Tuesday, March 09, 2010
Monday, March 08, 2010
LES CONJUNCIONS
LES CONJUNCIONS
Són, com les preposicions, partícules invariables i relacionants. Els elements que relacionen les conjuncions no són, com ho són en el cas de les preposicions, únicament paraules sinó que també relacionen oracions. En el primer cas, els mots relacionats són de la mateixa categoria sintàctica.
Pel que fa a la classificació d’aquests elements, la més important és la que distingeix les conjuncions de coordinació de les de subordinació.
Dintre de les conjuncions de coordinació hi ha les conjuncions copulatives (el nom de còpula vol dir exactament unió) que són i i ni. Exemple: van venir els pares i les mares; ni m’agrades ni t’agrado; les disjuntives (que indiquen una tria entre elements o bé una equivalència) que són o i o bé. Exemple: Em van dir o estudies o no aprovaràs; aquells turistes eren teutons o sigui alemanys; finalment, hi ha les conjuncions adversatives (però, sinó i sinó que) que expressen una mena de limitació a allò que diu la principal. Exemple: jugaven bé, però van perdre.
Les conjuncions de subordinació són aquelles que col·loquen a diferent nivell una oració (anomenada subordinada) respecte a una altra oració (anomenada principal). Les conjuncions completives són que i si. Per exemple: desitjo que siguis feliç; m’han dit si volia anar a la seva festa. Està clar que les conjuncions no tenen únicament aquest valor. Podem trobar conjuncions de valor causal (és a dir que ens indiquin la causa per la qual s’executa l’acció principal). Exemple: Li van regalar un ordinador perquè estudiava molt. Les conjuncions causals són: ja que, perquè, com que. Exemple: com que havia perdut totes les dents només podia menjar aliments liquats.
Les conjuncions finals són perquè, per tal que i a fi que. Expressen la finalitat de l’acció principal. Exemple: Ho va dir perquè estudiessin més.
Les conjuncions condicionals –sí, si de cas i posat que- ens donen una condició que s’ha de complir per tal que es pugui dur a terme l’acció de l’oració principal. Si estudies durant tot el segon trimestre, segurament aprovaràs.
Les conjuncions temporals –quan, mentre, abans que, després que, fins que, fis que no, tan bon punt, des que- introdueixen oracions subordinades de temps. Això vol dir que aquestes oracions ens indiquen en quin moment es fa l’acció de l’oració principal.
Saturday, March 06, 2010
EL DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA
Benvolguts alumnes,
Alguns de vostès poden pensar que la comesa d’un professor de català s’ha de cenyir estrictament a l’ensenyament de la llengua catalana i prou. Crec que qui opini d’aquesta manera comet un error car sóc de l’opinió que, com a professor, la meva funció és la de formar-los, tant en l’aspecte lingüístic com en altres aspectes. Vostès, per a mi, són com l’argila en mans del terrissaire. He de tenir prou capacitat per tal de donar-los forma, però no una forma a l’atzar sinó una forma que el dia de demà –i no es pensin que aquest dia trigarà gaire a arribar sinó que més aviat els arribarà molt aviat- puguin afrontar la vida amb unes condicions i amb una formació que els siguin útils.
I bé, penso que el dia vuit de març –no d’enguany sinó de tots els anys- els ha de servir per pensar en la igualtat, en les condicions de completa igualtat, que han de presidir les relacions entre les persones, independentment del sexe que tinguin.
DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA
Què es commemora el dia 8 de març?
Aquesta jornada vol recordar els fets que van passar l’any 1908 a la fàbrica Cotton, de Nova York, quan van morir-hi cremades 146 dones treballadores en un incendi provocat per les bombes incendiàries que s’hi van llançar a causa de la negativa de les dones a abandonar el tancament que hi havien iniciat per protestar pels baixos sous que percebien i les condicions d’absoluta manca de salubritat en què havien de treballar. Aquest dia també vol recordar les manifestacions que van dur a terme les obreres tèxtils, també a Nova York, el 8 de març de 1857.
Hi ha un estudi dut a terme per Isabel Álvarez González que indica que l’incendi al qual es vincula la celebració de la Diada de la Dona Treballadora, no va tenir lloc el 8 de març sinó el 25 de març de 1911, pocs dies abans de la celebració del primer Dia Internacional de la Dona, a l’empresa Triangle Shirtwaist.
La manifestació a què sovint es fa referència no hauria passat el 8 de març de 1908 ni de 1857, com s’indica sovint, sinó el 27 de setembre de 1909; a partir de novembre de 1908, segons altres fonts, en el marc d’una vaga de més de tretze setmanes que els treballadors i treballadores del sector tèxtil de l’East Side de Nova York en què van participar més de 20.000 obrers i que va comportar-los atacs d’esquirols, detencions i acomiadaments però que va significar, tanmateix, que s’atenguessin les seves reclamacions. El 8 de març de 1909 hi va haver una altra manifestació en què es van exigir de nou millores de condicions per a les dones immigrades, l’abolició de l’explotació infantil i el dret de vot per a les dones.
Alguns de vostès poden pensar que la comesa d’un professor de català s’ha de cenyir estrictament a l’ensenyament de la llengua catalana i prou. Crec que qui opini d’aquesta manera comet un error car sóc de l’opinió que, com a professor, la meva funció és la de formar-los, tant en l’aspecte lingüístic com en altres aspectes. Vostès, per a mi, són com l’argila en mans del terrissaire. He de tenir prou capacitat per tal de donar-los forma, però no una forma a l’atzar sinó una forma que el dia de demà –i no es pensin que aquest dia trigarà gaire a arribar sinó que més aviat els arribarà molt aviat- puguin afrontar la vida amb unes condicions i amb una formació que els siguin útils.
I bé, penso que el dia vuit de març –no d’enguany sinó de tots els anys- els ha de servir per pensar en la igualtat, en les condicions de completa igualtat, que han de presidir les relacions entre les persones, independentment del sexe que tinguin.
DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA
Què es commemora el dia 8 de març?
Aquesta jornada vol recordar els fets que van passar l’any 1908 a la fàbrica Cotton, de Nova York, quan van morir-hi cremades 146 dones treballadores en un incendi provocat per les bombes incendiàries que s’hi van llançar a causa de la negativa de les dones a abandonar el tancament que hi havien iniciat per protestar pels baixos sous que percebien i les condicions d’absoluta manca de salubritat en què havien de treballar. Aquest dia també vol recordar les manifestacions que van dur a terme les obreres tèxtils, també a Nova York, el 8 de març de 1857.
Hi ha un estudi dut a terme per Isabel Álvarez González que indica que l’incendi al qual es vincula la celebració de la Diada de la Dona Treballadora, no va tenir lloc el 8 de març sinó el 25 de març de 1911, pocs dies abans de la celebració del primer Dia Internacional de la Dona, a l’empresa Triangle Shirtwaist.
La manifestació a què sovint es fa referència no hauria passat el 8 de març de 1908 ni de 1857, com s’indica sovint, sinó el 27 de setembre de 1909; a partir de novembre de 1908, segons altres fonts, en el marc d’una vaga de més de tretze setmanes que els treballadors i treballadores del sector tèxtil de l’East Side de Nova York en què van participar més de 20.000 obrers i que va comportar-los atacs d’esquirols, detencions i acomiadaments però que va significar, tanmateix, que s’atenguessin les seves reclamacions. El 8 de març de 1909 hi va haver una altra manifestació en què es van exigir de nou millores de condicions per a les dones immigrades, l’abolició de l’explotació infantil i el dret de vot per a les dones.
Sunday, February 28, 2010
LES PREPOSICIONS FORTES
Atès el grau de confusió que es pot copsar en l'ús i classificació de les preposicions, he cregut convenient fer-los a mans una llista de les preposicions fortes més usuals amb especificació de la seva significació:
PREPOSICIÓ SIGNIFICATsense o sens: exclusió.
contra: en direcció devers alguna cosa, o en sentit oposat
entre: l'espai que separa dues persones o coses; una persona d'un conjunt. Aquesta preposició la podem trobar introduint un subjecte.
durant: dins l'espai de temps que dura una cosa. Es va estar queixant durant una hora.
vora: prop de.
malgrat: sense que ho impedeixi l'oposició d'algú.
sobre: damunt de, a més de.
ultra: a més de.
vers: una direcció aproximada; un valor aproximatiu de temps o lloc.
envers: allò que concerneix algú.
devers: cap a (en un sentit més aviat poètic).
dins o dintre: marca situació en un punt. (Dins de tot és bon noi).
segons: tal o tal direcció, regla, persona, circumstància (L'Evangeli segons Lluc).
mitjançant: per mitjà de.
sota o sots: davall o dessota.
llevat: exceptuant.
salvat, salvant: deixant intacte, de banda.
fins: designació d'allò que és el terme on s'arriba sense ultrapassar-lo
Wednesday, February 24, 2010
LES FAULES, INSPIRADES EN FETS TOTALMENT FICTICIS, FONT DE SAVIESA
Les faules són aquelles històries inspirades en fets ficticis però que, en el fons, contenen un ensenyament, una font de saviesa -com els dic en el títol- i alhora una ensenyança de com ens hem de comportar en la vida. La faula no és un relat excessivament llarg, però el seu valor és alt. Qui de vostès no ha sentit a parlar de la faula de la llebre i la tortuga o del corb i la guineu. En el primer dels casos -recordin que es tractava d'una cursa entre una llebre i una tortuga, i que la llebre estava tan segura de la seva victòria que va deixar passar el temps tranquil·lament, mentre que la tortuga anava avançant amb pas lent però segur, fins que la guineu va guanyar la carrera i la llebre es va quedar amb un pam de nas; pel que fa a la faula del corb i la guineu, recordin que era un corb que es trobava en una branca d'un arbre i que tenia en el seu bec un tros de formatge; la guineu, quan va veure el corb va pensar la manera de fer-se amb el formatge i va començar a dir llagoteries al corb (ja ho saben: a ensabonar-se, a dir-li coses agradables). Li va dir que la guineu sabia que el corb tenia una bella veu, i que molts animals del bosc creien que no hi havia cap animal que tingues una veu més delicada que l'au. El corb va arribar a creure-s'ho tant que va voler fer una gran demostració de la seva veu a la guineu; i va obrir la boca per cantar; i tot va ser obrir la boca i caure-li el tros de formatge; la guineu quan va veure el formatge a terra va anar ràpidament a engolir-lo i el corb es va quedar sense aquella menja tan deliciosa. Cadascú de vostès -n'estic segur- sap el que volen dir aquestes històries i l'ensenyament que en podem treure. Doncs això són les faules.
