ser un petit poblet de costa a ser una gran ciutat i base militar.

L'any 48 aC, Juli Cèsar atorgà a Tàrraco l'estatus de colònia, títol que equiparava la ciutat amb la pròpia Roma, tot i que depenia directament de la capital. Pels volts de l'any 25 aC, el propi emperador Octavi August hi va residir durant dos anys, dirigint des d’allà les campanyes de conquesta de la cornisa cantàbrica. Poc després, l'any 19 aC, un cop acabada la conquesta completa d'Hispània, el propi Octavi va nomenar Tàrraco capital de la província Tarraconensis. I dos segles més tard també l’emperador Adrià hi va fer una llarga visita, durant la qual va sobreviure a un “atemptat” que va estar a punt de costar-li la vida!

Lloc d’assemblees amb els aliats, magatzem de subministres de l’exèrcit i del tresor per al pagament de les tropes; port i base naval; punt de venda del botí i dels presoners agafats en combat, venuts en l’acte als traficants a canvi de diners; quarter d’hivern dels soldats, i per tant, centre comercial on gastar les pagues en menjar, vi i dones. En resum, una vida comercial i política, plenament urbana, basada en la presència militar. La situació costanera de la ciutat i el seu caràcter de primer port al nord de l’Ebre, juntament amb la relativa proximitat de les Balears, convertien Tàrraco en una base portuària ben emplaçada respecte a les rutes marítimes
amb Itàlia i un exceŀlent cap de pont per a les comunicacions terrestres amb el centre de la Península.

La pedrera del Mèdol
Al voltant de Tàrraco s’hi coneixen diverses pedreres, d’on s’extreia la pedra necessària per a la construcció de muralles, edificis, etc. La més destacada va ser la pedrera del Mèdol, a uns 15 km. al nord de Tarragona. Al llarg del temps, coincidint amb la màxima activitat constructora a la Tàrraco imperial, s’hi van extreure més de 50.000 m3 de roca. A les parets gairebé verticals de la pedrera són perfectament visibles les empremtes dels grans blocs en què s’executava l’extracció.

Però sobretot on és més remarcable la magnitud del treball fet és en el gran monòlit, l’agulla de pedra de 16 metres d’alçada, tallada a la pedra a mesura que s’anava fent l’excavació, que ens serveix per fer-nos una idea aproximada de l’intens treball dels antics picapedrers, i ens
ajuda a reconstruir les tècniques ja conegudes d’extracció de blocs.

Aquests, com sabem, eren extrets per mitjà de falques de fusta i tot un seguit d’eines de ferro que permetien desbastar els futurs carreus, els quals eren traslladats després fins a peu d’obra —on rebien el poliment definitiu— per via terrestre i marítima.

b) L’Aqüeducte de Les Farreres
Lògicament, una ciutat tan important com Tàrraco havia de posseir unes línies estables d’abastament d’aigua que en garantissin un nivell adequat, i més tenint en compte que Tàrraco disposava d’un port al qual acudien molts vaixells a fer aiguada.

L’aqüeducte de les Ferreres, també anomenat Pont del Diable, és només una petita part —això sí, la més espectacular— del traçat de l’aqüeducte que duia l’aigua del riu Francolí a Tàrraco. Dels estudis que fins ara han estat publicats es desprèn que la conducció d’aigua s’inicia en el riu Francolí, a l’altura de Rourell, i segueix baixant fins arribar al barranc dels Arcs, que es travessa per mitjà del Pont del Diable. L’aqüeducte té uns 200 metres de llarg, amb una alçada màxima de 26 metres. La filada superior presenta vint-i-cinc arcs, i la inferior onze, tots ells de mig
punt. És monument nacional des de l’any 1905, i hom el considera bastit en època d’August.

c) Les muralles
La muralla consta d’un sòcol megalític de només dues fileres de pedres, sobre el qual s’aixeca un parament de carreus. Es tracta d’una muralla molt alta i sòlida, d'una amplada mitjana de 6 metres, i una alçada mitjana de 12 metres! La base de la muralla és “farcida” de terra i pedres i, a partir d’una determinada altura, l’espai intern entre els dos llenços de carreus es va
omplir amb capes de tovots.

La muralla original sembla que era més baixa i tenia cinc torres, però aquesta muralla, que data de mitjan segle II aC, fou bastida sense torres, la qual cosa potser prova que la ciutat no preveia el setge d’exèrcits sinó únicament la fàcil defensa de la plaça per part d’una guarnició reduïda
davant de contingències menors.

La Torre de Minerva, una de les cinc torres que formaven part de la primera fase, malgrat ser la més genuïna, va desplomar-se el 1811, i tot seguit fou refeta. Es tracta d’una torre angular amb basament megalític i murs de carreus. Al sòcol megalític hom pot observar cinc caps humans esculpits en els propis blocs de pedra, que es creu simbolitzen la protecció del recinte. Més amunt, a la zona dels carreus, apareix empotrat un relleu dedicat a la deessa Minerva. Es troba trencat, segurament degut a l’ensorrament abans esmentat, però al seu costat es pot llegir clarament la següent inscripció: M. VIBIO MENRVA
(Manius Vibi, a Minerva).

d) El Forum provincial i el Temple d’August
A finals del segle I dC Tàrraco es converteix en una ciutat amb dos forum: el de la ciutat, que ja existia, i un de nou, destinat a ser el centre religiós i administratiu de la província de la tarraconensis, la província romana, la capital de la qual era Tàrraco.

El For va ser construït en època de Vespasià, i es va ubicar a la part alta de la ciutat. Estava constituït per dues grans places i el circ. Aquestes dues places estaven a diferent nivell, i tenien funcions ben diferenciades:
• la superior era una plaça porticada rectangular de 153 x 136 m, presidida pel temple dedicat al culte imperial. El temple tenia una alçada aproximada d’uns 15 metres, i estava revestit de marbre de Carrara.
• la plaça inferior era el doble de gran (300 x 150 m, la més gran de tot l’Imperi Romà), i era el punt des d’on es gestionava la província, car s’hi trobaven espais tan importants com l’arxiu provincial i la caixa de l’Estat (on es custodiava la recaptació fiscal de totes les ciutats de la província).

e) El Fòrum de la colònia
A la part baixa de la ciutat, molt a prop del port, es trobava el forum de la ciutat (o fòrum de
la colònia). Era l'espai més pròpiament popular, el veritable centre neuràlgic on bategava la vida
comercial, social i humana de la ciutat de Tàrraco.
Consistia en una gran plaça rectangular, on s'hi trobaven els principals edificis religiosos i civils. A
una banda hi havia el temple, dedicat inicialment a la Tríada Capitolina i després al culte imperial. A l'esquerra del temple hi havia la basílica, l'edifici on s'impartia justícia i es reunien les autoritats de la ciutat.

