A PROPÒSIT DE "LA VEÏNA", d'Isabel-Clara Simó

Benvolguts/des alumnes,

Suposo que tots vosaltres ja heu tornat de vacances -ja era hora, oi?-, segur que han estat unes vacances embafadores, vull dir que ho hem regat tot amb una bona gasosa, una bona aigua, alguna -ep! alguna- copeta de cava i raïm, i per acabar-ho de rematar heu anat a rebre aquells senyors panxuts i barbuts que són els reis.

Però tot això, tot, ja és aigua passada i heu de tornar a la realitat. Au, vinga, la realitat no és pas tan dura com sembla. Total, d'aquí a res ja serem a Pasqua i, després de Pasqua, abril i maig ens els menjarem d'una queixalada. Sí, ja sé que en l'entremig tenim el viatge aquell a Canàries, veurem uns animals que tenen dues gepes -els camells- o que només en tenen una -dromedaris- i això ens farà respirar aires atlàntics. Ja veureu com ens ho passarem bé amb tot això. Però abans d'arribar a la festa atlàntica respirarem una mica de literatura, i de llengua, i de matemàtiques, i de socials, farem unes quantes capitombes amb el professsor d'Educació Física i també ens disfressarem.

Ara, però, i excuseu-me aquesta llarga digressió, voldria parlar-vos de la Isabel-Clara Simío, l'escriptora del llibre "La veína".

Què en sé jo, de la Isabel-Clara Simó? No pas gaire cosa, però els cabells que se m'estan tornant blancs -vull dir que em fan ser una mica, només una mica, gran- m'han permès de conèixer-la. I sabeu? Vaig conèixer-la a l'institut. Ospes! una escriptora a l'institut. Doncs, sí. Mireu, durant les acaballes dels anys seixanta i els primers setanta hi havia una persona -és un dir- que va fer molt de mal al país -i també a l'estat-. Si us he de ser franc -i perdona'm la facècia Oscar- quan tens un escriptor o una escriptora al costat se t'ericen els cabells i amb la Isabel-Clara Simó se'ns eriçaven. Mai no sospites que darrere d'uns fulls que t'han escrit per a tu hi ha una persona de carn i ossos, fins que te la trobes cara a cara.

Doncs bé, quan vaig parlar amb la Isabel-Clara, em va semblar una persona fascinadora, vull dir que dintre seu hi havia mil i una històries per a explicar, mil i una vides per observar. Una història, si voleu entretinguda -i molt- és aquesta de la veïna, però també hi ha altres històries que us fan pensar i barrinar -sense anar més lluny "Júlia"-una altra obra de la Isabel-Clara Simó és una molt bona història per llegir i rellegir la història del País Valencià del segle XIX. Però La Isabel-Clara també va ser la directora del setmanari "Canigó", una gran revista per als temps foscos de les acaballes del franquisme, una revista excel·lent que ens venia del País Valencià, com també ens en venia la revista "Gorg".

Però, de què va "La veïna?". Evidentment, no us estalviaré pas l'esforç de llegir-vos el llibre -en el fons del fons, em sabria greu estalviar-vos-la, però la història del pobre Leonard és la d'un personatge que et treu de polleguera.

Penseu per un moment que sou un personatge gris i anodí al qual, de sobte, se us gira la vida, i tot va en doina i, tot plegat, perquè heu conegut una persona -i aquí podeu posar-hi un noi o una noia- que us fa perdre la xaveta i us fa anar de bòlit -ben segur que, a més d'un/a i a més de dos/dues, ens ha passat això (oi que sí?)-. Doncs bé, quina seria la vostra reacció? D'això va el llibre. Mireu, si voleu, el llibre és com un manual d'instruccions, com una mena de preventori d'allò que no hem de fer mai perquè, de ben segur, el que ens pot acabar passant és que ens trobem amb un gran embolic del qual difícilment sortirem.

Acosteu-vos a en Leonard, sense fer soroll perquè ara, tot just ara, ha acabat de treballar al banc i, després de gruar de valent, ha pogut aparcar la carretoina -dir-ne cotxe seria una excés- ben a prop de casa seva -oh! quina heroïcitat avui dia- i ara, tot just ara, ha començat la becaina.

Bona lectura, alumnes, que tingueu una bona lectura.

Ah! una mica més amunt us he parlat d'un llibre de l'Òscar -Oscar Wilde, of course-. Aquest llibre es diu "The importance of beign Earnest", títol que, en català, va ser traduït per "La importància de ser franc"(res a veure amb aquell senyor -per dir-ne d'alguna manera- de qui us he parlat més amunt).

I ara, a llegir.

