A PROPÒSIT DE "LA VEÏNA", d'Isabel-Clara Simó

Benvolguts/des alumnes,

Suposo que tots vosaltres ja heu tornat de vacances -ja era hora, oi?-, segur que han estat unes vacances embafadores, vull dir que ho hem regat tot amb una bona gasosa, una bona aigua, alguna -ep! alguna- copeta de cava i raïm, i per acabar-ho de rematar heu anat a rebre aquells senyors panxuts i barbuts que són els reis.

Però tot això, tot, ja és aigua passada i heu de tornar a la realitat. Au, vinga, la realitat no és pas tan dura com sembla. Total, d'aquí a res ja serem a Pasqua i, després de Pasqua, abril i maig ens els menjarem d'una queixalada. Sí, ja sé que en l'entremig tenim el viatge aquell a Canàries, veurem uns animals que tenen dues gepes -els camells- o que només en tenen una -dromedaris- i això ens farà respirar aires atlàntics. Ja veureu com ens ho passarem bé amb tot això. Però abans d'arribar a la festa atlàntica respirarem una mica de literatura, i de llengua, i de matemàtiques, i de socials, farem unes quantes capitombes amb el professsor d'Educació Física i també ens disfressarem.

Ara, però, i excuseu-me aquesta llarga digressió, voldria parlar-vos de la Isabel-Clara Simío, l'escriptora del llibre "La veína".

Què en sé jo, de la Isabel-Clara Simó? No pas gaire cosa, però els cabells que se m'estan tornant blancs -vull dir que em fan ser una mica, només una mica, gran- m'han permès de conèixer-la. I sabeu? Vaig conèixer-la a l'institut. Ospes! una escriptora a l'institut. Doncs, sí. Mireu, durant les acaballes dels anys seixanta i els primers setanta hi havia una persona -és un dir- que va fer molt de mal al país -i també a l'estat-. Si us he de ser franc -i perdona'm la facècia Oscar- quan tens un escriptor o una escriptora al costat se t'ericen els cabells i amb la Isabel-Clara Simó se'ns eriçaven. Mai no sospites que darrere d'uns fulls que t'han escrit per a tu hi ha una persona de carn i ossos, fins que te la trobes cara a cara.

Doncs bé, quan vaig parlar amb la Isabel-Clara, em va semblar una persona fascinadora, vull dir que dintre seu hi havia mil i una històries per a explicar, mil i una vides per observar. Una història, si voleu entretinguda -i molt- és aquesta de la veïna, però també hi ha altres històries que us fan pensar i barrinar -sense anar més lluny "Júlia"-una altra obra de la Isabel-Clara Simó és una molt bona història per llegir i rellegir la història del País Valencià del segle XIX. Però La Isabel-Clara també va ser la directora del setmanari "Canigó", una gran revista per als temps foscos de les acaballes del franquisme, una revista excel·lent que ens venia del País Valencià, com també ens en venia la revista "Gorg".

Però, de què va "La veïna?". Evidentment, no us estalviaré pas l'esforç de llegir-vos el llibre -en el fons del fons, em sabria greu estalviar-vos-la, però la història del pobre Leonard és la d'un personatge que et treu de polleguera.

Penseu per un moment que sou un personatge gris i anodí al qual, de sobte, se us gira la vida, i tot va en doina i, tot plegat, perquè heu conegut una persona -i aquí podeu posar-hi un noi o una noia- que us fa perdre la xaveta i us fa anar de bòlit -ben segur que, a més d'un/a i a més de dos/dues, ens ha passat això (oi que sí?)-. Doncs bé, quina seria la vostra reacció? D'això va el llibre. Mireu, si voleu, el llibre és com un manual d'instruccions, com una mena de preventori d'allò que no hem de fer mai perquè, de ben segur, el que ens pot acabar passant és que ens trobem amb un gran embolic del qual difícilment sortirem.

Acosteu-vos a en Leonard, sense fer soroll perquè ara, tot just ara, ha acabat de treballar al banc i, després de gruar de valent, ha pogut aparcar la carretoina -dir-ne cotxe seria una excés- ben a prop de casa seva -oh! quina heroïcitat avui dia- i ara, tot just ara, ha començat la becaina.