f) El Circ
El Circ de Tàrraco fou construït amb voltes de formigó, que sustenten la graderia i faciliten la circulació del públic i els accessos als diferents sectors de l’edifici.
Sembla que fou construït a finals del període dels Flavis, concretament en temps de Domicià (81-96 dC). Fou una gran tasca, tant pel que fa als rebaixos del terreny que es van haver de fer com pel volum de materials que van ser utilitzats:
hem de pensar que el Circ té 325 m. de llarg i 115 d’ample. Tot plegat va significar l’esforç d’una gran quantitat de treballadors i esclaus.
No obstant, sembla que el període d’esplendor del circ no fou gaire llarg. Les excavacions arqueològiques mostren com, pels volts de l’any 500 dC, el Circ romà es trobava ja en estat d’abandó, i s’havia iniciat el seu procés de degradació.
Més tard, el nucli de la Tarragona medieval, bastit al voltant de la Catedral, s’estengué, a partir del s. XIII, cap a l’àrea del Circ, que aleshores anomenaven “el Corral”. S’inicià ja en aquella època el procés de construcció de nous edificis que, la majoria de vegades, reaprofitaven
les malmeses restes del Circ. A poc a poc, diferents edificis ocuparen els espais lliures de l’arena i aprofitaren les restes de l’edifici. De tota manera, encara que sembli estrany, la superposició i el reaprofitament de les estructures del Circ, han generat que les restes d’aquest es mantinguin en exceŀlent estat de conservació.

g) L’amfiteatre
Tàrraco va ser una de les poques ciutats d’Hispània on es va construir un amfiteatre. Això confirma, una vegada més, la representativitat social i política que va ostentar la colònia els primers segles de la nostra Era. L’Amfiteatre de Tàrraco és situat a l’est de la ciutat, fora del recinte emmurallat, tot aprofitant el pendent del turó de l’antic Præsidium militar, per tal de tallar-hi una part de la graderia. Les seves dimensions totals ens són desconegudes, degut al mal estat de conservació en què ens ha arribat, i per aquest fet tampoc no podem calcular la seva capacitat. Només coneixem les dimensions de l’arena (61’5 x 38 metres), la qual presenta unes construccions subterrànies (les fossæ) destinades a servir com a complement dels espectacles que se celebraven en la superfície: dependències de gladiadors, magatzems, gàbies, etc. De fet, les excavacions arqueològiques han constatat l’existència d’una sèrie de muntacàrregues accionats mitjançant uns contrapesos de pedra que permetien l’aparició a l’arena de feres i homes cada cop que canviava el número escènic, així com els petits decorats que els ambientaven.

I a l’extrem occidental de la fossa transversal, la troballa d’una pintura mural amb la representació de la deessa Nèmesi, divinitat protectora dels gladiadors i dels caçadors, permet demostrar l’existència d’una petita capella privada on els lluitadors farien els seus precs i les seves oracions abans de sortir a l’arena.

L’arena estava separada de la graderia per mitjà del podium, un mur de 3’25 metres d’alçada, bastit amb dues finalitats bàsiques: defensa dels espectadors davant de les feres —que es complementava amb una xarxa de protecció—, i possibilitar la perfecta visió de l’espectacle des d’un lloc elevat.

Malgrat el deficient estat de conservació que presenta l’Amfiteatre tarragoní, té uns trets característics importants. La graderia que dóna a la banda de la ciutat ha estat realitzada mitjançant dos procediments diferents: a la part inferior i a la mitjana, retallant la roca fent la forma de seients; i a la part superior, mitjançant un sistema de voltes que limitaven amb la façana bastida amb carreus. Ambdós elements, voltes i façana, han desaparegut completament. Ben poc ens resta de la zona que donava a la banda de mar, tret de l’únic sector original que es conserva.

La cavea (graderia) estava dividida en tres sectors diferents (mæniana), separats entre si per uns passadissos i envans, que permetien la rígida separació dels espectadors segons quina era la seva classe social.

El sector més proper a l’arena estava reservat només als personatges més il·lustres. De la tribuna només se’ns han conservat la plataforma i l’arc que hi dóna pas.

L’any 259 són cremats vius a l’arena de l’Amfiteatre el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, sota la persecució contra els cristians decretada per l’emperador Valerià. Però un cop cristianitzada la societat tarraconense, cap al segle VI, es construeix en el lloc del martiri una petita basílica de tres naus i absis de ferradura. Aquesta basílica és bastida aprofitant els materials de l’Amfiteatre inutilitzat, esdevenint a partir de llavors un lloc de culte alhora que un cementiri.

Un cop repoblada la ciutat en el segle XII, després de la dominació musulmana, es bastí damunt les romanalles de la basílica visigòtica una nova església cristiana, la de Santa Maria del Miracle. En el segle XVI s’establiren al Miracle els frares trinitaris, els quals hi construïren un convent, i a
començaments del XIX el convent i l’església són adients per instaŀlar-hi els reclusos que
havien de treballar en la construcció del port de la ciutat. El Penal del Miracle es mantingué actiu fins que fou definitivament desallotjat l’any 1910 i cedit a l’Ajuntament de Tarragona. L’any 1924 fou declarat Monument Nacional.

h) La Torre dels Escipions
Tocant a la carretera nacional N-340, junt al traçat de l’antiga Via Augusta, a uns 6 km. al nord-est de la ciutat, ens trobem amb l’anomenada Torre dels Escipions. Es tracta d’un típic monument funerari turriforme construït amb carreus de pedra local. Consta de tres cossos ben diferenciats: un podi inferior, un cos central decorat amb dues figures en alt-relleu —dues figures del déu funerari Attis—, i un darrer cos, molt degradat, amb dues figures en baix-relleu, probablement retrats dels qui hi foren enterrats.

Es tracta d’un sepulcre familiar datat al segle I d.C. La inscripció funerària, redactada en vers, no permet llegir els noms dels difunts, i la tradició va voler relacionar, erròniament, el monument amb els germans Escipió, protagonistes de les primeres campanyes militars romanes a Hispània i morts ambdós en batalla a la Península. El sepulcre, pel que es coneix d’altres monuments semblants, estava segurament encimbellat amb una coberta piramidal.

i) L’Arc de Berà
A la mateixa carretera nacional en direcció a Barcelona, a uns 20 km. de Tarragona, ens trobem amb un dels monuments romans més famosos de Catalunya, l’Arc de Berà. Es troba dins el terme municipal de Roda de Berà, sobre el traçat de la Via Augusta.

Construït amb grans carreus, consta d’un cos central, situat sobre un podi, decorat per falses pilastres amb capitells corintis que emmarquen l’arc pròpiament dit. Del cos superior original només se’n conserva l’arquitrau, mancant el fris, la cornisa i l’àtic.

La inscripció de l’arquitrau oriental diu:
EX TESTAMENTO L. LICINI L. F. SERG. SURÆ CONSECRATUM i indica que va ser consagrat per disposició testamentària de Luci Licini Sura, fill de Luci, de la tribu Sèrgia.

Aquesta inscripció situaria l’Arc al segle II dC, però investigacions recents han posat de manifest que Licini Sura no en va ser el constructor sinó el restaurador. Per tant es creu que l’Arc és producte també de la remodelació viària d’August a les acaballes del s. I aC.