Totes les històries dels fabulistes tenen com a personatges els animals. Això fa que les faules tinguin totes com a característica la personificació, és a dir l'actuació dels animals com si fossin persones. Les faules, torno a repetir, són ensenyances morals i totes, absolutament totes, s'han dit i repetit al llarg de la història.
I vulguin creure-s'ho o no el primer gran faulista que hi va haver va ser un grec anomenat Isop.
Segons la wikipedia -i perdonin-me una font tan poc rigorosa- Isop va néixer esclau. La seva biografia està envoltada de misteri i de llegenda, a parts iguals. Se sap que Sòcrates i Plató per a fer els seus ensenyaments utilitzaven les faules d'Isop. Segons conten, Isop va néixer a la regió de Frígia (recorden aquesta regió?), tot i que hi ha biògrafs que el fan fill Tràcia, Samos, Egipte o Sardes. Fos com fos, Isop va viure a Grècia al segle VII abans de Crist. El que sí sembla cert és que Isop va fer-se un tip de viatjar amb el seu amo, Jatmó o Jantó de Samos.
M'ha semblat que seria interessant de posar-los unes quantes faules d'Isop per tal que en puguin apreciar la bellesa i completar les faules que tenen a la unitat.
La primera de les faules parla d'un caçador i d'una guineu: Conten que la guineu era perseguida pels caçadors quan va arribar on era un llenyataire i va demanar-li que l'amagués; a la qual cosa el llenyataire hi va accedir; al cap de poc temps, van arribar els caçadors, els quals van preguntar al llenyataire si havia vist la guineu. El llenyataire, amb la veu, els deia que no; però dissimuladament assenyalava la cabana; els caçadors no van entendre els senyals que els havia fet i van marxar. La guineu, en veure'ls marxar, va sortir sense dir res. El llenyataire va retreure a la guineu que marxés sense donar-li les gràcies per haver-li salvat la vida i la guineu li va respondre: "Te les hagués donat, si la teva boca i les teves mans haguessin dit el mateix".
La faula següent ens parla del que va passar a una guineu quan va veure un gotim de raïm penjat d'una vinya. La guineu estava molt afamada, però podeu comptar que el gotim estava lluny del seu abast. En no poder-lo haver, la guineu es va dir: "Està molt verd el raïm; a més, no m'agrada". Semblantment ens passa a nosaltres que, en no poder aconseguir un objectiu, hi renunciem i hi posem qualsevol excusa. És per això que popularment es diu: "La guineu diu que són verds, quan no els pot haver".
Una altra faula ens parla del següent: "un dia dos galls es barallaven pels favors de les gallines d'un galliner i vet aquí que, al final, un gall va foragitar-ne l'altre. El gall vençut es va retirar amb resignació mentre que el vencedor, orgullós de la seva gesta, va enfilar-se a una paret i va començar a cantar tan fort com va poder. I tant i tant es va enfilar en la seva cantadissa que una àguila que passava per allà la vora el va veure i el va agafar amb les urpes. El gall que havia estat vençut, doncs, es va quedar amb totes les gallines del galliner. Això ens enesneya que qui es vanta dels seus propis èxits aviat troba algú que els hi pren.
Per acabar els conatré la rondalla que parla d'una guineu que, dins d'un tronc, va veure un tros de carn i de pa que uns pastors hi havien deixat. La guineu hi va entrar i s'ho va cruspir tot. Però tant i tant va menjar que, quan va voler sortir-ne, li va ser impossible. La guineu va començar a gemegar i a plànyer-se de la seva sort. Per casualitat, al cap de poc, passava per allà a la vora una altra guineu que, en sentir els gemecs, va voler saber què passava. Quan la primera guineu li ho va haver explicat, la que era fora de l'arbre li va contestar: Estigues tranquil·la germana, quan tornis a tenir la forma que tenies segur que podràs sortir-ne. Aquesta faula ens ensenya que, amb paciència, es resolen els problemes.
Espero que els hagin agradat aquestes faules, però no oblidin que n'hi ha moltes més i que esperen que vostès les llegeixin.
Sunday, February 21, 2010
SOBRE L'ORTOGRAFIA DE LA HAC I LA ELA GEMINADA
Anem, ara, a veure un altre punt bastant conflictiu de la llengua: em refereixo a l’ortografia.
Mirin, l’ortografia és fruit d’una convenció, un acord que s’ha produït entre tots els parlants, i que tots els parlants hem d’anar obeint sense piular. Vull dir amb això que, evidentment, les paraules s’escriuen de la mateixa manera aquí que a Olot, a Castelló de la Plana o a Alaior, per esmentar només algunes contrades on es parla català.
El que passa és que cada terra fa sa guerra, vull dir que cada llengua s’escriu de la manera que s’escriu per una cúmul de circumstàncies, des de l’etimologia de la paraula (origen d’aquella paraula) fins a l’evolució del país on es parla un idioma determinat. Pensin que la forma d’escriure les paraules d’una manera determinada i no pas d’una altra és pot atribuir a mil i una causes.
Em sembla que ja els he comentat l’origen d’una paraula com ara cangur. Els la comento per si no recorden aquesta anècdota: Els anglesos quan van arribar a Austràlia i van veure per primer cop aquest animal, va demanar a un aborigen australià pel nom d’aquell ésser tan estrany, a la qual cosa l’aborigen va respondre: “kangoroo” (que en aborigen vol dir: no t’entenc). I aquest és el nom que té aquest sofert animal: cangur. Això col•locat en l’ortografia fa que les normes que regulen l’escriptura de les paraules sigui algunes vegades “arbitrària”, però que tots els parlants seguim.
En aquest tema estudiem les lletres “hac” i “ela geminada”. La lletra hac no és pròpiament estudi de la fonètica , per tal com no representa d’una manera sistemàtica cap so de la llengua. Els casos en què hom escriu actualment h responen a l’existència del mateix signe o bé una aspiració en els mots originaris respectius: hoste < hospite, hivern < hibernu, tot i que en certs casos la h etimoòlogica (d’origen) no es manté: ordi < hordeu, Convencionalment, en català s’usa la lletra h per a indicar l’aspiració en el cas de l’onomatopeia que expressa la rialla: ha, ha; he, he (Joaquim Rafel i Fontanals, Volum 8 de la Gran Enciclopèdia Catalana).
Pel que fa a la lletra ela geminada, cal dir que és una variant de la lletra ela, però amb un alt valor d’ús etimològic. Vull dir amb això que si escrivim determinades paraules amb ela geminada és per recordar que, en alguns casos, la paraula escrita amb aquesta lletra deriva d’un altre mot que porta ela doble: metall: metàl•lic; palla: pàl•lid; per altra banda, les paraules que que comencen amb col• o bé il• i que signifiquen, en el primer i, d’alguna manera, una derivació de paraules sàvies (cultismes) llatines o bé l’antònim d’altres paraules, en el segon cas, porten ela geminada: col•locació, col•laboració, il•legal, il•legítim; escrivim amb ela geminada una sèrie de paraules que en llatí portaven ela doble: de la paraula villa, escrivim vil•la, per exemple. Clar que hi ha tota una llista de paraules, a banda de les que els he dit que porten ela geminada; per exemple, mortadel•la, passarel•la, aquarel•la, pupil•la, passarel•la, etc.
Mirin, l’ortografia és fruit d’una convenció, un acord que s’ha produït entre tots els parlants, i que tots els parlants hem d’anar obeint sense piular. Vull dir amb això que, evidentment, les paraules s’escriuen de la mateixa manera aquí que a Olot, a Castelló de la Plana o a Alaior, per esmentar només algunes contrades on es parla català.
El que passa és que cada terra fa sa guerra, vull dir que cada llengua s’escriu de la manera que s’escriu per una cúmul de circumstàncies, des de l’etimologia de la paraula (origen d’aquella paraula) fins a l’evolució del país on es parla un idioma determinat. Pensin que la forma d’escriure les paraules d’una manera determinada i no pas d’una altra és pot atribuir a mil i una causes.
Em sembla que ja els he comentat l’origen d’una paraula com ara cangur. Els la comento per si no recorden aquesta anècdota: Els anglesos quan van arribar a Austràlia i van veure per primer cop aquest animal, va demanar a un aborigen australià pel nom d’aquell ésser tan estrany, a la qual cosa l’aborigen va respondre: “kangoroo” (que en aborigen vol dir: no t’entenc). I aquest és el nom que té aquest sofert animal: cangur. Això col•locat en l’ortografia fa que les normes que regulen l’escriptura de les paraules sigui algunes vegades “arbitrària”, però que tots els parlants seguim.
En aquest tema estudiem les lletres “hac” i “ela geminada”. La lletra hac no és pròpiament estudi de la fonètica , per tal com no representa d’una manera sistemàtica cap so de la llengua. Els casos en què hom escriu actualment h responen a l’existència del mateix signe o bé una aspiració en els mots originaris respectius: hoste < hospite, hivern < hibernu, tot i que en certs casos la h etimoòlogica (d’origen) no es manté: ordi < hordeu, Convencionalment, en català s’usa la lletra h per a indicar l’aspiració en el cas de l’onomatopeia que expressa la rialla: ha, ha; he, he (Joaquim Rafel i Fontanals, Volum 8 de la Gran Enciclopèdia Catalana).
Pel que fa a la lletra ela geminada, cal dir que és una variant de la lletra ela, però amb un alt valor d’ús etimològic. Vull dir amb això que si escrivim determinades paraules amb ela geminada és per recordar que, en alguns casos, la paraula escrita amb aquesta lletra deriva d’un altre mot que porta ela doble: metall: metàl•lic; palla: pàl•lid; per altra banda, les paraules que que comencen amb col• o bé il• i que signifiquen, en el primer i, d’alguna manera, una derivació de paraules sàvies (cultismes) llatines o bé l’antònim d’altres paraules, en el segon cas, porten ela geminada: col•locació, col•laboració, il•legal, il•legítim; escrivim amb ela geminada una sèrie de paraules que en llatí portaven ela doble: de la paraula villa, escrivim vil•la, per exemple. Clar que hi ha tota una llista de paraules, a banda de les que els he dit que porten ela geminada; per exemple, mortadel•la, passarel•la, aquarel•la, pupil•la, passarel•la, etc.
LES LOCUCIONS PREPOSITIVES
M’ha semblat que els seria interessant aprofundir una mica en el tema de les locucions prepositives.
Primer de tot, si ho troben bé, definiríem el que s’entén per locució. Diu el diccionari de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) que una locució és un grup de paraules que té el valor d’un sol mot; és així que podem parlar de locució adverbial, verbal o, en el cas que estem tractant, preposicional.