Adéu-siau (A-10)

A PROPÒSIT DEL LLIBRE"ELS ARBRES PASSAVEN RAN DE FINESTRA"

Ben segur que heu vist en el vostre entorn nois o noies -persones- que són diferents a vosaltres. Clar que, en primer lloc, hauríem de preguntar-nos què és la diferència. En què em baso jo per dir que la Joana o en Joaquim són diferents a mi? En el color de la pell, en la manera de parlar, en com es vesteixen? La diferència, moltes vegades, només existeix en mi. Posem per cas que us dic que jo, Miquel Àngel, sóc diferent d'en Ramon. No us enganyaria. Tots som diferents, perquè la natura no ha creat a ningú igual, si més no fins a l'existència de la clonació, però això són figues d'un altre paner. De fet, la marca d'ADN ens diu que la diferència que existeix entre un gen humà i un gen animal és, en alguns casos, insignificant. Aleshores, per què insistim tant en el fet diferencial dels humans. Per què ens entestem en veure diferències allà on, segurament només hi ha matisos? Mireu, les diferències existeixen, està clar que sí, però no existeixen pr separar-nos sinó que hi són per complementar-nos. Us imagineu els camins que han hagut de recórrer els nostres pares fins arribar a la terra on vivim. Han estat camins difícils i els ha costat moltíssim d'arribar on vivim ara. Tots tenim pares o parents que han vingut de fora. I d'aquella terra que hem deixat enrere ens n'hem de sentir orgullosos, però el fet de viure en aquesta terra on som en segona generació no ens dóna dret a separar. El llibre que has de llegir ha estat escrit amb molt d'amor, molt. I intenta comprendre el drama immens dels nouvinguts, perquè, tingues-ho ben present, quan has de marxar d'un indret això és duríssim, i es duríssim arribar a un altre indret d'on no entès res, absolutament res. Ycram, la protagonista de la novel·la es troba entre dos mons, i són dos mons que viuen confrontats i que tot i que alguns dels que viuen en cadascun dels mons volen entendre's, això moltes vegades no és possible perquè l'altre món viu ple de recels, ple de pors, ple d'inquietuds. Quan arribem a un lloc venim caregats amb una motxilla, una motxilla on hi hem guardat esperances, però també suspicàcies. Això és que li passa a Ycram. Repeteixo, llegeix el llibre. L'he triat especialment per a tu perquè, un cop l'hagis llegit, entenguis una mica millor el món en què vivim i t'ajudi a ajudar, que és el millor que podem fer amb les persones que vénen de fora.