Bona lectura, alumnes, que tingueu una bona lectura.

Ah! una mica més amunt us he parlat d'un llibre de l'Òscar -Oscar Wilde, of course-. Aquest llibre es diu "The importance of beign Earnest", títol que, en català, va ser traduït per "La importància de ser franc"(res a veure amb aquell senyor -per dir-ne d'alguna manera- de qui us he parlat més amunt).

I ara, a llegir.

Adéu-siau (A-10)

A PROPÒSIT DEL LLIBRE"ELS ARBRES PASSAVEN RAN DE FINESTRA"

Ben segur que heu vist en el vostre entorn nois o noies -persones- que són diferents a vosaltres. Clar que, en primer lloc, hauríem de preguntar-nos què és la diferència. En què em baso jo per dir que la Joana o en Joaquim són diferents a mi? En el color de la pell, en la manera de parlar, en com es vesteixen? La diferència, moltes vegades, només existeix en mi. Posem per cas que us dic que jo, Miquel Àngel, sóc diferent d'en Ramon. No us enganyaria. Tots som diferents, perquè la natura no ha creat a ningú igual, si més no fins a l'existència de la clonació, però això són figues d'un altre paner. De fet, la marca d'ADN ens diu que la diferència que existeix entre un gen humà i un gen animal és, en alguns casos, insignificant. Aleshores, per què insistim tant en el fet diferencial dels humans. Per què ens entestem en veure diferències allà on, segurament només hi ha matisos? Mireu, les diferències existeixen, està clar que sí, però no existeixen pr separar-nos sinó que hi són per complementar-nos. Us imagineu els camins que han hagut de recórrer els nostres pares fins arribar a la terra on vivim. Han estat camins difícils i els ha costat moltíssim d'arribar on vivim ara. Tots tenim pares o parents que han vingut de fora. I d'aquella terra que hem deixat enrere ens n'hem de sentir orgullosos, però el fet de viure en aquesta terra on som en segona generació no ens dóna dret a separar. El llibre que has de llegir ha estat escrit amb molt d'amor, molt. I intenta comprendre el drama immens dels nouvinguts, perquè, tingues-ho ben present, quan has de marxar d'un indret això és duríssim, i es duríssim arribar a un altre indret d'on no entès res, absolutament res. Ycram, la protagonista de la novel·la es troba entre dos mons, i són dos mons que viuen confrontats i que tot i que alguns dels que viuen en cadascun dels mons volen entendre's, això moltes vegades no és possible perquè l'altre món viu ple de recels, ple de pors, ple d'inquietuds. Quan arribem a un lloc venim caregats amb una motxilla, una motxilla on hi hem guardat esperances, però també suspicàcies. Això és que li passa a Ycram. Repeteixo, llegeix el llibre. L'he triat especialment per a tu perquè, un cop l'hagis llegit, entenguis una mica millor el món en què vivim i t'ajudi a ajudar, que és el millor que podem fer amb les persones que vénen de fora.