Recordin també allò que havíem vist sobre la preposició: la preposició és aquella categoria gramatical que uneix dos elements de l’oració i que, a més, subordina el segon element al primer (subordinar vol dir col·locar per sota).
Com hauran vist en el tema 4, les locucions preposicionals són força abundants. I l’estructura d’aquestes locucions gairebé sempre és la mateixa: preposició + substantiu + preposició: a l’empara de// a les envistes de// amb la finalitat de. Tanmateix n’hi ha d’altres que no tenen aquesta estructura: arran de// (Parin compte amb aquesta última locució perquè segons el nostre llibre hauríem de considerar-la com un adverbi emprat com a preposició; emperò, al Volum II de la Gramàtica del Català Contemporani (pàgina 1787) se’ns presenta arran de com una locució).
LOCUCIONS MÉS USUALS:
A PART DE/ A BANDA DE/// ARRAN DE/RAN DE/// DE DRET A/ EN DIRECCIÓ (A/CAP A)/// DEPENENT DE/// NO OBSTANT/// PER MITJÀ DE/// PER MOR DE///
(PER) VIA (DE)/// ENMIG DE/// GRÀCIES A/// A NIVELL (DE)*[1]
[1] Pel que fa a aquesta locució els demanaria que en restrigissin l’ús al més possible, atès que moltes vegades es fa servir més com una mena de falca que no pas com un veritable pont entre dues paraules.
Primer de tot, si ho troben bé, definiríem el que s’entén per locució. Diu el diccionari de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) que una locució és un grup de paraules que té el valor d’un sol mot; és així que podem parlar de locució adverbial, verbal o, en el cas que estem tractant, preposicional.
Recordin també allò que havíem vist sobre la preposició: la preposició és aquella categoria gramatical que uneix dos elements de l’oració i que, a més, subordina el segon element al primer (subordinar vol dir col·locar per sota).
Com hauran vist en el tema 4, les locucions preposicionals són força abundants. I l’estructura d’aquestes locucions gairebé sempre és la mateixa: preposició + substantiu + preposició: a l’empara de// a les envistes de// amb la finalitat de. Tanmateix n’hi ha d’altres que no tenen aquesta estructura: arran de// (Parin compte amb aquesta última locució perquè segons el nostre llibre hauríem de considerar-la com un adverbi emprat com a preposició; emperò, al Volum II de la Gramàtica del Català Contemporani (pàgina 1787) se’ns presenta arran de com una locució).
LOCUCIONS MÉS USUALS:
A PART DE/ A BANDA DE/// ARRAN DE/RAN DE/// DE DRET A/ EN DIRECCIÓ (A/CAP A)/// DEPENENT DE/// NO OBSTANT/// PER MITJÀ DE/// PER MOR DE///
(PER) VIA (DE)/// ENMIG DE/// GRÀCIES A/// A NIVELL (DE)*[1]
[1] Pel que fa a aquesta locució els demanaria que en restrigissin l’ús al més possible, atès que moltes vegades es fa servir més com una mena de falca que no pas com un veritable pont entre dues paraules.
Wednesday, February 17, 2010
L'ESTIL DIRECTE i L'ESTIL INDIRECTE
Benvolguts,
els havia d'explicar d'alguna manera com funciona la qüestió de l'estil directe i l'estil indirecte, i em sembla que he trobat la millor manera de fer-ho. Quan jo tenia la seva edat -ah!, quins temps aquells!- la meva àvia em va ensenyar un poema, un bon tros satíric, en què hi havia fragments que es podien considerar de discurs directe i n'hi havia d'altres que eren, i són -afortunadament- d'estil indirecte. Vegem el poema en qüestió que es diu:
els havia d'explicar d'alguna manera com funciona la qüestió de l'estil directe i l'estil indirecte, i em sembla que he trobat la millor manera de fer-ho. Quan jo tenia la seva edat -ah!, quins temps aquells!- la meva àvia em va ensenyar un poema, un bon tros satíric, en què hi havia fragments que es podien considerar de discurs directe i n'hi havia d'altres que eren, i són -afortunadament- d'estil indirecte. Vegem el poema en qüestió que es diu:
UN LLORO, UN MORO I UN MICO, I UN SENYOR DE PUERTO RICO
Un senyor de Puerto Rico
al balcó tenia un lloro
de rica ploma i bon pico:
un lloro dels que fan oro,
dels lloros que costen pico.
Un veí seu, que era moro,
de Tetuan, va rebre un mico.
Amarra aquest mico, el moro,
al balcó, quedant el lloro
a l'altre, però lluny del mico.
Mes tan i tan xerrà el lloro,
que un dia s'empipa el mico,
i amb rabiós alè de toro
l'envesteix. S'amaga el lloro,
trenca la cadena el mico,
salta a la gàbia del lloro,
surt el lloro, pica al mico,
xiscla el mico, xerra el lloro
i, amb l'esvalot, surt el moro.
I el senyor de Puerto Rico
- Per què no tanca el seu lloro?
- Per què no amarra el seu mico? -
Exclamen els dos fent coro,
volent l'un agafar el lloro
i estirant-li, l'altre, el mico.
Cau el mico sobre el lloro.
El lloro li clava el pico.
Reganya les dents el mico
i, esverat, mossega el moro
i el senyor de Puerto Rico.
Aquest renega del lloro,
prometent matar el mico,
mentre que, furiós, el moro
provoca l'amo del lloro
i envesteix lloro i mico.
Cap amunt s'enfila el lloro,
cap avall s'escorre el mico
i, faltant tots al decoro,
agarrats queden el moro
i el senyor de Puerto Rico.
- "¡Ay, moro, si pierdo el loro!"
- li diu el de Puerto Rico.
Replica, cremat, el moro:
-"Pagaràs ben car el lloro,
oh, cristià!, si es perd el mico."
Creix el brogit; vola el lloro,
cau al carrer sobre el mico...
Burrango el de Puerto Rico,
veient-se amb perill el lloro,
altra volta sobre el mico!
Es desfà com pot, del moro.
Entra i pega un tiro al mico,
però l'erra i mata el lloro.
Cau desmaiat. Riu el moro
i fuig a buscar el mico.
Eixerit, retorna el moro
amb el lloro mort i el mico.
Auxilia el de Puerto Rico...
I després li envia el lloro
amb una carta, pel mico,
que diu: "Seis onzas en oro
per l'atemptat contra el mico,
d'un cristià reclama un moro.
Guardi's, dissecat, el lloro.
Pagui'm ara, a mi, aquest pico".
Veu això l'amo del lloro.
Es tira damunt del mico.
Mata el mico, mata el moro,
i, mort moro, mico i lloro,
fa un farcell... i a Puerto Rico!
Com poden veure el poema és tot un assaig d'enginy i, si m'ho permeten, demostra que els nostres avis ja s'havien habituat a la "multiculturalitat". Un senyor de Puerto Rico que parla en castellà i en català i, en canvi, un "àrab" -el poeta en diu "moro", però sense cap connotació despectiva-, que parla en català.
Observem ara el poema: comença amb una descripció en què el narrador fa servir l'estil indirecte, amb verbs en pretèrit imperfet d'indicatiu (tenia, era...); hi ha algun fragment que es pugui considerar de discurs directe? Sí, ho han endevinat, són de discurs directe tots els fragments en què o bé apareixen cometes i que, per tant, reprodueixen textualment el discurs del "moro" o del "senyor de Puerto Rico" o bé tots aquells fragments en què apareixen guionets de diàlegs, com per exemple, allà on diu el senyor de Puerto Rico: "Ay, moro, si pierdo el loro"; a la qual cosa el moro "àrab" li respon: "Pagaràs ben car el lloro, oh cristià, si es perd el mico". De fet, gairebé tota la resta del poema es converteix en una descripció de la baralla entre tots quatre elements i, doncs, de manera àmplia, podríem dir que es tracta d'un discurs indirecte.
Recordin que en estil directe: fem ús de guions; el narrador no surt a escena sinó que cedeix la veu als protagonistes; el guió de cada intervenció indica quan comencen a parlar cadascun dels personatges dels que intervenen i, com poden observar, si hi ha una intervenció del narrador -que sempre parla en passat-, aquesta intervenció apareix entre guionets.
En l'estil indirecte, el que apareix a la resta del poema, el narrador sempre intervé utilitzant verbs de dicció: "va dir, va fer, observà...", i els temps verbals que es fa servir per indicar allò que diuen els personatges és el pretèrit imperfet d'indicatiu.
Un senyor de Puerto Rico
al balcó tenia un lloro
de rica ploma i bon pico:
un lloro dels que fan oro,
dels lloros que costen pico.
Un veí seu, que era moro,
de Tetuan, va rebre un mico.
Amarra aquest mico, el moro,
al balcó, quedant el lloro
a l'altre, però lluny del mico.
Mes tan i tan xerrà el lloro,
que un dia s'empipa el mico,
i amb rabiós alè de toro
l'envesteix. S'amaga el lloro,
trenca la cadena el mico,
salta a la gàbia del lloro,
surt el lloro, pica al mico,
xiscla el mico, xerra el lloro
i, amb l'esvalot, surt el moro.
I el senyor de Puerto Rico
- Per què no tanca el seu lloro?
- Per què no amarra el seu mico? -
Exclamen els dos fent coro,
volent l'un agafar el lloro
i estirant-li, l'altre, el mico.
Cau el mico sobre el lloro.
El lloro li clava el pico.
Reganya les dents el mico
i, esverat, mossega el moro
i el senyor de Puerto Rico.
Aquest renega del lloro,
prometent matar el mico,
mentre que, furiós, el moro
provoca l'amo del lloro
i envesteix lloro i mico.
Cap amunt s'enfila el lloro,
cap avall s'escorre el mico
i, faltant tots al decoro,
agarrats queden el moro
i el senyor de Puerto Rico.
- "¡Ay, moro, si pierdo el loro!"
- li diu el de Puerto Rico.
Replica, cremat, el moro:
-"Pagaràs ben car el lloro,
oh, cristià!, si es perd el mico."
Creix el brogit; vola el lloro,
cau al carrer sobre el mico...
Burrango el de Puerto Rico,
veient-se amb perill el lloro,
altra volta sobre el mico!
Es desfà com pot, del moro.
Entra i pega un tiro al mico,
però l'erra i mata el lloro.
Cau desmaiat. Riu el moro
i fuig a buscar el mico.
Eixerit, retorna el moro
amb el lloro mort i el mico.
Auxilia el de Puerto Rico...