QUATRE MOTS SOBRE MARIA ÀNGELS ANGLADA, AUTORA DE EL VIOLÍ D'AUSCHWITZ

Biografia de Maria Àngels Anglada i Abadal Penso, benvolguts alumnes, que no podem llegir aquest llibre de El violí d’Auschwitz ni cap altre llibre sense saber una mica de la història de l’escriptor, en aquest cas escriptora, que ha concebut el llibre i, sobretot, en el cas que ens ocupa conèixer una mica la història de la seva autora. Tot el que llegireu a continuació no ha estat pas fruit de les meves investigacions, sinó un resum del que he pogut trobar a Internet sobre Maria Àngel Anglada. Vull dir que, com molts de vosaltres ja sabeu, Internet ens forneix d’informacions a totes hores i en tots moments. Està clar que hem de tenir ben present de seleccionar la informació que escollim. Espero que el que llegiu a continuació serveixi per situar-vos una mica en el context de l’autora. Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer l'any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida. Fixeu-vos-hi bé: va néixer sis anys repicats abans del començament de la Guerra Civil espanyola, i nou anys abans del seu acabament i de l’inici de la Segona Guerra Mundial. A qui no marquen tots aquests esdeveniments, ni que sigui una persona nascuda en una ciutat tan allunyada de centres neuràlgics com podia ésser-ho el Vic dels anys trenta. Maria Àngels Anglada era filla d'un advocat vigatà, la gran de quatre germans, que visqué en un ambient familiar apassionat per la música. Precisament aquesta passió influirà l'autora tal com es reflecteix en alguna de les seves novel·les. Ben entrada la joventut es va traslladar a Barcelona per estudiar a la Universitat coneguda aleshores com a "Central" (actualment Universitat de Barcelona). S'hi va llicenciar en Filologia Clàssica i l'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort (abril 1999). Els primers anys, a Figueres, els va dedicar a la família i les seves filles. És a dir que Maria Àngels Anglada visqué part de la seva joventut a Barcelona, però després, als trenta-un anys, decidí de deixar Barcelona i anar a viure a Figueres, qui sap si perquè Figueres es troba ben a prop de l'Escala i, sobretot, de les ruïnes d'Empúries. La trajectòria de Maria Àngels Anglada està marcada pel món clàssic. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic. I bona part de la seva vida la va dedicar a la docència, com a professora de Filologia Clàssica. Aquest mateix interès la va portar a traduir textos del llatí i el grec al català. Maria Àngels Anglada és una escriptora completa ja que va excel·lir tant en el camp de la poesia com en el de la prosa. Igualment podríem destacar-ne la producció en l’àmbit de la traducció, o de la crítica literària. Podríem destacar, per exemple, el llibre col·lectiu Salvador Espriu en els seus millors escrits, publicat el 1974. També va col·laborar en publicacions de l'època com Canigó, El pont, 9 país o Reduccions, entre altres. Fins i tot en aquest període va participar en el llibre Memòries d'un pagès del S.XVIII, editat el 1978, conjuntament amb el seu marit, Jordi Geli. El 1978 és un any important per a l'escriptora, ja que amb la seva primera novel·la, Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. Aquest premi li va suposar ser descoberta per la majoria del públic lector. A partir d'aquest moment es va començar a construir una sòlida trajectòria literària que va donar com a primers fruits importants la novel·la Sandàlies d'escuma que li va valer el premi Lletra d'Or el 1985 i el Premio Nacional de la Crítica. El seu interès pels mites es va tornar a manifestar amb l'assaig Paisatge amb poetes, publicat el 1988, que més endavant seria complementat amb un altre assaig seguint la mateixa línia, Paradís amb poetes, publicat al 1993. Maria Àngels Anglada era una persona conscienciada del paper que jugava la dona en la societat i, sobretot, la dona escriptora. Per aquesta raó no va refusar mai de participar en obres col·lectives com per exemple Literatura de dones: una visió del món. Tot i que la poesia va ser un gènere que valorava molt, bona part de la seva obra poètica no havia tingut l'oportunitat de sortir a la llum. Per aquest motiu, l'any 1990 es va editar un recull antològic Columnes d'hores que engloba tota la seva obra fins a aquell any i que, més endavant, va quedar completat amb el petit poemari Arietta. Abans dels anys noranta, va fer diversos viatges a Grècia i concretament a l'illa grega de Mitilene, illa que serà la font d'inspiració d'Artemísia, novel·la que obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d'Auschwitz, el llibre que llegireu aquest segon trimestre. Aquesta obra és, per dir-ho d’alguna manera, el descendiment als inferns a través de la visió d’un luthier internat en el camp de concentració d’Auschwitz i va significar per a l’autora la consagració en el seu paper de novel·lista. La bondat d’una obra es mesura més per la seva intensitat que per la seva extensió. A El violí d'Auschwitz, l'autora ens mostra una història corprenedora que commou el lector i que mostra la Maria Àngels Anglada més compromesa, humana i sensible en determinats temes com el record dels camps de concentració nazis. L'èxit d'aquesta novel·la va fer que el cinema s'interesés per l'obra i que fins i tot es pensés en un possible guió, escrit per Jorge Semprún, antic ministre de Cultura d’Espanya, i parlés també que la pel·lícula estaria produïda per Andrés Vicente Gómez. Però el projecte va quedar congelat. Maria Àngels Anglada va morir el 23 d'abril de 1999, el dia del llibre.

NARCÍS OLLER, GIL FOIX,

Palau de Llotja de Barcelona on feia els seus negocis en Gil Foix

Font: Pobles de Catalunya (Internet)