QUATRE MOTS SOBRE MARIA ÀNGELS ANGLADA, AUTORA DE EL VIOLÍ D'AUSCHWITZ

Biografia de Maria Àngels Anglada i Abadal Penso, benvolguts alumnes, que no podem llegir aquest llibre de El violí d’Auschwitz ni cap altre llibre sense saber una mica de la història de l’escriptor, en aquest cas escriptora, que ha concebut el llibre i, sobretot, en el cas que ens ocupa conèixer una mica la història de la seva autora. Tot el que llegireu a continuació no ha estat pas fruit de les meves investigacions, sinó un resum del que he pogut trobar a Internet sobre Maria Àngel Anglada. Vull dir que, com molts de vosaltres ja sabeu, Internet ens forneix d’informacions a totes hores i en tots moments. Està clar que hem de tenir ben present de seleccionar la informació que escollim. Espero que el que llegiu a continuació serveixi per situar-vos una mica en el context de l’autora. Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer l'any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida. Fixeu-vos-hi bé: va néixer sis anys repicats abans del començament de la Guerra Civil espanyola, i nou anys abans del seu acabament i de l’inici de la Segona Guerra Mundial. A qui no marquen tots aquests esdeveniments, ni que sigui una persona nascuda en una ciutat tan allunyada de centres neuràlgics com podia ésser-ho el Vic dels anys trenta. Maria Àngels Anglada era filla d'un advocat vigatà, la gran de quatre germans, que visqué en un ambient familiar apassionat per la música. Precisament aquesta passió influirà l'autora tal com es reflecteix en alguna de les seves novel·les. Ben entrada la joventut es va traslladar a Barcelona per estudiar a la Universitat coneguda aleshores com a "Central" (actualment Universitat de Barcelona). S'hi va llicenciar en Filologia Clàssica i l'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort (abril 1999). Els primers anys, a Figueres, els va dedicar a la família i les seves filles. És a dir que Maria Àngels Anglada visqué part de la seva joventut a Barcelona, però després, als trenta-un anys, decidí de deixar Barcelona i anar a viure a Figueres, qui sap si perquè Figueres es troba ben a prop de l'Escala i, sobretot, de les ruïnes d'Empúries. La trajectòria de Maria Àngels Anglada està marcada pel món clàssic. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic. I bona part de la seva vida la va dedicar a la docència, com a professora de Filologia Clàssica. Aquest mateix interès la va portar a traduir textos del llatí i el grec al català. Maria Àngels Anglada és una escriptora completa ja que va excel·lir tant en el camp de la poesia com en el de la prosa. Igualment podríem destacar-ne la producció en l’àmbit de la traducció, o de la crítica literària. Podríem destacar, per exemple, el llibre col·lectiu Salvador Espriu en els seus millors escrits, publicat el 1974. També va col·laborar en publicacions de l'època com Canigó, El pont, 9 país o Reduccions, entre altres. Fins i tot en aquest període va participar en el llibre Memòries d'un pagès del S.XVIII, editat el 1978, conjuntament amb el seu marit, Jordi Geli. El 1978 és un any important per a l'escriptora, ja que amb la seva primera novel·la, Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. Aquest premi li va suposar ser descoberta per la majoria del públic lector. A partir d'aquest moment es va començar a construir una sòlida trajectòria literària que va donar com a primers fruits importants la novel·la Sandàlies d'escuma que li va valer el premi Lletra d'Or el 1985 i el Premio Nacional de la Crítica. El seu interès pels mites es va tornar a manifestar amb l'assaig Paisatge amb poetes, publicat el 1988, que més endavant seria complementat amb un altre assaig seguint la mateixa línia, Paradís amb poetes, publicat al 1993. Maria Àngels Anglada era una persona conscienciada del paper que jugava la dona en la societat i, sobretot, la dona escriptora. Per aquesta raó no va refusar mai de participar en obres col·lectives com per exemple Literatura de dones: una visió del món. Tot i que la poesia va ser un gènere que valorava molt, bona part de la seva obra poètica no havia tingut l'oportunitat de sortir a la llum. Per aquest motiu, l'any 1990 es va editar un recull antològic Columnes d'hores que engloba tota la seva obra fins a aquell any i que, més endavant, va quedar completat amb el petit poemari Arietta. Abans dels anys noranta, va fer diversos viatges a Grècia i concretament a l'illa grega de Mitilene, illa que serà la font d'inspiració d'Artemísia, novel·la que obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d'Auschwitz, el llibre que llegireu aquest segon trimestre. Aquesta obra és, per dir-ho d’alguna manera, el descendiment als inferns a través de la visió d’un luthier internat en el camp de concentració d’Auschwitz i va significar per a l’autora la consagració en el seu paper de novel·lista. La bondat d’una obra es mesura més per la seva intensitat que per la seva extensió. A El violí d'Auschwitz, l'autora ens mostra una història corprenedora que commou el lector i que mostra la Maria Àngels Anglada més compromesa, humana i sensible en determinats temes com el record dels camps de concentració nazis. L'èxit d'aquesta novel·la va fer que el cinema s'interesés per l'obra i que fins i tot es pensés en un possible guió, escrit per Jorge Semprún, antic ministre de Cultura d’Espanya, i parlés també que la pel·lícula estaria produïda per Andrés Vicente Gómez. Però el projecte va quedar congelat. Maria Àngels Anglada va morir el 23 d'abril de 1999, el dia del llibre.