El canvi d’aspecte del monument, en els últims dos-cents anys, es pot seguir amb força detall gràcies als dibuixos, gravats i fotografies existents. A simple vista, per exemple, hom pot observar els canvis de coloració dels carreus que corresponen a parts restaurades a final del segle XVIII, a mitjan segle XIX, l’any 1936, durant la Guerra Civil (després de ser objecte d’un intent de voladura que va afectar la part interna del pilar oriental) i la darrera que es va dur a terme a les acaballes del segle XX.

Tuesday, February 08, 2011

EL NEOLÍTIC


EL NEOLÍTIC

Introducció:

El Neolític, és la 3a etapa de la Prehistòria.
S’inicia en el 7.000 aC i acaba en el 4.000 aC. És una època de canvi transcendental:
- Es passa de l’economia depredadora a la productiva.
- Aquest canvi passa en tots els aspectes de la vida (socials, forma de vida, mentalitat). Aquest canvi rep el nom de Revolució neolítica.
Abans es definia el Neolític com un canvi en la forma de construir els instruments de pedra.
- Les pedres es polien.
- amb una substància corrosiva es feia la punta.
- es va passar de construir instruments de caça a instruments agrícoles.
Van considerar que era més important a prendre a produir les plantes que volien i aconseguir que els animals es reproduïssin.
Els jaciments s’identifiquen perquè s’hi troben instruments agrícoles de pedra polida (molins, ceràmica,...)
La ceràmica apareix al Neolític: atuells de fang que són utilitzats per guardar la collita.

També s’identifiquen per l’aparició de poblats-estable. Les tribus esdevenen sedentàries.
Sobre l’origen del Neolític hi ha dues teories:
1a teoria: la de Gordon Childe. És la teoria difusionista.
Aquesta teoria suposa l’existència d’un focus inventor: Mesopotàmia (a la vall dels rius Tigris i Eufrates), des d’on es va difondre a tota la Terra. La causa de la invenció del Neolític, segons aquesta teoria é s el canvi climàtic del 10.000 aC
2a teoria: la de Braidwood. Critica la teoria de Gordon Childe. La seva teoria és evolucionista (no té res a veure amb l’evolució humana). Aquesta teoria parla de canvis en els coneixements.

Teories de Formació del Neolític:

1a teoria: difusionista:
- Suposa l’existència d’un lloc on s’inventa (Mesopotàmia = vall dels rius Tigris i Eufrates), des d’on es va escampar per tota la Terra.
La causa de la invenció és el canvi climàtic del 10.000 aC.:
Mesopotàmia no va tenir glaciacions, el canvi climàtic va convertir el seu clima temperat en desèrtic, la qual cosa va provocar la migració dels animals i l’assecament de les plantes, aquest va ser el motiu que va fer que es veiés obligat a plantar i a fer que els animals es reproduïssin.
Gràcies als rius Tigris i Eufrates es va poder conrear i practicar la ramaderia (les seves valls eren oasis enmig del desert que s’havia format). Segons aquesta teoria des d’allí es va escampar a tot arreu.

2a teoria: evolucionista:
De la 1a teoria difusionista, Braidwood no el convenç el que és molt senzilla: un sol fet no pot provocar un canvi tan important.
Braidwood considera que el canvi climàtic no és l’única ni la més important de les causes: el canvi climàtic era com un període interglaciar i els canvis ja s’havien produït durant el Paleolític. Si el canvi climàtic n’hagués estat l’única causa, en el primer període interglaciar del Paleolític hauria d’haver aparegut l’agricultura.
Mesopotàmia no va ser el centre inventor ja que si hagués estat així, els jaciments neolítics més antics apareixerien a Mesopotàmia i, tanmateix, apareixen més al nord, a la península d’Anatòlia.

La teoria evolucionista diu que no hi ha una causa única per explicar l’origen del Neolític, sinó que hi ha moltes més causes. No nega la importància del canvi climàtic, però aquesta no en fou la causa real. La causa més important és el grau d’evolució que tenien les societats del 10.000 aC.
Cap a aquesta data els pobles havien adquirit grans coneixements mitjançant l’observació de la naturalesa. Van aprendre a fabricar instruments la qual cosa els va permetre practicar l’agricultura i la ramaderia quan va arribar el canvi climàtic.

La Revolució Neolítica

La sèrie de canvis que se produeixen a la vida de l’home com a conseqüència de l’aparició de l’agricultura i la ramaderia és anomenada revolució neolítica.
L’home passa de l’economia depredadora a l’economia productiva. L’home produeix. I les activitats més destacades són l’agricultura i la ramaderia, totes dues complementàries ja que se’n beneficien mútuament:

La ramaderia proporciona adob i tir animal per a l’agricultura, al qual dóna plantes de farratge per als animals.

A conseqüència de l’economia productiva:

Les societats es tornen sedentàries:
- Al principi practiquen el "nomadisme d’horta" que consisteix a traslladar-se quan la terra s’esgota.
- A mitjan Neolític es tornen totalment sedentaris perquè coneixen millor les tècniques agrícoles i eviten, així, que la terra s’esgoti:
- Per evitar-ho van servir l’adob i, més endavant, el guaret, al principi biennal, amb la qual cosa es perdia la meitat de la collita.
- Després va passar a ser triennal, amb la cosa es conreava 2/3 del terreny i se’n deixava descansar 1/3, i es rotava alternativament aquest mètode.
Com a conseqüència de la sedentarització total apareixen poblats estables, la qual cosa unida a l’economia productiva augmenta la demografia.

Per guardar la producció apareix la ceràmica:
- Atuells de fang per guardar la collita o el seu excedent: és un element utilitari.

- Element cultural: serveix per diferenciar pobles o cultures per la forma del modelat i la decoració.

Decoració:
- Pot estar pintada o submergint l’atuell humit en la pintura.
- Pot estar sense pintar i decorada per impressió (gravats): el més famós és el cardial en què s’imprimeix la conquilla de l’escopinya. Aquesta decoració identifica els pobles neolítics de l’Orient mediterrani.

Elements de decoració:
Poden cobrir tot l’atuell o només unes parts, formant bandes horitzontals.
Figuratives: reprodueixen figures (animals: zoomorfes - plantes: fitomorfes - homes: antropomorfes)
No figuratives: signes geomètrics.

Amb les societats productives apareixen societats d’organització més complexa perquè apareix l’excedent, la divisió social del treball i la propietat privada.

L’excedent: Quantitat de producció sobrant. És l’inici de la riquesa, com més excedent hi hagi més ric. Apareix amb la producció, però no es consolida fins a mitjan o final del Neolític: els instruments de conreu són més perfectes, s’adoba la terra, es rega,... Això fa que les collites siguin més abundants, la qual cosa fa que hi hagi excedents.
L’excedent només té conseqüències quan es consolida: permet la divisió social del treball.