D'acord, el que hi ha en aquest article no té gaire cosa a veure amb la feina que us toca fer al "crèdit de síntesi", però de tota manera m'ha semblat interessant que sabéssiu una mica de quina matèria parla la feina que se us demana. Parlem, fixeu-vos-hi bé, de la "Febre d'or", de gran novel·lista Narcís Oller. Agafant aquest nom així, en sec, -em refereixo, està clar al nom de "Febre d'or"- podríem pensar que es produeix quan hom descobreix petroli en un territori -i, certament això és el que va passar a Califòrnia i a Texas cap als anys vint del segle XX- o bé quan es descobreix or, com va passar al Klondike - a Canadà- el 1897. Però no, el fet és que Narcís Oller parla d'una "febre d'or" molt més propera: la que va sacsejar Barcelona i Catalunya aproximadament entre el 1880 i el 1884, com a conseqüència de la propseritat que va generar propera celebració de l'Exposició Universal de Barcelona, el 1888 i el ràpid enriquiment i l'ascensió social d'una menestralia que no va saber què fer amb tant de diners i riquesa que li va caure a les mans.. . La febre d´or, apareguda entre 1890 i 1892 en tres volums és pròpiament la novel·la de la burgesía dels anys vuitanta del segle XIX, en plena expansió econòmica i social i, alhora, la novel·la de la transformació de Barcelona en una metròpoli cosmopolita. Tot i que la novel·la se situa cronològicament durant els anys 1880-1882, Oller transmet l’optimisme de la burgesia catalana de tota la dècada dels vuitanta. Així,, en el primer capítol, autèntica obertura de la novel·la inspirada en la de Nana de Zola, es descriu l’edifici de la Llotja i tot el tràfec d’una sessió de Borsa. La novel·la recrea la ciutat de Barcelona en el moment de la transformació de la gran urbs amb la creixent indústria i amb la formació de una nova burgesia mobilitzada per la febre borsària dels anys 1880-1881. Certament, Oller es va sentir atret, en primer moment, pel fenomen de la borsa, però el clima d’eufòria que es reflecteix a la novel·la prové d’un esdeveniment posterior que fascinaria el novel·lista com també va fascinar posteriorment Eduardo Mendoza: l’Exposició Universal de 1888. El tema bàsic de l’obra és la ascensió de les capes més baixes de la societat cap a les esferes burgeses mitjançant el joc de la Borsa; però, tanmateix, el tema central deixa constància igualment d’un documentat estudi dels elements històrics plantejats com a crònica dinàmica d’uns fenòmens socials. Oller s’entreté a descriure els nous gustos de la burgesia enriquida -en decoració, indumentària, gastronomia-, en els canvis en les formes de vida, però no estalvia crítiques enfront dels gustos ridículs i grollers, la seva incultura o la seva mania per l’ostentació i l’aparença. A més de ser la novel·la de la burgesia dels anys vuitanta enplena expansió econòmica i social, La febre d' or és, igualment, la novel·la de la transformació de Barcelona en una gran ciutat moderna i cosmopolita, com a conseqüència de la revolució industrial. Hi destaquen, en aquest sentit, les visions que de la ciutat mantenen els protagonistes, Gil Foix i Delfineta (possible antecedent de la Delfina de La ciudad de los prodigios?) El protagonista de la novel·la, Gil Foix, és un nou ric l’ascens del qual, des de la posició humil de fuster fins a convertir-se en l’home més ric i poderós de la ciutat, suposa el nucli argumental de la novel·la. Al final de l’obra, Gil Foix pateix una crisi nerviosa i torna a la seva infantesa i als seus orígens humils, comença i acaba allunyat del centre de poder. Fins a cert punt, es pot considerar Onofre Bouvila, el protagonista de La ciudad de los prodigios , com un personatge paral·lel a Gil Foix. Els dos son personatges d’origen humil, ascendeixen ràpidament i sense escrúpols a l’escala social de la riquesa i del poder, i tots dos, encara de manera diferent, abandonen la societat barcelonina atesa la impossibilitat d’enfrontar-se al propi ésser que han creat. Gil Foix, d’origen humil, guiat per la vanitat i l’ambició, emprèn una carrera meteòrica a la Borsa. Bonhomiós, sense avarícia i amb una concepció patriarcal de la família, vol, en principi, els diners com una forma d’assegurar el seu benestar. Així, amb voluntat de convertir-se en el màxim protector de la família, incorpora al seu negoci el seu germà Bernat, el seu cosí Jordi Balenyà i el fill d’aquest, Eladi. El curs dels esdeveniments demostrarà que la felicitat és incompatible amb l’afany de riqueses i de poder: a mesura que aquests augmenten, es degraden les relacions familiars dels Foix, que només es recuperen a partir del crack econòmic. I un punt més d’unió entre totes dues novel·les: Gil Foix fracassa en el seu desig d’ascens social; tanmateix, les conseqüències positives del seu treball les exposarà a la novel·la el seu fill Bernat: la societat té drets superiors als de l’individu. Gil Foix és una víctima del progrés, però també un esglaó més en l’escala de les millores socials, una víctima més de las teories evolucionistes de la lluita per l’existència i la selecció natural. La humanitat avança a partir d’exemples com el de Gil Foix, i aconsegueix acostar-se a un estat de justícia social. Amb aquest discurs filosòfic basat en la fe en el progrés i en l’avenç imparable de la història, s’universalitza la història específica de Gil Foix. Fonts: pròpia i Internet

AIXÒ NO ÉS FANTASIA. HA EXISTIT. QUE NO TORNI MAI MÉS

Entrada del camp d'Auschwitz,on encara hi ha la inscripció:"El treball us farà lliures"

Llegir llibres és, de vegades, un passatemps plaent. El llibre que heu de llegir ara, en aquest trimestre, és tan curt com intens. moltes vegades heu mirat el llom d'un llibre i heu pensat: "Déu meu, 300 pàgines". Entre mans tniu un llibre molt curt, però aquesta quantitat de pàgines no escurça l'apassionament.

La persecució que ens ocupa, va ser ferotge, aferrissada, duta a terme amb un càlcul fred, mecànic, com si es tractés d'un afer purament industrial. Ens diu l'Enciclopèdia Catalana, al seu volum II que: "(...) Cap estat no ha igualat l'Alemanya nazi en el rigor de la persecució contra els jueus. Malgrat que els jueus a Alemanya constituïren una minoria relativament petita, al voltant del mig milió, Hitler féu de llur extermini una de les peces centrals de la seva política des del poder a partir de 1933. Era considerada jueva tota persona que tingués almenys un sol avi jueu, qualsevol que fos la religió que practiqués. Les Lleis de Nuremberg (1935) forçaren l'emigració en massa dels jueus residents a Alemanya. El 1938 i el 1939, amb l'expansió alemanya, la persecució s'estengué a Àustria, a Txèquia i a Eslovàquia. Durant la Segona Guerra Mundial, la persecució s'estengué a tots els països ocupats per Alemanya i els seus aliats. A partir de gener de 1942 començà l'extermini sistemàtic dels jueus, l'anomenada "solució final" pels líders nazis. Fou efectivament exterminada la quasi totalitat dels jueus de Polònia, de Txèquia, d'Eslovàquia i de Grècia; quatre cinquenes parts dels d'Holanda; la meitat dels d'Hongria i una tercera part dels de França; un total aproximat de nou milions de jueus residents a Europa."