I després li envia el lloro
amb una carta, pel mico,
que diu: "Seis onzas en oro
per l'atemptat contra el mico,
d'un cristià reclama un moro.
Guardi's, dissecat, el lloro.
Pagui'm ara, a mi, aquest pico".
Veu això l'amo del lloro.
Es tira damunt del mico.
Mata el mico, mata el moro,
i, mort moro, mico i lloro,
fa un farcell... i a Puerto Rico!
Com poden veure el poema és tot un assaig d'enginy i, si m'ho permeten, demostra que els nostres avis ja s'havien habituat a la "multiculturalitat". Un senyor de Puerto Rico que parla en castellà i en català i, en canvi, un "àrab" -el poeta en diu "moro", però sense cap connotació despectiva-, que parla en català.
Observem ara el poema: comença amb una descripció en què el narrador fa servir l'estil indirecte, amb verbs en pretèrit imperfet d'indicatiu (tenia, era...); hi ha algun fragment que es pugui considerar de discurs directe? Sí, ho han endevinat, són de discurs directe tots els fragments en què o bé apareixen cometes i que, per tant, reprodueixen textualment el discurs del "moro" o del "senyor de Puerto Rico" o bé tots aquells fragments en què apareixen guionets de diàlegs, com per exemple, allà on diu el senyor de Puerto Rico: "Ay, moro, si pierdo el loro"; a la qual cosa el moro "àrab" li respon: "Pagaràs ben car el lloro, oh cristià, si es perd el mico". De fet, gairebé tota la resta del poema es converteix en una descripció de la baralla entre tots quatre elements i, doncs, de manera àmplia, podríem dir que es tracta d'un discurs indirecte.
Recordin que en estil directe: fem ús de guions; el narrador no surt a escena sinó que cedeix la veu als protagonistes; el guió de cada intervenció indica quan comencen a parlar cadascun dels personatges dels que intervenen i, com poden observar, si hi ha una intervenció del narrador -que sempre parla en passat-, aquesta intervenció apareix entre guionets.
En l'estil indirecte, el que apareix a la resta del poema, el narrador sempre intervé utilitzant verbs de dicció: "va dir, va fer, observà...", i els temps verbals que es fa servir per indicar allò que diuen els personatges és el pretèrit imperfet d'indicatiu.
Monday, February 15, 2010
LES PREPOSICIONS
Saben?
Estava mirant com els podia guiar en el tema de les preposicions quan m'he adonat que el nom, per ell mateix, ajudava bastant a situar el tema.
Perquè, és clar, la primera pregunta que se'ns pot acudir de fer és què significa preposició. I aquesta paraula sembla que, dins d'ella, ja n'inclou la resposta: Pre, indica una posició anterior i, evidentment, la paraula posició expressa el lloc que ocupa aquesta paraula. Per què aquets nom? Senzillament observem què fa la preposició. El que fa aquesta categoria oracional és servir de nexe d'unió: i aquest nexe d'unió es pot establir entre un nom i un altre (pensin per un moment en un sintagma com ara taula de metall. Quina funció fa la partícula de? Doncs serveix per unir taula i metall [en el benentès que metall se subordinarà a taula]) o bé entre un sitagma i un verb (tenim, per exemple, pensar en el cinema [i en aquest cas el sintagma el cinema se subordinarà al verb pensar]).
De la mateixa manera que en altres llengües, el català té diversos tipus de preposicions: les febles, constituïdes per una sola paraula que necessita d'una altra paraula per ser pronunciada, és a dir una altra paraula tònica que li serveixi de crossa per "subsistir". Les preposicions febles o àtones són les següents: a, de, per, en, amb i la composta per a; en contrapartida les preposicions tòniques són les que contenen una síl·laba tònica. Aquestes preposicions es poden dividir en dos grups: simples i compostes. Les simples són: contra, durant, entre, fins, malgrat, segons i sense; les compostes són: cap a, des de, fins a.
Els usos que atorguem a les preposicions febles són diversos, però entre els més coneguts destaquen els següents:
A ---- part del dia en què té lloc una acció [a la tarda, a la nit]/// part de l'any [a la tardor, a la primavera] /// lloc amb el nom propi [A Sant Joan Despí, a Cornellà] ///subordinem un infinitiu a certes expressions [alguna cosa a fer, res a dir, és a dir]
EN ---- expressa la manera de fer certes accions [llegir en veu alta, parlar en anglès] /// complements de determinats nom i adjectius [llicenciat en història]
AMB --- expressa la manera de fer certes accions [estudiar amb ganes] /// vehicle o mitjà que utilitzem [anar amb autocar]
DE ---- construïm perífrasis d'obligació [hem d'estudiar]/// introducció de la majoria de complements de nom [taula de metall, flabiol de fusta]/// separa determinants de l'adjectiu quan no hi ha el nom [vuit de fusta i cinc de paper]/// separem la repetició d'un complement que s'ha expressat abans [ja en tinc prou, d'aquesta farsa]
PER ---- mitjà o causa [ho ha fet per amor]/// encapçala un complement agent en una passiva [les accions eren sostingudes per falsos militars]
PER A ---- indica destinació o finalitat [ho ha portat per als orfes]
Estava mirant com els podia guiar en el tema de les preposicions quan m'he adonat que el nom, per ell mateix, ajudava bastant a situar el tema.
Perquè, és clar, la primera pregunta que se'ns pot acudir de fer és què significa preposició. I aquesta paraula sembla que, dins d'ella, ja n'inclou la resposta: Pre, indica una posició anterior i, evidentment, la paraula posició expressa el lloc que ocupa aquesta paraula. Per què aquets nom? Senzillament observem què fa la preposició. El que fa aquesta categoria oracional és servir de nexe d'unió: i aquest nexe d'unió es pot establir entre un nom i un altre (pensin per un moment en un sintagma com ara taula de metall. Quina funció fa la partícula de? Doncs serveix per unir taula i metall [en el benentès que metall se subordinarà a taula]) o bé entre un sitagma i un verb (tenim, per exemple, pensar en el cinema [i en aquest cas el sintagma el cinema se subordinarà al verb pensar]).
De la mateixa manera que en altres llengües, el català té diversos tipus de preposicions: les febles, constituïdes per una sola paraula que necessita d'una altra paraula per ser pronunciada, és a dir una altra paraula tònica que li serveixi de crossa per "subsistir". Les preposicions febles o àtones són les següents: a, de, per, en, amb i la composta per a; en contrapartida les preposicions tòniques són les que contenen una síl·laba tònica. Aquestes preposicions es poden dividir en dos grups: simples i compostes. Les simples són: contra, durant, entre, fins, malgrat, segons i sense; les compostes són: cap a, des de, fins a.
Els usos que atorguem a les preposicions febles són diversos, però entre els més coneguts destaquen els següents:
A ---- part del dia en què té lloc una acció [a la tarda, a la nit]/// part de l'any [a la tardor, a la primavera] /// lloc amb el nom propi [A Sant Joan Despí, a Cornellà] ///subordinem un infinitiu a certes expressions [alguna cosa a fer, res a dir, és a dir]
EN ---- expressa la manera de fer certes accions [llegir en veu alta, parlar en anglès] /// complements de determinats nom i adjectius [llicenciat en història]
AMB --- expressa la manera de fer certes accions [estudiar amb ganes] /// vehicle o mitjà que utilitzem [anar amb autocar]
DE ---- construïm perífrasis d'obligació [hem d'estudiar]/// introducció de la majoria de complements de nom [taula de metall, flabiol de fusta]/// separa determinants de l'adjectiu quan no hi ha el nom [vuit de fusta i cinc de paper]/// separem la repetició d'un complement que s'ha expressat abans [ja en tinc prou, d'aquesta farsa]
PER ---- mitjà o causa [ho ha fet per amor]/// encapçala un complement agent en una passiva [les accions eren sostingudes per falsos militars]
PER A ---- indica destinació o finalitat [ho ha portat per als orfes]
Tuesday, February 09, 2010
ALLÒ MÉS ESSENCIAL QUE ENS CONVÉ SABER D'UN ESTIU AMB L'ANNA
Benvolguts,
En aquestes ratlles que hi ha a continuació trobaran el més essencial de la novel·la de la Núria Pradas. I dic el més essencial en el benentès que el que hi ha a continuació NO ELS HA/POT ESTALVIAR la lectura d' Un estiu amb l'Anna. I hi ha moltes raons per a aquest no-estalvi. Una de les primeres raons és que la lectura de qualsevol llibre serveix per crear-nos i recrear-nos un món. I aquest món és el que essencialment ens dóna Núria Pradas.
Els reprodueixo a continuació part d'un dossier en què hi troabaran molts aspectes relatius a aquesta novel·la. Un dossier però, repeteixo i insisteixo, que no els ha d'estalviar la lectura del llibre.
En aquestes ratlles que hi ha a continuació trobaran el més essencial de la novel·la de la Núria Pradas. I dic el més essencial en el benentès que el que hi ha a continuació NO ELS HA/POT ESTALVIAR la lectura d' Un estiu amb l'Anna. I hi ha moltes raons per a aquest no-estalvi. Una de les primeres raons és que la lectura de qualsevol llibre serveix per crear-nos i recrear-nos un món. I aquest món és el que essencialment ens dóna Núria Pradas.
Els reprodueixo a continuació part d'un dossier en què hi troabaran molts aspectes relatius a aquesta novel·la. Un dossier però, repeteixo i insisteixo, que no els ha d'estalviar la lectura del llibre.
Sunday, February 07, 2010
SOBRE LA DITA "SANT POL, QUINA HORA ÉS?"
Benvolguts alumnes,
I ja que parlem de Sant Pol no podia deixar passar l'ocasió de parlar-los d'una dita molt estesa, no solament pel Maresme sinó arreu de Catalunya. La dita fa: "Sant Pol, quina hora és?". He consultat el web de l'ajuntament de Sant Pol i això és el que hi he trobat:"
“15 de febrer de 1714. Las tropas de Felip V, sitian en Sant Pol als valents voluntaris catalans del regiment de Amill.
La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l’absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d’ Anjou, de can’N Reig y desde alli foren amos de la població.
Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s’aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse.
Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á la s campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarcaprohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d’arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment.
Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Allavoras fou quan nasqué l’adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar:
”A Sant Pol la manta Y la gent berganta”
D’allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfadan al sentir l’infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?:
La hora de que Catalunya recobri lo perdut. “
(Escrit publicat a la revista ’El Santpolench’, Març de 1890
La llegenda sobre: “Sant Pol, quina hora és?” )
Conten les “males llengües” que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, quedant la busca a l’ombra del tendal.