Divisió social del treball: En una societat la gent es diferencia pel seu treball. Al Paleolític tothom caçava = tothom era igual. Al principi del Neolític tothom és agricultor = tothom és igual. Quan apareix l’excedent consolidat no tothom es dedica a l’agricultura ni a la ramaderia: calen productes que cap de les dues activitats esmentades produeix.
Amb l’excedent es pot alimentar d’altres persones que se dediquen a fabricar instruments, teixits, ceràmica,... = comença l’artesania. L’artesà li canvia els seus productes a l’agricultor per l’excedent.
La divisió social del treball es pot arribar a fer per l’intercanvi d’excedents = primer tipus de comerç = comerç per barata.

La propietat privada: No n’hi havia al Paleolític. És l’agricultura la que fa que aparegui. Per convertir una zona salvatge (improductiva) en productiva es requereix molta feina: la gent només està disposada a treballar si té la seguretat que la terra serà seva = aparició de la propietat privada.

Amb la barata, l’excedent i la propietat privada apareix la desigualtat social i la riquesa (apareix a l’Edat dels Metalls a Europa) que a l’Edat dels Metalls provoca l’aparició de les classes socials.

De l’economia productiva neixen els canvis culturals.

Canvis culturals:
Durant el Paleolític l’home va creure en la influència de l’esperit de l’animal en la vida de l’home = toteista. Apareixen aquestes creences perquè l’home és caçador i viu de la caça. Tenen creences animistes (pintures rupestres) l’animal és l’ésser sagrat.
Al Neolític apareix la cultura dels homes agricultors: viuen de la terra (collites) = adoren la fertilitat de la terra: deessa fonamental = "Deessa - Mare" = deessa de la fertilitat de la terra, també representa el cicle del vegetal (mor i reapareix la terra. La terra és improductiva a l’hivern i després és productiva). Els homes de les acaballes del Neolític adoren la naturalesa: terra, sol, aigües, rius, muntanyes, mars són els déus de les primeres civilitzacions.

EL MÓN GREC

El món grec

En una península de costes retallades, amb profundes valls aïllades entre muntanyes, uns grups d'homes, organitzats en comunitats independents, però amb un sentiment comú (pertànyer a un mateix espai geogràfic, l'Hèl-lade, i tenir la mateixa llengua i les mateixes creences), van forjar una nova civilització, que per primera vegada es basava en l'home.

Les primeres ciutats gregues

La historia dels grecs cal enllaçar-la amb un grup d'homes que parlen llengües indoeuropees emparentades entre si, de les quals més endavant va sortir el grec. Són els aqueus, que es van endinsar a Grècia cap a l'any 1600 aC. Pels voltants de l'any 1200 aC, una nova invasió, la dels doris, va destruir aquesta civilització de palaus fortalesa i va obrir una època de temps foscos (del segle XII al VIII aC), al llarg dels quals els grecs van elaborar una nova forma de civilització: la polis. Dels seus últims temps i dels seus darrers reis ens en parlen els poemes d'Homer.

Les societats aristocràtiques

A cadascuna d'aquestes petites polis, agrícoles i ramaderes, un reduït nombre de famílies formaven l’aristocràcia, amb poders religiosos, judicials i polítics. S'anomenaven aristoi (els millors) o eupàtrides (ben nascuts) i, tot i que pretenien provenir de la nissaga dels déus i dels herois, eren, en realitat, descendents dels invasors.

Cap al segle VIII aC, els veritables pobles exerceix aquest nucli d’aristòcrates, es reuneix en un Consell anomenat a Atenes Areòpag per tal de portar els afers de ciutat. S'organitzaven en clans, els anomenats genos, que reunien els descendents d'un mateix avantpassat sota el guiatge d'un d'ells.

Les famílies eupàtrides eren per damunt de tot propietàries de terres i de ramats. En aquest poder econòmic es basava el seu poder polític. A més, eren excel·lents genets i constituïen la minoria guerrera que defensava la ciutat de les agressions exteriors.

Un abundós nombre de camperols conreava les terres d'aquest grup privilegiat d’eupàtrides, al qual lliurava una part important de la collita. Si els camperols no podien afrontar els seus pagaments, s'endeutaven, i la llei permetia que les seves terres i les seves vides fossin hipotecades. En el supòsit que no poguessin fer efectiu el pagament, perdien la llibertat i esdevenien esclaus, i les seves terres passaven a engrandir els latifundis dels senyors. Així, encara que teòricament fossin lliures, els seus drets eren quasi nuls. La llei i el govern eren monopolitzats pels aristoi.

Les colonitzacions

Les petites comunitats governades per l’aristocràcia, malgrat la seva economia tancada agrícola i ramadera, necessitaven una sèrie de béns, sobretot metalls, que elles mateixes no podien produir. Això va fer que es formessin grups de comerciants que anaven a cercar-les a regions més o menys properes i aquests viatges els van permetre de conèixer noves terres. La manca de terres de conreu a Grècia va fer pensar en l'ocupació d'aquests territoris de forma permanent, i així es va iniciar la colonització.

Les colònies més antigues (775-675 aC) van proporcionar terres a tots aquells que no en tenien als seus llocs d'origen (metròpolis). Generalment, la fundació la dirigia un membre de l’aristocràcia i els nous colons formaven comunitats econòmicament molt prosperes, que, tot i mantenint llaços amb la metròpoli, eren políticament independents.

A poc a poc, algunes metròpolis i colònies, que ja no tenien problemes de terres de conreu, van iniciar una evolució cap a l'artesania i el comerç. La ceràmica, el vi i l'oli eren els productes que es bescanviaven per metalls, cuirs, pells i esclaus. Les colònies fundades entre el 675 i el 500 aC tenien ja una finalitat comercial. Són els empòrion o mercats, com per exemple Empúries (a l'Alt Empordà).

Aquesta expansió va arribar aproximadament fins al segle VI aC, en què una sèrie de factors van confluir i van aturar l'esmentada expansió. D'una banda, les millors terres i les zones més estratègiques ja havien estat ocupades; de l'altra, va debanar la pressió demogràfica, que en moltes polis havia estat l'incentiu per colonitzar. Ara bé, fonamentalment, la presencia de fenicis o de cartaginesos a la Mediterrània occidental i perses a l'oriental va obligar els grecs a aturar el seu avanç.

2. L'evolució cap a un nou model polític: la democràcia

Aquestes primeres societats oligàrquiques, on els homes lliures i amb drets eren una minoria, van subsistir al llarg de la història de Grècia: Esparta n'és, potser, l'exemple més conegut. A d'altres llocs, però, i especialment a Atenes al llarg dels segles VII i VI aC, una sèrie de canvis econòmics i polítics van permetre el sorgiment d'un nou model polític.

Canvis econòmics i transformacions polítiques

A partir del segle VII aC, la generalització del comerç i de les activitats artesanals i l'ús de la moneda van portar canvis en els conreus (es van introduir el cep i l'olivera per a l'exportació) i un augment de les activitats no agrícoles per tal d'afrontar la puixant demanda dels mercaders.