INFANTS EN CRISI

“Els primers a morir eren els infants...Aquells als quals esperava un nou matí”— Yitzhak Katzenelson, poeta yiddish

Quan va acabar la guerra l’any 1945, havien mort sis milions de jueus europeus, incloent-hi més d’un milió d’infants jueus. Tots els jueus eren destinats a la mort, però els infants es trobaven entre les víctimes més vulnerables del règiim nazi i dels seus col·laboradors..Les primeres víctimes dels guetos dels països de l’est d’Europa ocupats pels nazis eren tant els més joves com els més grans. Molts infants van morir per manca d’aliments, de roba i fins i tot per manca d’habitatge, com també a causa d eles malalties que s’escampaven en les no gens higièniques superpoblades aglomeracions de persones imposades en els guetos.

Com a part de l’anomenada “Solució Final”, els nazis van classificar els infants com els “inútils devoradors”, incapaços de ser explotats com a força treballadora. En alguns casos els adults van arribar a sacrificar llurs vides per donar-los el màxim de confort tant de temps com fos possible.. Janusz Korczak, director d’un hospici a la Varsòvia del gueto, va refusat abandonar els infants triats per a ser deportats.i els va acompanyar en el seu viatge al camp d’extermini de Treblinka on va ser assassinat juntament amb dos-cents infants que tenia a càrrec seu..Els infants eren sovint els primers a caure assassinats quan l’exèrcit nazi i els seus col·laboradors les comunitats jueves. Tan bon punt arribaven a Auschwitz els infants eren enviats de dret cap ales cambres de gas. També van morir, els infants jueus, intenmtant fugir dels camps o resistint-s’hi, als nazis i als seus aliats.. Durant la destrucció del gueto de Kielce (Polònia), Paula Wajcman va ser assassinada als catorze anys quan va ser descobert el seu amagatall. L’any 1943, al nord d’Itàlia, Franco Cesana, un nen de set anys, va ser assassinat mentre lluitava com a partisà. El 1942, Shulamit Perlmutter de dotze anys, va amagar-se per escapar de la destrucció del gueto de Horochow, a Polònia. Va estar-se divuit mesos en els boscos del voltant de Horochow, fins que fou trobada per les tropes soviètiques, gairebé morta de fam.Només una petita part dels nens jueus d’Europa va sobreviure a l’Holocaust, la majoria perquè s’havien amagat. Amb identitats dissimulades, i sovint psíquicament afectats, apartats del món exterior, aquests infants s’enfrontaven constantment a la fam i a al perill.. Fou una vida en l’ombra, amb la por dels veïns, que qui sap si actuaven com a espies, o d’una denúncia que els podia portar a la mort. Molts d’aquests infants van sobreviure a l’Holocaust perquè van ser protegits per gent i institucions de diverses creences. A França, la majoria dels protestants hugonots del poble de Le Chambon-sur-Lignon va amagar infants jueus.Alguns infants, com ara Augusta Feldhorn a Bèlgica, van aprendre ràpidament els ritus i les oracions de l’església catòlica per tal d’amagar la seva identitat jueva, fins i tot per als seus amics més íntims. Altres comunitats no jueves van procurar amagatalls pels infants jueus i també per a les seves famílies. L’infant de set anys Gavra Mandil i la seva germana de cinc anys Irena, així com els seus pares van ser amagats per la veïna comunitat àrab d’Albania.Durant l’Holocaust, els infants jueus van canalitzar el seu sofriment en expressions creatives. Alguns d’ells van escriure cartes o van fer dibuixos sobre la seva vida en aquestes condicions tan extremes, mentre que d’altres, com ara els adolescents Dawid Sierakowiak i Anne Frank van escriure diaris sobre les seves experiències. Cap d’aquests memorialistes va aconseguir de veure la fi de la guerra. Les seves veus són l’evidència de les seves vides i de la seva tràgimica i prematura mort, envoltada d’esperança i crueltat.L’alliberament del jou de la tirania no va significar el final del sofriment per als nois i noies que van sobreviure. Molts d’ells es van trobar que no existia cap llar on poder retornar, que no hi havia un lloc on es poguessin sentir sans i estalvis. Milers d’aquests infants van haver de fer front a un futur sense pares, avis o coneguts.