I, com acostuma a passar, la llegenda serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa i en passar pel poble, sobretot amb el tren, feien sempre la mateixa pregunta als santpolencs...
Amb el pas del temps, però, la població va aprendre a conviure amb l’anècdota fins al punt d’arribar a utilitzar-la com a eslògan de presentació de la pròpia població, la qual cosa en una altra època hagués estat impensable:
“Sant Pol, a tota hora! ” és, avui, la frase reclam del turisme a la nostra vila.
I aquesta és la història de la dita. Ara bé, jo els demanaria que, sobretot, si passen pels volts de Sant Pol, no se'ls acudeixi de demanar l'hora que és, no fos cas que a algun santpolenc se li girés el cervell i els clavés un mastegot.
La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l’absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d’ Anjou, de can’N Reig y desde alli foren amos de la població.
Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s’aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse.
Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á la s campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarcaprohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d’arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment.
Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Allavoras fou quan nasqué l’adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar:
”A Sant Pol la manta Y la gent berganta”
D’allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfadan al sentir l’infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?:
La hora de que Catalunya recobri lo perdut. “
(Escrit publicat a la revista ’El Santpolench’, Març de 1890
La llegenda sobre: “Sant Pol, quina hora és?” )
Conten les “males llengües” que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, quedant la busca a l’ombra del tendal.
I, com acostuma a passar, la llegenda serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa i en passar pel poble, sobretot amb el tren, feien sempre la mateixa pregunta als santpolencs...
Amb el pas del temps, però, la població va aprendre a conviure amb l’anècdota fins al punt d’arribar a utilitzar-la com a eslògan de presentació de la pròpia població, la qual cosa en una altra època hagués estat impensable:
“Sant Pol, a tota hora! ” és, avui, la frase reclam del turisme a la nostra vila.
I aquesta és la història de la dita. Ara bé, jo els demanaria que, sobretot, si passen pels volts de Sant Pol, no se'ls acudeixi de demanar l'hora que és, no fos cas que a algun santpolenc se li girés el cervell i els clavés un mastegot.
I ENCARA SOBRE L'ORIOL, L'ANNA I EL SEU ESTIU
Estava repassant avui coses que haurien de tenir en compte sobre el llibre i em sembla que n'hi ha una de fonamental, que no els l'havia comentat: qui parla en el llibre? Vull dir com avança la història, l'argument i qui la fa avançar. Fixin-se bé: l'autora, la Núria Pradas, ha volgut que nosaltres avancem en el llibre de bracet de l'Oriol, ens ha ficat en la pell de l'Oriol. I és ben segur que, llegint el llibre, hauran experimentat frisança, por, compassió, enveja, etc.
Si es miren el primer tema del llibre de text -Estímul-, veuran que allà es parla del punt de vista intern i es diu que el narrador protagonista és aquell que coincideix amb el personatge principal (protagonista dels fets), ja que es converteix en el centre de la narració. I, en aquest llibre és evident que el narrador protagonista és l'Oriol.
Per tant, la valoració que en faci de la situació, aquest narrador, serà sempre subjectiva, és a dir no s'ajustarà ben bé a una visió imparcial. La novel·la, per tant, és lògic que passi en primera persona. Observin que, ja des del primer moment, el llibre s'inicia amb un diàleg sostingut per l'Oriol amb la seva mare.
I ja que parlem d'aquests aspectes, cal que tinguin ben present que la novel·la presenta una antagonista destacada -la mare de l'Oriol (la Margarida)- a la qual s'afegeix el xicot que surt amb la mare, en Joan, al qual l'Oriol bateja amb el nom de plepa (recordin que plepa ve del francès plaît pas, que vol dir desagradós, antipàtic, fastiguejant, etc.). En Joan es converteix, doncs, per obra i gràcia d'aquesta relació, en oponent. En aquesta llista de personatges, no podia faltar la figura d'en Pep, un estiuejant, un xicot de Barcelona que, al capdavall, sembla que sigui el responsable de la mort de l'Anna.
Després cal que ens aturem un moment en el lloc on passen els fets: un poble anomenat Sant Pol de Mar. No m'he sabut estar de donar-los una vista del poble de Sant Pol de Mar. Un poble que té el gran avantatge de tenir unes platges per gaudir dels estius gairebé tot l'any.
I en aquest poble, en gairebé tots els pobles del nostre país, sempre hi ha un indret on acudeix quasi tota la gent a trobar-se: el casino, o el casinet. En un primer moment, els casinos van ser creats per la gent d'una cert estatus dels pobles per trobar-se i parlar de tot una mica; a poc a poc, aquests espais han esdevingut els punts de trobada de tothom. Malament rai si un poble no té casino/casinet perquè vol dir que està com mancat d'ànima. Està clar que el casino no sempre es diu així: també es pot anomenar ateneu, centre recreatiu o qualsevol altre nom que vingui a significar punt de trobada. I bé, com no podia ser d'altra manera, és en aquest casino on es produeix la trobada de l'Oriol i l'Anna, o de l'Anna i l'Oriol si s'ho estimen més.
Si es miren el primer tema del llibre de text -Estímul-, veuran que allà es parla del punt de vista intern i es diu que el narrador protagonista és aquell que coincideix amb el personatge principal (protagonista dels fets), ja que es converteix en el centre de la narració. I, en aquest llibre és evident que el narrador protagonista és l'Oriol.
Per tant, la valoració que en faci de la situació, aquest narrador, serà sempre subjectiva, és a dir no s'ajustarà ben bé a una visió imparcial. La novel·la, per tant, és lògic que passi en primera persona. Observin que, ja des del primer moment, el llibre s'inicia amb un diàleg sostingut per l'Oriol amb la seva mare.
I ja que parlem d'aquests aspectes, cal que tinguin ben present que la novel·la presenta una antagonista destacada -la mare de l'Oriol (la Margarida)- a la qual s'afegeix el xicot que surt amb la mare, en Joan, al qual l'Oriol bateja amb el nom de plepa (recordin que plepa ve del francès plaît pas, que vol dir desagradós, antipàtic, fastiguejant, etc.). En Joan es converteix, doncs, per obra i gràcia d'aquesta relació, en oponent. En aquesta llista de personatges, no podia faltar la figura d'en Pep, un estiuejant, un xicot de Barcelona que, al capdavall, sembla que sigui el responsable de la mort de l'Anna.
Després cal que ens aturem un moment en el lloc on passen els fets: un poble anomenat Sant Pol de Mar. No m'he sabut estar de donar-los una vista del poble de Sant Pol de Mar. Un poble que té el gran avantatge de tenir unes platges per gaudir dels estius gairebé tot l'any.
I en aquest poble, en gairebé tots els pobles del nostre país, sempre hi ha un indret on acudeix quasi tota la gent a trobar-se: el casino, o el casinet. En un primer moment, els casinos van ser creats per la gent d'una cert estatus dels pobles per trobar-se i parlar de tot una mica; a poc a poc, aquests espais han esdevingut els punts de trobada de tothom. Malament rai si un poble no té casino/casinet perquè vol dir que està com mancat d'ànima. Està clar que el casino no sempre es diu així: també es pot anomenar ateneu, centre recreatiu o qualsevol altre nom que vingui a significar punt de trobada. I bé, com no podia ser d'altra manera, és en aquest casino on es produeix la trobada de l'Oriol i l'Anna, o de l'Anna i l'Oriol si s'ho estimen més.
Saturday, February 06, 2010
SOBRE UN ESTIU AMB L'ANNA
Els escric aquestes línies ben convençut que ja han fet un cop d'ull més que extens al llibre de la Núria Pradas. A l'hora de triar aquest llibre de lectura no se m'escapava que l'Oriol -el protagonista- té disset anys i que, per tant, els avantatjava d'uns quants anys. Però cal tenir en compte que tot allò que li passa a l'Oriol els pot passar oerfectament a vostès. Qui no s'ha sentit frustrat alguna vegada perquè el pare o la mare, o tots dos alhora!, han decidit per nosaltres sobre algun aspecte que vostès consideraven que els afectava únicament a vostès.
Els seré franc, si m'ho permeten, i els paralaré com a pare de dos nois adolescentes. Mirin, vostès tenen a les seves mans un tresor que, amb el temps, i només amb el temps, se'ls marcirà. Algunes persones diuen que l'adolescència, o si s'ho estimen més la joventut, és una malaltia que es cura amb el temps, però aquestes mateixes persones voldria estar preses d'aquest mal. Jo, com a professor, tinc la immensa fortuna d'heure-me-les sempre amb persones que es troben en joventut (Això recorda una mica aquella magnífica obra d'Oscar Wilde que es diu "El retrat de Dorian Gray"). Vull dir que sempre em trobo amb persones joves i sempre insisteixo en el mateix: "Aprofitin aquesta edat. Ningú com vostès sap què és ser jove. I, sobretot, no malbaratin aquesta joventut en coses sense sentit. Cada cosa requereix el seu temps, però el temps se'ns en va de les mans. I d'això no ens n'adonem fins que hem passat a una altra etapa de la vida".
Bé, però recuperem l'Oriol. Em penso que cadascun de nosaltres -més ben dit, de vostès- podria ser perfectament l'Oriol. Un xicot jove que viu una situació que, com més va més es produeix: fill de pares separats que, malgrat aquesta separació, estimen el seu fill. I, exactament és així: el fill de pares separats que conviu amb el pare o la mare sap que qui viu amb ell és qui més el controla. És per això que l'Oriol gosa dir a la seva mare que és un plom.
La mare, per altra banda, també té vida pròpia. I és natural que als quaranta anys vulgui refer aquesta vida. La percepció de l'edat per part de l'Oriol és habitual. Una persona als quaranta anys -des del punt de vista de l'Oriol- és ja una persona molt "vella", però els asseguro que, fins i tot a la meva edat la percepció de joventut o vellesa va lligada a l'activitat o inactivitat.
Hi ha, per altra banda, la qüestió de l'amistat. Els amics són un valor importantíssim a la seva edat; diria, si m'ho permeten, que gairebé és tan important com la família. Algunes vegades els amics són el mocador on eixuguem les nostres llàgrimes.
Permetin-me un incís: diria que aquest llibre és essencial per entendre algunes de les coses que ens passen -que els passen.
La Núria Pradas ha sabut construir tot un univers juvenil, i l'ha construït d'una manera que enganxa, que els hauria d'enganxar a tots vostès.
Facin-me un favor, i facin-se'l vostès, llegeixin el llibre. A més de ser un llibre de lectura obligatòria dins del curs penso que és un llibre que els agradarà perquè té tots els ingredients per agradar-los: parla de l'amor, de l'amistat, de la mort, de valors com ara la fidelitat, la sinceritat, les relacions de pares i fills.