El comerç va crear noves fortunes, basades ara no en la propietat de la terra, sinó en els diners. Alguns petits artesans, comerciants i, fins i tot camperols, que es van dedicar als nous conreus s'hi van enriquir, i aviat van començar a enfrontar-se a l’aristocràcia, bo i demanant drets jurídics i polítics.

Aquests homes eren ara també capaços de pagar-se l'equip d'hoplita, un nou tipus de soldat d'infanteria, més eficaç, que l'antiga cavalleria i que, gràcies a la generalització del comerç de metalls i el desenvolupament de la metal·lúrgia, era accessible a un major nombre de ciutadans. Si bé la seva força econòmica era comparable a la de l’aristocràcia i la seva participació militar era semblant, la seva participació política era menor, i per això van començar a aparèixer greus tensions socials a les polis. Si a tot això hi afegim que els deutes (cada cop més freqüents) amenaçaven una part del camperolat, el més pobre, entendrem per què, per una o altra raó, als inicis del segle VI aC el tradicional sistema de poder va entrar en crisi a moltes de les polis gregues.

La primera reivindicació que els va enfrontar amb l’aristocràcia va ser que la llei fos coneguda per tothom. Mentre els aristòcrates van tenir el poder, les lleis, basades en el costum, eren conegudes només per ells, que, a l'hora de fer justícia, les aplicaven en profit propi. Ara es tractava que la llei fos redactada, coneguda i aplicada amb igualtat a tothom.

Els legisladors van ser autèntics àrbitres en molts d'aquests conflictes. Van redactar les lleis tradicionals i hi van introduir algunes reformes, però no van aconseguir resoldre els problemes socials que s'havien plantejat. Les Lleis de Dracó (621 aC) o les més avançades de Soló (585 aC) a Atenes, a desgrat de les millores, com ara l'abolició de l'esclavitud per deutes, van continuar essent conservadores i favorables a l’aristocràcia.

En algunes polis econòmicament més desenvolupades i amb una classe mitjana de menestrals i comerciants rics i poderosos, es va iniciar un nou procés polític amb l'aparició de les tiranies. Els tirans, com va ser Pisístrat a Atenes, solien ser aristòcrates enfrontats al seu propi grup social que, amb el suport d'un exèrcit personal i de gran part de la classe mitjana urbana, prenien el poder per la força. Aquest tirans van governar de forma absolutista, tot i afavorir la massa popular en contra dels interessos de l’aristocràcia. Les seves lleis protegien el comerç i l'artesania i beneficiaven la pagesia, mitjançant el repartiment de terres.

La tirania va esdevenir, doncs, una nova forma de govern a Grècia, que tot sovint va abusar del seu poder. Perdut el suport del poble, els tirans van ser enderrocats. Algunes polis van tornar a formes de govern aristocràtiques (Tebes, Corint) i a d'altres, com Atenes, les reformes dels legisladors i dels tirans van iniciar el camí cap a la consolidació d'un nou sistema polític: la democràcia.

La polis dels ciutadans: l'Atenes del segle V aC

Després de les lleis de Soló i de Dracó, el següent pas important van ser les reformes de Clístenes (510-507 aC), considerat el pare de la democràcia grega. Clístenes introduí el principi de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, tot i que l’Areòpag (consell de l’aristocràcia) continuava exercint els seus poders. Les reformes de Pèricles, a partir del 462 aC, van consolidar de forma definitiva el sistema democràtic.

Mitjançant aquestes reformes, l'ekklesia (assemblea dels ciutadans) va esdevenir l’òrgan fonamental de govern i expressava directament la voluntat dels ciutadans lliures. Qualsevol ciutadà podia prendre-hi part, parlar-hi, fer-hi propostes i podia ser escollit per els càrrecs públics. D'ella emanaven tots els poders i, d'entre els seus membres, se n'escollia tant la Bulé (consell) com els Tribunals. Així, el càrrec d'arcont (alt magistrat), va deixar de ser patrimoni de les classes privilegiades, ja que aquests funcionaris eren nomenats per sorteig entre tots els ciutadans.

L'eix principal de tot aquest sistema era, d'una banda, l'elecció mitjançant sorteig de tots els càrrecs, bo i reforçant la idea d'igualtat d'oportunitats i, de l'altra, la retribució econòmica per exercir aquesta funció social, per tal que la pobresa no fos obstacle per servir la causa pública.

Així, a la ciutat d'Atenes, tant si s'era pagès o pastor, vilatà o habitant de la ciutat, el més important era ser ciutadà. Només ells podien posseir terres, ser jutjats per un tribunal o participar en política. A canvi, pagaven els seus impostos i defensaven la polis en cas de guerra.

Una democràcia limitada: metecs i esclaus

L'ampliació de drets als ciutadans barons es va veure acompanyada d'una dràstica reducció del seu nombre. Així, el 451 aC es va decretar que per ser ciutadà ambdós progenitors havien de ser atenencs i es va negar la ciutadania als fills de mare estrangera. A l'Atenes del segle V els ciutadans eren una minoria davant la massa ingent de metecs (estrangers) i esclaus.

Els metecs eren estrangers que, procedents d'altres polis, s'havien instal·lat a Atenes tot cercant treball en l'artesania o el comerç. No tenien drets civils, no podien comprar terres, i no els era permès de casar-se amb ciutadans. Conservaren, però, llur llibertat personal, eren protegits per les lleis i podien fixar el seu lloc de residència. En canvi, van contribuir a les despeses de l'Estat pagant els impostos i participaven en la defensa de la polis.

Mentre que els metecs arribaven voluntàriament a la ciutat, no succeïa el mateix amb els esclaus. A partir del segle VI aC, i cada cop més en nombre creixent, van constituir la força de treball essencial del sistema econòmic.

A Atenes, un cop desapareguda l'esclavitud per deutes (no era així en d'altres ciutats), els esclaus eren els presoners de guerra, els captius dels pirates i els nens abandonats pels seus pares. Eren subhastats per mercaders i el seu preu oscil·lava segons la demanda. Des d'un punt de vista jurídic, l'esclau no tenia drets, era un objecte propietat de l'amo i no podia tenir família, ni riquesa, ni casa pròpia. Per als grecs (fins i tot per al mateix Aristòtil) eren gairebé «instruments amb vida». Treballaven en diferents sectors de l'economia, tant en l'agricultura com en la mineria, en la construcció o en els tallers artesanals. Sobre ells va recaure els pes fonamental de la producció i l'esclavisme va permetre el gran desenvolupament de la polis grega.

Les condicions dels esclaus variaven segons els treballs que feien. Així, no tenia comparació la miserable vida dels minaires amb la dels que es dedicaven a l'ensenyament o a la medicina. A la ciutat d'Atenes, per por als aldarulls, era prohibit matar-los, o ferir-los. Els esclaus podien arribar a comprar la seva llibertat o aconseguir-la mitjançant la concessió pública dels seus amos. i aleshores esdevenien metecs.