Font: Jaume Casajoana. Volum II Gran Enciclopèdia Catalana, pàgina 349

United States Holocaust Memorial Museum

Fotos del camp d'Auschwitz cedides per Montserrat Masanas

NARCÍS OLLER I LA FEBRE D'OR

La febre d'or, apareguda de 1890 a 1892 en tres volums, és un clàssic de la literatura catalana del sgle XIX, el punt àlgid del naturalisme a Catalunya. Sens dubte és la novel·la olleriana de més alè, per la seva extensió i, sobretot, per la considerable amplitud de visió amb què l'autor és capaç de plasmar un procés sociohistòric decisiu de la societat vuitcentista. A més, és una obra cabdal en la novel·lística d'Oller, perquè és a partir d'ella que l'autor la concep com a corpus total. Llargament meditada, al final, però, va ser enllestida amb precipitació. La idea de la novel·la data de 1883, quan el fenomen de la febre bursàtil i el crack posterior eren recents: "tenia pr dur a cap el meu propòsit -comenta Oller- encara els records molt vius, a més a més d'un gavadal de notes que jo m'havia anat prenent i rumiant" . El 1886, any en què comenta a Zola que pensa fer un roman de bourse, probablement fa un primer intent de redacció que no tira endavant per una sèrie de dificultats que comenta a Galdós. Per moltes raons, no és fins al 1889 que escriu d'una embranzida el primer volum; el segon, que completa la primera part de l'obra, data de 1890, i el 1892, acaba el tercer, corresponent a la segona part de la novel·la. El projecte inicial de publicar l'obra en dos volums, d'acord amb les due sparts en qu`es divideix el seu argument, va ser modificat per Oller, de por e ser acusat de plagi. Zola estava a punt de publicar L'argent, una novel·la que també havia de tractar el tema de la borsa. En optar l'autor per publicar la novel·la sobre la marxa, abans no aparegués la de Zola, no és estrany que s'acbi ressentint, a part de les presses, d'una manca de revisió global del text. Tot i que La febre d'or sesitua cronològicament als anys 1880-1882, l'autor hi trasllueix l'optimisme de la burgesia catalana de tota la dècada dels vuitanta. Certament, Oller es va sentir atret, en un primer rmoment, pel fenomen bursàtil, per l'estudi de "la història i caràcter d'aquella follia", però el clima d'eufòria que reflecteix a la novel·la prové d'una avinentesa posterior, que l'havia de fascinar: "l'Exposició Universal" de 1888,la "gesta més esplendorosa de l'estimada Barcelona dels meus dies" . En definitiva, Oller va escriure aquesta novel·la amb la pretensió, com digué a Galdós, "¡una obra vigorosa, digna de mi país y de nuestra´época!". El tema fonamental de l'obra és l'ascensió de la menestralia cap a les esferes burgeses, mitjançant el joc bursàtil, durant el període conegut amb el nom de la febre d'or. El elements històrics -plantejats com a crònica d'uns fenòmens socials-. tenenmolta importància en aquesta novel·la. La febre d'or va exigir de l'autor un treball de documentació prèvia -que el dugué a freqüentar la llotja i a tractar la gent que acudia a la borsa-, en tres punts fonamentals (la borsària i bancària, la ferroviària i la concursal), la qual cosa confereix a la novel·la una dimensió de document, que la fa susceptible d'altres lectures que la literària. (fragment de l'article NARCÍS OLLER i EL NATURALISME, d'Antònia Tayadella, dins el volum 7 d'HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA., de Riquer, Comas, Molas. Ed ARIEL, Barcelona, 1983)