En continuarem parlant a classe.
Fins ben aviat.
Els seré franc, si m'ho permeten, i els paralaré com a pare de dos nois adolescentes. Mirin, vostès tenen a les seves mans un tresor que, amb el temps, i només amb el temps, se'ls marcirà. Algunes persones diuen que l'adolescència, o si s'ho estimen més la joventut, és una malaltia que es cura amb el temps, però aquestes mateixes persones voldria estar preses d'aquest mal. Jo, com a professor, tinc la immensa fortuna d'heure-me-les sempre amb persones que es troben en joventut (Això recorda una mica aquella magnífica obra d'Oscar Wilde que es diu "El retrat de Dorian Gray"). Vull dir que sempre em trobo amb persones joves i sempre insisteixo en el mateix: "Aprofitin aquesta edat. Ningú com vostès sap què és ser jove. I, sobretot, no malbaratin aquesta joventut en coses sense sentit. Cada cosa requereix el seu temps, però el temps se'ns en va de les mans. I d'això no ens n'adonem fins que hem passat a una altra etapa de la vida".
Bé, però recuperem l'Oriol. Em penso que cadascun de nosaltres -més ben dit, de vostès- podria ser perfectament l'Oriol. Un xicot jove que viu una situació que, com més va més es produeix: fill de pares separats que, malgrat aquesta separació, estimen el seu fill. I, exactament és així: el fill de pares separats que conviu amb el pare o la mare sap que qui viu amb ell és qui més el controla. És per això que l'Oriol gosa dir a la seva mare que és un plom.
La mare, per altra banda, també té vida pròpia. I és natural que als quaranta anys vulgui refer aquesta vida. La percepció de l'edat per part de l'Oriol és habitual. Una persona als quaranta anys -des del punt de vista de l'Oriol- és ja una persona molt "vella", però els asseguro que, fins i tot a la meva edat la percepció de joventut o vellesa va lligada a l'activitat o inactivitat.
Hi ha, per altra banda, la qüestió de l'amistat. Els amics són un valor importantíssim a la seva edat; diria, si m'ho permeten, que gairebé és tan important com la família. Algunes vegades els amics són el mocador on eixuguem les nostres llàgrimes.
Permetin-me un incís: diria que aquest llibre és essencial per entendre algunes de les coses que ens passen -que els passen.
La Núria Pradas ha sabut construir tot un univers juvenil, i l'ha construït d'una manera que enganxa, que els hauria d'enganxar a tots vostès.
Facin-me un favor, i facin-se'l vostès, llegeixin el llibre. A més de ser un llibre de lectura obligatòria dins del curs penso que és un llibre que els agradarà perquè té tots els ingredients per agradar-los: parla de l'amor, de l'amistat, de la mort, de valors com ara la fidelitat, la sinceritat, les relacions de pares i fills.
En continuarem parlant a classe.
Fins ben aviat.
Monday, December 22, 2008
A PROPÒSIT DE "LA VEÏNA", d'Isabel-Clara Simó
Benvolguts/des alumnes,
Suposo que tots vosaltres ja heu tornat de vacances -ja era hora, oi?-, segur que han estat unes vacances embafadores, vull dir que ho hem regat tot amb una bona gasosa, una bona aigua, alguna -ep! alguna- copeta de cava i raïm, i per acabar-ho de rematar heu anat a rebre aquells senyors panxuts i barbuts que són els reis.
Però tot això, tot, ja és aigua passada i heu de tornar a la realitat. Au, vinga, la realitat no és pas tan dura com sembla. Total, d'aquí a res ja serem a Pasqua i, després de Pasqua, abril i maig ens els menjarem d'una queixalada. Sí, ja sé que en l'entremig tenim el viatge aquell a Canàries, veurem uns animals que tenen dues gepes -els camells- o que només en tenen una -dromedaris- i això ens farà respirar aires atlàntics. Ja veureu com ens ho passarem bé amb tot això. Però abans d'arribar a la festa atlàntica respirarem una mica de literatura, i de llengua, i de matemàtiques, i de socials, farem unes quantes capitombes amb el professsor d'Educació Física i també ens disfressarem.
Ara, però, i excuseu-me aquesta llarga digressió, voldria parlar-vos de la Isabel-Clara Simío, l'escriptora del llibre "La veína".
Què en sé jo, de la Isabel-Clara Simó? No pas gaire cosa, però els cabells que se m'estan tornant blancs -vull dir que em fan ser una mica, només una mica, gran- m'han permès de conèixer-la. I sabeu? Vaig conèixer-la a l'institut. Ospes! una escriptora a l'institut. Doncs, sí. Mireu, durant les acaballes dels anys seixanta i els primers setanta hi havia una persona -és un dir- que va fer molt de mal al país -i també a l'estat-. Si us he de ser franc -i perdona'm la facècia Oscar- quan tens un escriptor o una escriptora al costat se t'ericen els cabells i amb la Isabel-Clara Simó se'ns eriçaven. Mai no sospites que darrere d'uns fulls que t'han escrit per a tu hi ha una persona de carn i ossos, fins que te la trobes cara a cara.
Doncs bé, quan vaig parlar amb la Isabel-Clara, em va semblar una persona fascinadora, vull dir que dintre seu hi havia mil i una històries per a explicar, mil i una vides per observar. Una història, si voleu entretinguda -i molt- és aquesta de la veïna, però també hi ha altres històries que us fan pensar i barrinar -sense anar més lluny "Júlia"-una altra obra de la Isabel-Clara Simó és una molt bona història per llegir i rellegir la història del País Valencià del segle XIX. Però La Isabel-Clara també va ser la directora del setmanari "Canigó", una gran revista per als temps foscos de les acaballes del franquisme, una revista excel·lent que ens venia del País Valencià, com també ens en venia la revista "Gorg".
Però, de què va "La veïna?". Evidentment, no us estalviaré pas l'esforç de llegir-vos el llibre -en el fons del fons, em sabria greu estalviar-vos-la, però la història del pobre Leonard és la d'un personatge que et treu de polleguera.
Penseu per un moment que sou un personatge gris i anodí al qual, de sobte, se us gira la vida, i tot va en doina i, tot plegat, perquè heu conegut una persona -i aquí podeu posar-hi un noi o una noia- que us fa perdre la xaveta i us fa anar de bòlit -ben segur que, a més d'un/a i a més de dos/dues, ens ha passat això (oi que sí?)-. Doncs bé, quina seria la vostra reacció? D'això va el llibre. Mireu, si voleu, el llibre és com un manual d'instruccions, com una mena de preventori d'allò que no hem de fer mai perquè, de ben segur, el que ens pot acabar passant és que ens trobem amb un gran embolic del qual difícilment sortirem.
Acosteu-vos a en Leonard, sense fer soroll perquè ara, tot just ara, ha acabat de treballar al banc i, després de gruar de valent, ha pogut aparcar la carretoina -dir-ne cotxe seria una excés- ben a prop de casa seva -oh! quina heroïcitat avui dia- i ara, tot just ara, ha començat la becaina.
Bona lectura, alumnes, que tingueu una bona lectura.
Ah! una mica més amunt us he parlat d'un llibre de l'Òscar -Oscar Wilde, of course-. Aquest llibre es diu "The importance of beign Earnest", títol que, en català, va ser traduït per "La importància de ser franc"(res a veure amb aquell senyor -per dir-ne d'alguna manera- de qui us he parlat més amunt).
I ara, a llegir.
Adéu-siau (A-10)
Suposo que tots vosaltres ja heu tornat de vacances -ja era hora, oi?-, segur que han estat unes vacances embafadores, vull dir que ho hem regat tot amb una bona gasosa, una bona aigua, alguna -ep! alguna- copeta de cava i raïm, i per acabar-ho de rematar heu anat a rebre aquells senyors panxuts i barbuts que són els reis.
Però tot això, tot, ja és aigua passada i heu de tornar a la realitat. Au, vinga, la realitat no és pas tan dura com sembla. Total, d'aquí a res ja serem a Pasqua i, després de Pasqua, abril i maig ens els menjarem d'una queixalada. Sí, ja sé que en l'entremig tenim el viatge aquell a Canàries, veurem uns animals que tenen dues gepes -els camells- o que només en tenen una -dromedaris- i això ens farà respirar aires atlàntics. Ja veureu com ens ho passarem bé amb tot això. Però abans d'arribar a la festa atlàntica respirarem una mica de literatura, i de llengua, i de matemàtiques, i de socials, farem unes quantes capitombes amb el professsor d'Educació Física i també ens disfressarem.
Ara, però, i excuseu-me aquesta llarga digressió, voldria parlar-vos de la Isabel-Clara Simío, l'escriptora del llibre "La veína".
Què en sé jo, de la Isabel-Clara Simó? No pas gaire cosa, però els cabells que se m'estan tornant blancs -vull dir que em fan ser una mica, només una mica, gran- m'han permès de conèixer-la. I sabeu? Vaig conèixer-la a l'institut. Ospes! una escriptora a l'institut. Doncs, sí. Mireu, durant les acaballes dels anys seixanta i els primers setanta hi havia una persona -és un dir- que va fer molt de mal al país -i també a l'estat-. Si us he de ser franc -i perdona'm la facècia Oscar- quan tens un escriptor o una escriptora al costat se t'ericen els cabells i amb la Isabel-Clara Simó se'ns eriçaven. Mai no sospites que darrere d'uns fulls que t'han escrit per a tu hi ha una persona de carn i ossos, fins que te la trobes cara a cara.
Doncs bé, quan vaig parlar amb la Isabel-Clara, em va semblar una persona fascinadora, vull dir que dintre seu hi havia mil i una històries per a explicar, mil i una vides per observar. Una història, si voleu entretinguda -i molt- és aquesta de la veïna, però també hi ha altres històries que us fan pensar i barrinar -sense anar més lluny "Júlia"-una altra obra de la Isabel-Clara Simó és una molt bona història per llegir i rellegir la història del País Valencià del segle XIX. Però La Isabel-Clara també va ser la directora del setmanari "Canigó", una gran revista per als temps foscos de les acaballes del franquisme, una revista excel·lent que ens venia del País Valencià, com també ens en venia la revista "Gorg".
Però, de què va "La veïna?". Evidentment, no us estalviaré pas l'esforç de llegir-vos el llibre -en el fons del fons, em sabria greu estalviar-vos-la, però la història del pobre Leonard és la d'un personatge que et treu de polleguera.