És indubtable que sense el treball gratuït dels esclaus els ciutadans d'Atenes no haurien pogut prosperar ni ocupar-se dels afers públics de la polis.

L'hegemonia atenenca

Encara que les polis gregues van ser sempre molt geloses de la independència, els lligams de llengua, religió i un boirós sentiment comú de pertànyer a l'Hél·lade, feien que s'unissin enfront d'enemics exteriors. Al segle v aC Pèrsia era, sens dubte, l'enemic més temible. Va començar bloquejant les rutes comercials de la mar Negra i d'Orient, i després va sotmetre algunes polis de l’Àsia Menor (Milet) i finalment, va amenaçar la mateixa Grècia continental. Les polis gregues, Atenes i Esparta especialment, s'hi van enfrontar. Van ser les anomenades guerres mèdiques (500-475 aC), que van servir per foragitar els perses del continent.

Un cop allunyat el perill persa, el prestigi i el mestratge d'Atenes al llarg de la guerra la van portar a encapçalar una lliga de ciutats, la Lliga de Delos (santuari on es reunien totes les ciutats de la Lliga), amb la finalitat de garantir la seva llibertat i independència. Cadascuna de les polis aportava naus, tripulació o diners, però, tot i que les decisions es prenien conjuntament, molt aviat Atenes va acabdillar la Lliga. Aprofitant-se de les naus i del tresor comuns, va crear un imperi colonial mitjançant el domini de les rutes i dels ports comercials més importants.

La puixança i el poder atenenc, que no solament pretenia controlar comercialment determinades ciutats (Corint, Mégara ... ), sinó que també volia imposar el seu sistema polític, aviat va aixecar una polseguera de recels i desconfiances, els quals, enfortits encara més per Esparta, van conduir a l'enfrontament de les polis gregues. Són les anomenades guerres del Peloponès. (431-404 aC), que van significar el decandiment de les polis gregues i d'Atenes especialment, la qual en va sortir devastada i empobrida.

Les terres s’havien concentrat a mans de grans propietaris, ja que els petits agricultors, un cop destruïdes les seves collites per les tropes enemigues, se'n van anar a la ciutat a cercar treball. A la ciutat, el comerç estava paralitzat, la demanda de productes artesanals va patir una forta davallada i el treball dels esclaus obstaculitzava l'ocupació dels homes lliures. Només els restava com a sortida enrolar-se a l’exèrcit, o formar part de l'emigració.

La crisi social i econòmica va conduir a una crisi política. Atenes, que basava la seva democràcia en la riquesa comercial, va veure com s'insurreccionaven els grups més rics, que havien de suportar una forta pressió fiscal per tal d'afrontar les despeses de la ciutat. El sistema democràtic ja no podia continuar funcionant.

L'enfonsament de les polis gregues. Alexandre el Gran

Macedònia, al nord de Grècia, era al segle IV aC un país tan feréstec i rude que els grecs el consideraven semibàrbar. Era governat per una monarquia i la seva riquesa fonamental era l'agricultura. Les ciutats gregues afeblides i dividides per conflictes interns, no van poder resistir l'embat dels exèrcits macedònics, els quals, reorganitzats pel rei Filip II van irrompre sobtadament en les polis, i van aconseguir dominar-les en poc temps.

L'imperi d'Alexandre el Gran

El fill de Filip II, Alexandre el Gran, pregonament amarat de l'esperit grec, educat per Aristòtil i esdevingut, a vint anys, rei de Macedònia, va engrandir les conquestes del seu pare, va reunificar les ciutats gregues i les va menar cap a una empresa àmpliament cobejada pels grecs: la conquesta de l'Imperi persa.

En pocs anys, Alexandre va arribar als confins del món oriental llavors conegut, va dominar L’enemic tradicional de Grècia i va mitigar amb les seves conquestes la crisi econòmica, tot fundant noves ciutats i obrint noves rutes comercials. Malgrat tot, l'imperi que va crear va ser efímer, perquè no va saber posar les bases d'una vertadera unitat. A la seva sobtada mort, aquest imperi va desaparèixer. Només va quedar com el precedent d'una nova gran potencia: l'Imperi romà.

Les monarquies hel·lèniques

Els seus successors, els caps grecs del seu exèrcit de mercenaris grecs, varen tenir llargues lluites entre ells per quedar-se amb l’herència d'Alexandre. Finalment, el 280 aC., es va estabilitzar la situació política amb la consolidació de tres estats:

a)Macedònia, formada pel nord de Grècia, que va aspirar sempre a dominar les polis de territori grec europeu.

b)Egipte, format per les terres de la vall del Nil i la costa mediterrània.

c)Síria, que va incloure - si bé no sempre - l’Àsia Menor, Palestina, Fenícia, Mesopotàmia i l'Iran.

El regne de Macedònia es va debatre sempre amb els problemes d'unes terres pobres i superpoblades, que eren destrossades sistemàticament per les lluites polítiques. Però el cas d'Egipte i Síria va ser diferent. Es tractava de dos estats en els quals una part de l'excedent de població grega va trobar una sortida als seus angoixosos problemes econòmics: aquí es va produir, de fet, una nova emigració grega, però, ateses les seves característiques totalment noves, serà útil que li dediquem una carta atenció.

Organització dels estats hel·lenístics.

Els estats hel·lenístics de l'Orient Mitjà es van crear per conquesta militar i es van basar sempre en la força que donava als seus reis un exèrcit poderós de mercenaris grecs.

El cap d'aquests estats hel·lenístics era sempre un cabdill militar grec victoriós Dominava un territori i en treia ingressos importants en forma de tributs. El seu poder polític era absolut, tal com ho havia estat el dels reis de l’Orient Mitjà, i governava amb l'ajuda d'una abundant burocràcia formada també per funcionaris grecs.

Però aquests reis hel·lenístics tenien, a més, interès a augmentar el nombre de grecs que vivien als seus estats i, per això, afavorien la creació de colònies poblades per grecs: d'aquesta manera es completava aquesta nova colonització grega.

Les noves colònies gregues d'Orient eren ciutats hel·lenitzades (a voltes eren ciutats que ja existien i simplement se'ls afegia un barri grec, però normalment eren ciutats creades de bell nou). Per afavorir aquesta colonització els reis hel·lenístics fundaven moltes ciutats noves: n'edificaven les parts principals, construïen les muralles i cedien lots de terra als grecs que anaven a instal·lar-s’hi. No totes aquestes ciutats van créixer o van prosperar, però algunes van esdevenir enormes centres de riquesa i de cultura, com par exemple Alexandria al Delta del Nil, Antioquia a l'Orontes (Síria), Laodicea (també a Síria), Pérgam (a l’Àsia Menor) i Seléucia vora el Tigris (a Mesopotàmia).

Activitats econòmiques.

Els grecs que habitaven aquestes ciutats, de primer van viure de l'explotació de les terres (que feien treballar per esclaus o par camperols indígenes) però de seguida van ampliar el camp a les activitats industrials o comercials, l’abundància d'esclaus va afavorir la creació de tallers importants on els empresaris fabricaven productes per a l'exportació: papirus, pergamí, ceràmica, teixits de luxe, vi vidres, bronzes, etc. A Alexandria hi havia molts tallers d'aquest tipus.