AUSCHWITZ

Auschwitz (en polonès Oœwiêcim), és un poble situat al sud de Polònia. Es fa difícil explicar què és un camp de concehtració, i no pas perquè sigui difícil de fer servir paraules, sinó perquè per als humans en general és difícil d’arribar a entendre tanta maldat. El poble, situat al costat mateix del camp, es troba a la vora mateix del riu Vístula, a unes trenta-dues milles al sud-est de Cracòvia. El camp de la mort d’Auschwitz -un dels més grans de l’època nazi- va estar en funcionament durant tota la Segona Guerra Mundial (1939-1945). El nom d’Auschwitz s’aplica normalment a tot el complex de mort i de reclusió dels camps que hi havia a prop del poble polonès d’Oœwiêcim. El complex d’Auschwitz fou l’emplaçament científicament planejat i eficientment executat per al genocidi que es va dur a terme durant la Segona Guerra Mundial. No hi ha estadístiques exactes, però hom creu que el nombre de morts d’aquest camp oscil·la entre 1,5 fins a unmàxim de 4 milions de persones. El comandant del camp, Rudolf Höss, admeté que, com a mínim van morir dos milions i mig de persones a Auschwitz, la majoria de les quals jueves. Auschwitz ha esdevingut el primer símbol del que es coneix com a Holocaust dels jueus; com a mínim una tercera part dels 5 o 6 milions de jueus assassinats durant la Segona Guerra Mundial van morir en aquest camp. També hi van morir una gran quantitat de polonesos, gitanos i homosexuals Els nazis van crear Auschwitz l’abril de 1940, sota la supervisió de Heinrich Himmler, cap de les dues organitzacions nazis: els guàrdies nazis, coneguts com Schutzstaffel (SS) i la policia secreta coneguda amb el nom de GESTAPO –Gemmaine Staats Polizie. El camp d’Auschwitz originàriament va servir per empresonar-hi presoners polítics de la Polònia ocupada i dels camps de concentració d’Alemanya. La construcció del camp veí de Birkenau (Brzenzinka), conegut també amb el nom d’Auschwitz II, va començar l’octubre de 1941 i va encabir-hi una secció de dones a partir d’agost de 1942. Birkenau tenia quatre cambres de gas, dissenyades amb aparença de dutxes i quatre crematoris, usats per incinerar cossos. Hi havia també, aproximadament, quaranta camps satèl·lits al voltant d’Auschwitz. Eren camps de treball, i eren coneguts col·lectivament com Auschwitz III. El primer que va ser construït va ser el de Monowitz, i hi va hostatjar polonesos, que havien estat evacuats forçosament de casa seva pels nazis. Els presoners eren transportats en trens des de tota l’Europa ocupada pels nazis i arribaven a Auschwitz en combois diaris. Un grup era enviat a les cambres de gas al cap de poques hores d’haver-hi arribat; aquesta gent era enviada al camp de Birkenau, on cada dia podien ser cremades i incinerades més de 20.000 persones. A Birkenau, els nazis utilitzaven el gas cianhidríc, anomenat Zyklon-B, que era fabricat per una companyia de desratització. Un segon grup era utilitzat com a treballadors esclaus a les fàbriques de companyies com ara I. G. Farben i Krupp. Al complex d’Auschwitz 405,000 presoners van ser enrolats com a treballadors entre 1940 and 1945. D’aquests, en van morir unsw 340.000 a causa de les execucions, fam, malalties o tortures. Alguns presoners van sobreviure gràcies a l’ajuda de l’industrial alemany Oskar Schindler, que va salvar mil jueus polonesos traient-los d’Auschwitz i fent-los treballar en una fàbrica seva prop de Kraków (Cracòvia) i més tard en una altra fàbrica en un indret del que avui dia és la República Txeca. Un tercer grup, majoritàriament compost de bessons i nans, va ser el banc d’experiments mèdics a les mans de metges com ara Josef Mengele, conegut amb el nom de “Àngel de la mort”. El camp estava portat parcialment per presoners, alguns dels quals eren seleccionats per ser kapos (correctes) i sonderkommandos (treballadors dels crematoris). Els membres d’aquests grups eren assassinats periòdicament. El kapos i els sonderkommandos eren supervisats per membres de les SS. Al camp d’Auschwitz hi treballaven 6000 membres de les SS. Al 1943 a Auschwitz s’hi havien instal·lat organitzacions de resistència. Aquestes organitzacions ajudaven a organitzar la fuga dels pocs presoners que van aconseguir sortir; aquestes evasions feia que arribessin al camp notícies d’exterminis, com ara l’assassinat de centenars de milers de jueus transportats des d’Hongria entre maig i juny de 1944. A l’octubre de 1944 un grup de sonderkommandos va destruir una de les cambres de gas de Birkenau. Aquest grup i els seus còmplices, un escamot de dones de Monowitz van ser assassinats. Quan l’exèrcit soviètic va entrar a Auschwitz el 27 de gener de 1945 van trobar-hi 7600 supervivents abandonats. Més te 58,000 presoners havien estat evacuats i enviats a Alemanya en una marxa de la mort. L’any 1946 Polònia va crear un museu en el lloc on hi hagué el camp de concentració d’Auschwitz, en record de les víctimes que hi va haver en aquest camp. El 1994, prop de 22 milions de visitants—700,000 anualment—havien passat per les portes d’acer que contenien la cínica frase de Arbeit macht frei (el treball us farà lliures).

ETIMOLOGIA DE LA PARAULA BRUIXA

Hola nois,

una primera qüestió: què vol dir la paraula etimologia? La parauleta es pot dividir en dues parts: la segona part, logia, que vol dir ciència i la primera etimo que significa origen de les paraules. O sigui que etimoloia vol dir la ciència que estudia l'origen de les paraules.

Bé, doncs anem al moll de l'os de la qüestió: l'origen de la paraula bruixa. Us he de dir que en això sóc un complet ignorant, vull dir en el coneixement de l'origen d'aquesta paraula; però, sortosament, la llenua catalana -i també la castellana- compta amb un gran savi que va estudiar l'origen de les paraules: Joan Coromines. Quan estigueu en cursos superiors, no deixeu de consultar els llibres que va escriure aquest savi; a més d'aprendre-hi un munt de coses us hi divertireu.