Penseu per un moment que sou un personatge gris i anodí al qual, de sobte, se us gira la vida, i tot va en doina i, tot plegat, perquè heu conegut una persona -i aquí podeu posar-hi un noi o una noia- que us fa perdre la xaveta i us fa anar de bòlit -ben segur que, a més d'un/a i a més de dos/dues, ens ha passat això (oi que sí?)-. Doncs bé, quina seria la vostra reacció? D'això va el llibre. Mireu, si voleu, el llibre és com un manual d'instruccions, com una mena de preventori d'allò que no hem de fer mai perquè, de ben segur, el que ens pot acabar passant és que ens trobem amb un gran embolic del qual difícilment sortirem.
Acosteu-vos a en Leonard, sense fer soroll perquè ara, tot just ara, ha acabat de treballar al banc i, després de gruar de valent, ha pogut aparcar la carretoina -dir-ne cotxe seria una excés- ben a prop de casa seva -oh! quina heroïcitat avui dia- i ara, tot just ara, ha començat la becaina.
Bona lectura, alumnes, que tingueu una bona lectura.
Ah! una mica més amunt us he parlat d'un llibre de l'Òscar -Oscar Wilde, of course-. Aquest llibre es diu "The importance of beign Earnest", títol que, en català, va ser traduït per "La importància de ser franc"(res a veure amb aquell senyor -per dir-ne d'alguna manera- de qui us he parlat més amunt).
I ara, a llegir.
Adéu-siau (A-10)
Friday, March 07, 2008
A PROPÒSIT DEL LLIBRE"ELS ARBRES PASSAVEN RAN DE FINESTRA"
Ben segur que heu vist en el vostre entorn nois o noies -persones- que són diferents a vosaltres. Clar que, en primer lloc, hauríem de preguntar-nos què és la diferència. En què em baso jo per dir que la Joana o en Joaquim són diferents a mi? En el color de la pell, en la manera de parlar, en com es vesteixen? La diferència, moltes vegades, només existeix en mi. Posem per cas que us dic que jo, Miquel Àngel, sóc diferent d'en Ramon. No us enganyaria. Tots som diferents, perquè la natura no ha creat a ningú igual, si més no fins a l'existència de la clonació, però això són figues d'un altre paner.
De fet, la marca d'ADN ens diu que la diferència que existeix entre un gen humà i un gen animal és, en alguns casos, insignificant. Aleshores, per què insistim tant en el fet diferencial dels humans. Per què ens entestem en veure diferències allà on, segurament només hi ha matisos?
Mireu, les diferències existeixen, està clar que sí, però no existeixen pr separar-nos sinó que hi són per complementar-nos.
Us imagineu els camins que han hagut de recórrer els nostres pares fins arribar a la terra on vivim. Han estat camins difícils i els ha costat moltíssim d'arribar on vivim ara. Tots tenim pares o parents que han vingut de fora. I d'aquella terra que hem deixat enrere ens n'hem de sentir orgullosos, però el fet de viure en aquesta terra on som en segona generació no ens dóna dret a separar.
El llibre que has de llegir ha estat escrit amb molt d'amor, molt. I intenta comprendre el drama immens dels nouvinguts, perquè, tingues-ho ben present, quan has de marxar d'un indret això és duríssim, i es duríssim arribar a un altre indret d'on no entès res, absolutament res. Ycram, la protagonista de la novel·la es troba entre dos mons, i són dos mons que viuen confrontats i que tot i que alguns dels que viuen en cadascun dels mons volen entendre's, això moltes vegades no és possible perquè l'altre món viu ple de recels, ple de pors, ple d'inquietuds. Quan arribem a un lloc venim caregats amb una motxilla, una motxilla on hi hem guardat esperances, però també suspicàcies. Això és que li passa a Ycram.
Repeteixo, llegeix el llibre. L'he triat especialment per a tu perquè, un cop l'hagis llegit, entenguis una mica millor el món en què vivim i t'ajudi a ajudar, que és el millor que podem fer amb les persones que vénen de fora.
Tuesday, January 01, 2008
QUATRE MOTS SOBRE MARIA ÀNGELS ANGLADA, AUTORA DE EL VIOLÍ D'AUSCHWITZ
Biografia de Maria Àngels Anglada i Abadal Penso, benvolguts alumnes, que no podem llegir aquest llibre de El violí d’Auschwitz ni cap altre llibre sense saber una mica de la història de l’escriptor, en aquest cas escriptora, que ha concebut el llibre i, sobretot, en el cas que ens ocupa conèixer una mica la història de la seva autora. Tot el que llegireu a continuació no ha estat pas fruit de les meves investigacions, sinó un resum del que he pogut trobar a Internet sobre Maria Àngel Anglada. Vull dir que, com molts de vosaltres ja sabeu, Internet ens forneix d’informacions a totes hores i en tots moments. Està clar que hem de tenir ben present de seleccionar la informació que escollim. Espero que el que llegiu a continuació serveixi per situar-vos una mica en el context de l’autora. Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer l'any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida. Fixeu-vos-hi bé: va néixer sis anys repicats abans del començament de la Guerra Civil espanyola, i nou anys abans del seu acabament i de l’inici de la Segona Guerra Mundial. A qui no marquen tots aquests esdeveniments, ni que sigui una persona nascuda en una ciutat tan allunyada de centres neuràlgics com podia ésser-ho el Vic dels anys trenta. Maria Àngels Anglada era filla d'un advocat vigatà, la gran de quatre germans, que visqué en un ambient familiar apassionat per la música. Precisament aquesta passió influirà l'autora tal com es reflecteix en alguna de les seves novel·les. Ben entrada la joventut es va traslladar a Barcelona per estudiar a la Universitat coneguda aleshores com a "Central" (actualment Universitat de Barcelona). S'hi va llicenciar en Filologia Clàssica i l'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort (abril 1999). Els primers anys, a Figueres, els va dedicar a la família i les seves filles. És a dir que Maria Àngels Anglada visqué part de la seva joventut a Barcelona, però després, als trenta-un anys, decidí de deixar Barcelona i anar a viure a Figueres, qui sap si perquè Figueres es troba ben a prop de l'Escala i, sobretot, de les ruïnes d'Empúries. La trajectòria de Maria Àngels Anglada està marcada pel món clàssic. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic. I bona part de la seva vida la va dedicar a la docència, com a professora de Filologia Clàssica. Aquest mateix interès la va portar a traduir textos del llatí i el grec al català. Maria Àngels Anglada és una escriptora completa ja que va excel·lir tant en el camp de la poesia com en el de la prosa. Igualment podríem destacar-ne la producció en l’àmbit de la traducció, o de la crítica literària. Podríem destacar, per exemple, el llibre col·lectiu Salvador Espriu en els seus millors escrits, publicat el 1974. També va col·laborar en publicacions de l'època com Canigó, El pont, 9 país o Reduccions, entre altres. Fins i tot en aquest període va participar en el llibre Memòries d'un pagès del S.XVIII, editat el 1978, conjuntament amb el seu marit, Jordi Geli. El 1978 és un any important per a l'escriptora, ja que amb la seva primera novel·la, Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. Aquest premi li va suposar ser descoberta per la majoria del públic lector. A partir d'aquest moment es va començar a construir una sòlida trajectòria literària que va donar com a primers fruits importants la novel·la Sandàlies d'escuma que li va valer el premi Lletra d'Or el 1985 i el Premio Nacional de la Crítica. El seu interès pels mites es va tornar a manifestar amb l'assaig Paisatge amb poetes, publicat el 1988, que més endavant seria complementat amb un altre assaig seguint la mateixa línia, Paradís amb poetes, publicat al 1993. Maria Àngels Anglada era una persona conscienciada del paper que jugava la dona en la societat i, sobretot, la dona escriptora. Per aquesta raó no va refusar mai de participar en obres col·lectives com per exemple Literatura de dones: una visió del món. Tot i que la poesia va ser un gènere que valorava molt, bona part de la seva obra poètica no havia tingut l'oportunitat de sortir a la llum. Per aquest motiu, l'any 1990 es va editar un recull antològic Columnes d'hores que engloba tota la seva obra fins a aquell any i que, més endavant, va quedar completat amb el petit poemari Arietta. Abans dels anys noranta, va fer diversos viatges a Grècia i concretament a l'illa grega de Mitilene, illa que serà la font d'inspiració d'Artemísia, novel·la que obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d'Auschwitz, el llibre que llegireu aquest segon trimestre. Aquesta obra és, per dir-ho d’alguna manera, el descendiment als inferns a través de la visió d’un luthier internat en el camp de concentració d’Auschwitz i va significar per a l’autora la consagració en el seu paper de novel·lista. La bondat d’una obra es mesura més per la seva intensitat que per la seva extensió. A El violí d'Auschwitz, l'autora ens mostra una història corprenedora que commou el lector i que mostra la Maria Àngels Anglada més compromesa, humana i sensible en determinats temes com el record dels camps de concentració nazis. L'èxit d'aquesta novel·la va fer que el cinema s'interesés per l'obra i que fins i tot es pensés en un possible guió, escrit per Jorge Semprún, antic ministre de Cultura d’Espanya, i parlés també que la pel·lícula estaria produïda per Andrés Vicente Gómez. Però el projecte va quedar congelat. Maria Àngels Anglada va morir el 23 d'abril de 1999, el dia del llibre. |
Wednesday, December 26, 2007
NARCÍS OLLER, GIL FOIX,
Palau de Llotja de Barcelona
on feia els seus negocis en Gil Foix
on feia els seus negocis en Gil Foix| Font: Pobles de Catalunya (Internet) |
D'acord, el que hi ha en aquest article no té gaire cosa a veure amb la feina que us toca fer al "crèdit de síntesi", però de tota manera m'ha semblat interessant que sabéssiu una mica de quina matèria parla la feina que se us demana. Parlem, fixeu-vos-hi bé, de la "Febre d'or", de gran novel·lista Narcís Oller. Agafant aquest nom així, en sec, -em refereixo, està clar al nom de "Febre d'or"- podríem pensar que es produeix quan hom descobreix petroli en un territori -i, certament això és el que va passar a Califòrnia i a Texas cap als anys vint del segle XX- o bé quan es descobreix or, com va passar al Klondike - a Canadà- el 1897. Però no, el fet és que Narcís Oller parla d'una "febre d'or" molt més propera: la que va sacsejar Barcelona i Catalunya aproximadament entre el 1880 i el 1884, com a conseqüència de la propseritat que va generar propera celebració de l'Exposició Universal de Barcelona, el 1888 i el ràpid enriquiment i l'ascensió social d'una menestralia que no va saber què fer amb tant de diners i riquesa que li va caure a les mans..