D'altra banda, portat peix grecs, el comerç a l’Orient Mitjà es va reanimar: un camí nord-sud que passava per l’Àsia Menor, Síria i Egipte posava en contacte els rics regnes hel·lenístics; però, a més, l'antiga ruta terrestre que unia Síria amb l’índia a través de Mesopotàmica va continuar funcionant. Antioquia, a la costa de Síria, era un gran centre comercial on convergien totes dues rutes.

Aquestes activitats van permetre l'aparició d'una burgesia grega rica i orgullosa a les ciutats de l’Orient Mitjà. Això va contribuir a hel·lenitzar en part aquestes regions. Tant es així que van arribar a creure que havien reconstruït les velles polis gregues a les terres riques de l’Orient; però aquestes ciutats no tenien els mateixos privilegis: els faltava la independència política. Efectivament, les noves ciutats eren sotmeses al rei i com a signe d'aquesta submissió havien de pagar-hi tribut i calia que acceptessin la indiscutible autoritat política.

Ara bé, ¿quina actitud tenien els indígenes de l’Orient Mitjà davant d'aquesta penetració hel·lènica?

Vençuts i sotmesos per força, sembla que cal distingir-ne dos grups:

a) Els que pertanyien a les classes més riques i poderoses, que van entrar en contacte amb els grecs, van acceptar molts dels elements constitutius de la seva civilització i van compartir amb elis la riquesa i el poder.

b) Els més pobres i humils, que van continuar, com abans, sotmesos a un treball dur i a una explotació que tenien arrels molt antigues; en aquesta nova situació, els beneficiaris n'eren els antics grups dominadors i els grecs que acabaven d'arribar.

LA RELIGIÓ EN EL MÓN GREC

Els déus grecs.

Els grecs assignaven a la religió un paper semblant al que li feien representar les civilitzacions de l’Orient Mitjà: la darrera explicació de tots els fets inexplicables s'havia de buscar en la intervenció d'un déu.

Les divinitats gregues estaven també, a l'origen, associades a les forces de la naturalesa, i els homes les havien de disposar favorablement mitjançant els actes de¡ culte.

Entre elles destaquen: Zeus (el cel), Posidó (la mar), Hades (el món subterrani), Apol·lo (el sol), Afrodita (la fecunditat). A aquestes divinitats, s'hi han d'unir les que provenien d'activitats bàsiques per a l'home com per exemple Hera (la llar), Ares (la forma), Atena (la saviesa), Hermes (el comerç), Ártemís (la caça), Deméter (l'agricultura)...

Caràcters de la religió dels grecs.

Entre els grecs la religió va adquirir els següents caràcters propis:

Les divinitats van experimentar un lent procés d'antropomorfització. Ja a l’època clàssica, el grec assignava als déus caràcters plenament humans solament modificats per dues qualitats divines: la immortalitat i El poder sobrehumà.

Aquests déus humanitzats eren protagonistes de complicades narracions on es barrejaven fets de caràcter simbòlic amb esdeveniments clarament novel·lescos: són els mates grecs. Aquests mites van ser reelaborats i estructurats per dos grans poetes de l’època arcaica: Homer i Hesíode.

Del culte, se n'encarregaven uns ciutadans corrents, que es revestien d'un caràcter sacerdotal només en les ocasions que, en nom de la polis, havien de realitzar els sacrificats.

Els grecs tenien una manera molt característica d'honorar els grans déus: les festes atlètiques que se celebraven periòdicament als santuaris grecs més importants (el santuari de Zeus a Olímpia, el de Posidó a Corint i el d'Apol·lo a Delfos, principalment). En aquests festivals, els atletes, que representaven les diferents polis gregues, intervenien en concursos gimnàstics que eren considerats ofrenes a la divinitat.

La religiositat grega no tenia cap relació amb la perfecció moral de l'home ni pretenia resoldre el problema del misteri d’allò que hi ha després de la mort.

No obstant això, a partir del segle VI aC. ja van començar a aparèixer entre els grecs unes formes religioses que volien donar a l'home una seguretat per a després de la mort, i una certa idea de plenitud i de perfecció moral. Aquestes són les religions dels Misteris (com els del culte a Dionís, els que se celebraven a la ciutat d'Eleusis o els cultes òrfics). En aquestes manifestacions l’iniciat participava en una sèrie de cerimònies que l’acostaren al déu, el qual li assegurava la plenitud vital i la vida feliç després de la mort. Aquests iniciats no podien revelar a ningú la naturalesa de les cerimònies en què participaven.

També hi havia molts grecs que buscaven una certa seguretat a través d’altres formes religioses: màgia, endevinació, culte a Asclepi (déu de la salut humana), etc.

L’APARICIÓ DEL PENSAMENT RACIONAL

Els pre-socràtics.

Cap al final del segle VII aC. van aparèixer a les polis gregues de l’Àsia Menor alguns personatges que pensaven diferentment de com ho feien els seus conciutadans. En la seva obra, s'hi veuen dues aspiracions bàsiques:

a) L'intent de buscar una explicació dels fenòmens i de les realitats naturals que es trobi a la mateixa natura i no provingui de la intervenció de forces exteriors i inexplicables.

b) La idea segons la qual aquesta explicació ha de ser il·lògica i racional, no misteriosa ni imaginativa (com ho era el mite).

Dels temptejos d'aquests homes (Tales i Anaximandre de Milet, Heràclit d'Efes, Pitàgores de Samos), en va néixer una manera nova de pensar basada en l'observació de la natura i en l'ús de la raó: va ser així que es van posar els fonaments de tota la ciència tal com nosaltres l'entenem.

Sòcrates, Plató i Aristòtil.

Al segle V aC., i sobretot al segle IV aC., Atenes va esdevenir un centre intel·lectual on tres grans pensadors van avançar pel camí traçat.

a) Sòcrates intenta crear una moral racional: L’home, segons ell, pot arribar a conèixer amb la raó allò que és bo i, quan ho coneix, és capaç de realitzar-ho en la seva vida.

b) Plató, deixeble de Sòcrates, considera que la raó humana és capar, de conèixer les Idees Perfectes (Bé, Bellesa, Veritat, Justícia ... ) que existeixen més enllà del món real, que és imperfecta. Aquest coneixement pot despertar en l’home el desig d'acostar-s'hi i de posseir-les, i assolir, d'aquesta manera, la plenitud humana.

c) Aristòtil, molt menys idealista que Plató, considerava que la raó humana és feta per conèixer el món real en què vivim. Segons aquesta teoria, la raó humana pot obtenir un coneixement veritable del món si elabora les dades que li vénen de l'exterior. Però perquè la raó humana pugui atènyer aquesta veritat ha d'actuar correctament. Les normes per pensar correctament van ser elaborades per Aristòtil en l'obra la Lògica.