Mireu, Joan Coromines ens diu, respecte de l'origen de la paraula bruixa que: "és una paraula comuna a les tres llengües romàniques de la Península - ja ho sabeu: el català, el castellà i el gallec- i als dialectes occitans de Llenguadoc i Gascunya, d'origen incert, probablement pre-romà però de procedència dubtosa.; les llengües germanes -s'entén a la nostra, el català- suposen bases fonètiques una mica divergents: BROIKSA l'occità i aragonès, BRUKSA el castellà i portuguès; aquestes paraules són paral·leles a les tres variants del nom cèltic del bruc. És possible que el nom de la bruixa en sigui un derivat cèltic amb el sentit de la que "va per les brugueres amb el diable" o "dona pagana, enemiga dels cristians".

Alguns proposen un arrel cèltica de la paraula [BRUS- ] amb el significat de "bramar ,bufar el vent".

La mateixa paraula i en el mateix sentit és l'usual en el galle ci el portuguès i en el castellà, que ja apareix cp al 1400, quan apaeix en el glossari baix-aragonès de El Escorial.

En tota la franja nord d'Aragó, des del límit de la llengua basca fins al del català degué estendre's una forma broxa car avui encara es pronuncia així a Ansó i Echo.

Com ja us he dit, si voleu tenir més informaciósobre l'orien d'aquesta paraula, podeu consultar el Diccionari Etimològic ògic i complementari de la llengua catalana (Vol. II), publicat per l'editorial Curial, i del qual és autor, com ja he esmentat més amunt, Joan Coromines.

ENCARA SOBRE LES BRUIXES

Hola nois,

QUI ERA ROALD DAHL?

Ser pilot d'aviació i escriure no són unes professions que siguin fàcils de compaginar, i ser pilot d'aviació i escriure per a gent jove com vosaltres encara menys. Però les coses són així, i les persones quan són de bona pasta de vegades ho demostren d'aquesta manera. En la història recent del món hi ha hagut dos personatges que han alternat aquest dos oficis. Un d'ells era francès: estic parlant d'Antoine de Saint Exupéry, el qual, quan les seves hores de vol el deixaven fer, es dedicava a escriure. És a ell a qui devem aquesta joia de llibre que es diu El petit príncep i que jo, alumnes, us recomano vivament. Per desgràcia, l'avió va jugar una mala passada a l'Antoine i va morir en plena Segona Guerra Mundial, l'any 1944. Per sort, en el segon dels casos l'avió es va portar millor amb el pilot i va deixar que el nostre segon escriptor continués vivint fins a una edat força avançada. Roald Dalh, el segon d'aquests escriptors de qui ara parlarem, va néixer l'any 1916 al País de Gal·les (una nació sense estat, com ho és Catalunya, i que es troba just al costat d'Anglaterra. Si mireu un mapa de la Gran Bretanya, el territori que es troba just a la vostra esquerra, a la dreta del mapa, és el País de Gal·les -la capital d'aquest país es diu Cardiff-. Però Roald no era d'ascendència gal·lesa sinó que els seus pares eren noruecs -ja ho sabeu aquell país que es troba a la península escandinava, just al damunt de Suècia i ben a prop de Dinamarca-. L'heu vist el mapa? Bé, doncs ja sabeu on es troben aquests països. Però, quan una persona és jove, de vegades, el territori on viu li resulta petit i té ganes de viatjar. I això és el que li va passar a Roald -és millor dir les persones pel seu nom. Dir-ne el nom i el cognom és massa enfarfegat-. Va voler viatjar i no se li va ocórrer res més que anar-se'n a l'Àfrica. I allà va ser on va decidir de prendre el segon ofici: pilot d'aviació. Però no us creguéssiu pas que va ser un pilot d'una línia aèria qualsevol, no. Ell va decidir enrolar-se a la RAF (Royal Air Force), que és com es diu l'exèrcit de l'aire de la Gran Bretanya. I hi va entrar quan en el món havia esclatat la Segona Guerra Mundial -és per això que us deia que s'assemblava a Saint Exupéry. Pèrò el que fa excepcional Roald Dahl, i jo diria que això és un mèrit que ben poca gent té -o sap tenir-, és que va saber parlar als joves. Mireu, algunes vegades, és fa ben difícil de poder parlar amb vosaltres. Però és difícil perquè als grans no se'ns acut altra cosa que parlar amb el nostre vocabulari, amb la nostra manera de dir, i no sabem que davant nostre tenim persones que són molt intel·ligents, però que són d'altres generacions. I això, alumnes, ho sabia perfectament Roald. Enguany llegim el llibre Les bruixes -en secret, alguns m'heu dit que ja l'havíeu llegit, però no hi fa res, perquè tornar a llegir un llibre deliciós fa que encara es pugui assaborir més (qui no menjaria un altre pastís de xocolata, si més no perquè li ve a la memòria com s'ho havia passat de bé menjant-se'n el primer?). I el més important, el més meravellós és que quan llegiu aquest llibre us vénen ganes de llegir més llibres d'aquest autor. Si en sap, de parlar amb vosaltres en Roald. Això sí que és art: escriure com ho feia Roald