La ciència hel·lenística.

Als estats hel·lenístics, el pensament racional grec va continuar progressant fins a aconseguir un desenvolupament important en diverses ciències. A la ciutat d'Alexandria els reis d'Egipte van crear un nou centre d'estudi, el Museu, on estudiaven i investigaven científics de tot el món grec. Vegem, a continuació, alguns exemples dels seus èxits:

a) La matemàtica assoleix un dels seus cims més importants amb l'obra d'Euclides (330-275 aC.); aquest matemàtic va sistematitzar i ordenar tots els coneixements que en aquella època tenien els grecs sobre les figures geomètriques.

b) Les observacions astronòmiques van donar resultats interessants: deducció de l'esfericitat de la Terra, mesura d'un arc de meridià, inclinació del pla de l'eclíptica, duració de l'any solar fixada en 365 dies i 1/4. Els astrònoms hel·lenístics, però, van continuar aferrats a una concepció geocèntrica de l’Univers i només un - Aristarc de Samos - va llançar la teoria heliocèntrica, que no va ser acceptada.

c) La física aplicada va donar com a resultat l’anàlisi d'una sèrie de forces; el siracusà Arquímedes (287-21 2 aC.) va treballar en la hidrostàtica i va fer un estudi de les forces que actuen damunt la palanca; Hierá d’Alexandria va realitzar l’anàlisi de les cincs màquines simples conegudes i usades a la seva època: palanca, roda, politja, tascó i caragol.

d) També la medicina va arribar a resultats importants amb l'inici a Alexandria de notables estudis d'anatomia i fisiologia humana; amb ells es continuava el camí que va iniciar Hipòcrates de Cos al segle V aC., quan va començar a buscar les causes de les malalties en el propi cos humà i no en la intervenció d'estranyes forces misterioses.

LA LITERATURA GREGA

El llegat dels grecs.

Els models literaris creats peix grecs han perdurat fins a la nostra època. Això és degut al fet que el llegat literari grec, d'inapreciable valor, ha servit de base als estudis d'humanitats a l'Europa Occidental des del segle XV (Renaixement) fins als nostres dies. Per aquest motiu moltes de les característiques de l'obra literària, tal com ha estat concebuda fins a l'actualitat, arranquen de l'estudi i anàlisi de les grans obres literàries gregues.

Homer.

La primera gran creació de la literatura grega és l'obra d'Homer (segle VIII aC.). De la persona d'aquest poeta no se'n sap gaire cosa més que el nom; és l'autor de dos grans poemes èpics: la Ilíada i l’Odissea.

La Ilíada és un llarg poema on es conten fragments d'una lluita que els prínceps aqueus - anteriors a la invasió dòrica - van mantenir contra la ciutat de Troia a l’Àsia Menor. L'Odissea és un poema èpic que tracta el tema de¡ retorn d'Ulisses a la seva pàtria, Ítaca, un cop acabada la guerra de Troia.

La poesia lírica grega.

Entre el segle VII i el V la poesia grega obre un nou horitzó: el de la lírica. La poesia lírica grega es destinava a ser cantada amb acompanyament d'instruments musicals i, sovint, era interpretada conjuntament amb les danses. Els grans poetes lírics - Safo (segle VI), Píndar (segle V)- donen a les seves obres un to personal (diferent del distanciament propi de l’èpica) i hi canten els seus sentiments i la seva visió de la realitat humana individual i social.

La tragèdia grega.

Quan va arribar el segle V, a Atenes va reeixir un nou gènere literari que va arribar al seu apogeu en el trànsit del segle V al IV: la tragèdia. El teatre grec procedia de la transformació d'unes representacions teatrals en honor de Dionís. A poc a poc aquestes representacions religioses es van transformar en veritable teatre gràcies als grans poetes atenesos: Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

Aquestes tragèdies escenificaven fragments dels vells mites i llegendes que normalment eren molt coneguts peix espectadors, i servien perquè l'autor dirigís al públic una gran reflexió sobre els grans problemes humans: el sentit de la vida, el poder del destí sobre els homes, la relació dels homes amb els déus, etc. Les representacions teatrals se celebraven dins uns grans recintes a l'aire lliure: els teatres, que normalment eren només el vessant d'un turó on s'havia construís una graonada.

L’art grec

Les creacions més importants de l'art grec van ser: en escultura, la figura humana convertida en l'objecte de l'art, i en arquitectura, el temple com a model de formes arquitectòniques essencials.

L’ESCULTURA

Les figures humanes van començar sent estàtues votives (a l'època arcaica) i van acabar com a obres creades amb una finalitat bàsicament estètica (època clàssica i hel·lenística). Se'n pot resumir l'evolució de la manera següent:

A l'època arcaica (segles VII-VI aC.) hi ha figures femenines (kóre) i masculines (kuros), caracteritzades per la falta de domini de la tècnica escultòrica: frontalitat, absència de proporcions i estilització geomètrica de les formes.

A l'època clàssica (segle V aC.) hi ha força obres que es caracteritzen pel domini de la tècnica, anàlisi de les formes naturals i la tendència a la creació de figures humanes idealitzades cànon de Policlet . Destaquen tres grans escultors: Miró, Policlet i Fídies.

A l'època postclàssica i hel·lenística (segles IV-III aC.) la tècnica continua sent perfecta, per bé que interessa menys allò que és idea i més allò que és real i concret. Apareixen retrats, figures de gest violent i carregades d'expressió, formes molt més complicades i retrogrades que les clàssiques Els grans mestres del segle IV són Praxíteles, Lisip i Escopes.

EL TEMPLE GREC

Era un edifici de forma molt simple: una planta amb dues o tres cambres rectangulars, una darrera l’altra, cobertes amb un sostre de doble vessant. Aquesta construcció tan senzilla s'adornava amb un pòrtic de columnes que la rodejava completament.

L'art dels arquitectes grecs es va centrar en la perfecció que van. saber donar a les formes usades en la construcció d'aquest pòrtic. Es tractava d'aconseguir formes perfectes per als dos elements que el componien: el sustentador (la columna) i el sustentat (la llinda).

_Després dels intents de època arcaica aquests elements van quedar fixats en tres formes que constitueixen els ordres arquitectònics grecs: dòric, jònic i corinti.

Els ordres arquitectònics grecs es distingeixen per dos aspectes:

La forma de la columna i la llinda.

b) Les proporcions que hi ha entre cada una de les parts de l'edifici.

Els tres ordres arquitectònics grecs van ser utilitzats més endavant pel món romà i, reincorporats a l'arquitectura occidental pel Renaixement, han arribat fins a la nostra època.

LA PINTURA GREGA

La pintura grega ens ha arribat en un estat de conservació molt deficient. Tan sols en coneixem uns quants mosaics i unes pintures murals molt escasses. Les restes més abundants corresponen a les pintures fetes sobre peces de ceràmica; les més belles corresponen al segle V aC. i són les pintures «de figures roges», que normalment es feien a Atenes.

El món grec _ PÁGINA _12_

_