.
La febre d´or, apareguda entre 1890 i 1892 en tres volums és pròpiament la novel·la de la burgesía dels anys vuitanta del segle XIX, en plena expansió econòmica i social i, alhora, la novel·la de la transformació de Barcelona en una metròpoli cosmopolita. Tot i que la novel·la se situa cronològicament durant els anys 1880-1882, Oller transmet l’optimisme de la burgesia catalana de tota la dècada dels vuitanta. Així,, en el primer capítol, autèntica obertura de la novel·la inspirada en la de Nana de Zola, es descriu l’edifici de la Llotja i tot el tràfec d’una sessió de Borsa. La novel·la recrea la ciutat de Barcelona en el moment de la transformació de la gran urbs amb la creixent indústria i amb la formació de una nova burgesia mobilitzada per la febre borsària dels anys 1880-1881. Certament, Oller es va sentir atret, en primer moment, pel fenomen de la borsa, però el clima d’eufòria que es reflecteix a la novel·la prové d’un esdeveniment posterior que fascinaria el novel·lista com també va fascinar posteriorment Eduardo Mendoza: l’Exposició Universal de 1888. El tema bàsic de l’obra és la ascensió de les capes més baixes de la societat cap a les esferes burgeses mitjançant el joc de la Borsa; però, tanmateix, el tema central deixa constància igualment d’un documentat estudi dels elements històrics plantejats com a crònica dinàmica d’uns fenòmens socials. Oller s’entreté a descriure els nous gustos de la burgesia enriquida -en decoració, indumentària, gastronomia-, en els canvis en les formes de vida, però no estalvia crítiques enfront dels gustos ridículs i grollers, la seva incultura o la seva mania per l’ostentació i l’aparença.
A més de ser la novel·la de la burgesia dels anys vuitanta enplena expansió econòmica i social, La febre d' or és, igualment, la novel·la de la transformació de Barcelona en una gran ciutat moderna i cosmopolita, com a conseqüència de la revolució industrial. Hi destaquen, en aquest sentit, les visions que de la ciutat mantenen els protagonistes, Gil Foix i Delfineta (possible antecedent de la Delfina de La ciudad de los prodigios?) El protagonista de la novel·la, Gil Foix, és un nou ric l’ascens del qual, des de la posició humil de fuster fins a convertir-se en l’home més ric i poderós de la ciutat, suposa el nucli argumental de la novel·la. Al final de l’obra, Gil Foix pateix una crisi nerviosa i torna a la seva infantesa i als seus orígens humils, comença i acaba allunyat del centre de poder. Fins a cert punt, es pot considerar Onofre Bouvila, el protagonista de La ciudad de los prodigios , com un personatge paral·lel a Gil Foix. Els dos son personatges d’origen humil, ascendeixen ràpidament i sense escrúpols a l’escala social de la riquesa i del poder, i tots dos, encara de manera diferent, abandonen la societat barcelonina atesa la impossibilitat d’enfrontar-se al propi ésser que han creat.
Gil Foix, d’origen humil, guiat per la vanitat i l’ambició, emprèn una carrera meteòrica a la Borsa. Bonhomiós, sense avarícia i amb una concepció patriarcal de la família, vol, en principi, els diners com una forma d’assegurar el seu benestar. Així, amb voluntat de convertir-se en el màxim protector de la família, incorpora al seu negoci el seu germà Bernat, el seu cosí Jordi Balenyà i el fill d’aquest, Eladi. El curs dels esdeveniments demostrarà que la felicitat és incompatible amb l’afany de riqueses i de poder: a mesura que aquests augmenten, es degraden les relacions familiars dels Foix, que només es recuperen a partir del crack econòmic. I un punt més d’unió entre totes dues novel·les: Gil Foix fracassa en el seu desig d’ascens social; tanmateix, les conseqüències positives del seu treball les exposarà a la novel·la el seu fill Bernat: la societat té drets superiors als de l’individu. Gil Foix és una víctima del progrés, però també un esglaó més en l’escala de les millores socials, una víctima més de las teories evolucionistes de la lluita per l’existència i la selecció natural. La humanitat avança a partir d’exemples com el de Gil Foix, i aconsegueix acostar-se a un estat de justícia social. Amb aquest discurs filosòfic basat en la fe en el progrés i en l’avenç imparable de la història, s’universalitza la història específica de Gil Foix.Fonts: pròpia i Internet
Sunday, December 23, 2007
AIXÒ NO ÉS FANTASIA. HA EXISTIT. QUE NO TORNI MAI MÉS
Entrada del camp d'Auschwitz,on encara hi ha la inscripció:"El treball us farà lliures"
Llegir llibres és, de vegades, un passatemps plaent. El llibre que heu de llegir ara, en aquest trimestre, és tan curt com intens. moltes vegades heu mirat el llom d'un llibre i heu pensat: "Déu meu, 300 pàgines". Entre mans tniu un llibre molt curt, però aquesta quantitat de pàgines no escurça l'apassionament.La persecució que ens ocupa, va ser ferotge, aferrissada, duta a terme amb un càlcul fred, mecànic, com si es tractés d'un afer purament industrial. Ens diu l'Enciclopèdia Catalana, al seu volum II que: "(...) Cap estat no ha igualat l'Alemanya nazi en el rigor de la persecució contra els jueus. Malgrat que els jueus a Alemanya constituïren una minoria relativament petita, al voltant del mig milió, Hitler féu de llur extermini una de les peces centrals de la seva política des del poder a partir de 1933. Era considerada jueva tota persona que tingués almenys un sol avi jueu, qualsevol que fos la religió que practiqués. Les Lleis de Nuremberg (1935) forçaren l'emigració en massa dels jueus residents a Alemanya. El 1938 i el 1939, amb l'expansió alemanya, la persecució s'estengué a Àustria, a Txèquia i a Eslovàquia. Durant la Segona Guerra Mundial, la persecució s'estengué a tots els països ocupats per Alemanya i els seus aliats. A partir de gener de 1942 començà l'extermini sistemàtic dels jueus, l'anomenada "solució final" pels líders nazis. Fou efectivament exterminada la quasi totalitat dels jueus de Polònia, de Txèquia, d'Eslovàquia i de Grècia; quatre cinquenes parts dels d'Holanda; la meitat dels d'Hongria i una tercera part dels de França; un total aproximat de nou milions de jueus residents a Europa."
INFANTS EN CRISI
“Els primers a morir eren els infants...Aquells als quals esperava un nou matí”— Yitzhak Katzenelson, poeta yiddish
Quan va acabar la guerra l’any 1945, havien mort sis milions de jueus europeus, incloent-hi més d’un milió d’infants jueus. Tots els jueus eren destinats a la mort, però els infants es trobaven entre les víctimes més vulnerables del règiim nazi i dels seus col·laboradors..Les primeres víctimes dels guetos dels països de l’est d’Europa ocupats pels nazis eren tant els més joves com els més grans. Molts infants van morir per manca d’aliments, de roba i fins i tot per manca d’habitatge, com també a causa d eles malalties que s’escampaven en les no gens higièniques superpoblades aglomeracions de persones imposades en els guetos.
Com a part de l’anomenada “Solució Final”, els nazis van classificar els infants com els “inútils devoradors”, incapaços de ser explotats com a força treballadora. En alguns casos els adults van arribar a sacrificar llurs vides per donar-los el màxim de confort tant de temps com fos possible.. Janusz Korczak, director d’un hospici a la Varsòvia del gueto, va refusat abandonar els infants triats per a ser deportats.i els va acompanyar en el seu viatge al camp d’extermini de Treblinka on va ser assassinat juntament amb dos-cents infants que tenia a càrrec seu..Els infants eren sovint els primers a caure assassinats quan l’exèrcit nazi i els seus col·laboradors les comunitats jueves. Tan bon punt arribaven a Auschwitz els infants eren enviats de dret cap ales cambres de gas. També van morir, els infants jueus, intenmtant fugir dels camps o resistint-s’hi, als nazis i als seus aliats.. Durant la destrucció del gueto de Kielce (Polònia), Paula Wajcman va ser assassinada als catorze anys quan va ser descobert el seu amagatall. L’any 1943, al nord d’Itàlia, Franco Cesana, un nen de set anys, va ser assassinat mentre lluitava com a partisà. El 1942, Shulamit Perlmutter de dotze anys, va amagar-se per escapar de la destrucció del gueto de Horochow, a Polònia. Va estar-se divuit mesos en els boscos del voltant de Horochow, fins que fou trobada per les tropes soviètiques, gairebé morta de fam.Només una petita part dels nens jueus d’Europa va sobreviure a l’Holocaust, la majoria perquè s’havien amagat. Amb identitats dissimulades, i sovint psíquicament afectats, apartats del món exterior, aquests infants s’enfrontaven constantment a la fam i a al perill.. Fou una vida en l’ombra, amb la por dels veïns, que qui sap si actuaven com a espies, o d’una denúncia que els podia portar a la mort. Molts d’aquests infants van sobreviure a l’Holocaust perquè van ser protegits per gent i institucions de diverses creences. A França, la majoria dels protestants hugonots del poble de Le Chambon-sur-Lignon va amagar infants jueus.Alguns infants, com ara Augusta Feldhorn a Bèlgica, van aprendre ràpidament els ritus i les oracions de l’església catòlica per tal d’amagar la seva identitat jueva, fins i tot per als seus amics més íntims. Altres comunitats no jueves van procurar amagatalls pels infants jueus i també per a les seves famílies. L’infant de set anys Gavra Mandil i la seva germana de cinc anys Irena, així com els seus pares van ser amagats per la veïna comunitat àrab d’Albania.Durant l’Holocaust, els infants jueus van canalitzar el seu sofriment en expressions creatives. Alguns d’ells van escriure cartes o van fer dibuixos sobre la seva vida en aquestes condicions tan extremes, mentre que d’altres, com ara els adolescents Dawid Sierakowiak i Anne Frank van escriure diaris sobre les seves experiències. Cap d’aquests memorialistes va aconseguir de veure la fi de la guerra. Les seves veus són l’evidència de les seves vides i de la seva tràgimica i prematura mort, envoltada d’esperança i crueltat.L’alliberament del jou de la tirania no va significar el final del sofriment per als nois i noies que van sobreviure. Molts d’ells es van trobar que no existia cap llar on poder retornar, que no hi havia un lloc on es poguessin sentir sans i estalvis. Milers d’aquests infants van haver de fer front a un futur sense pares, avis o coneguts.Font: Jaume Casajoana. Volum II Gran Enciclopèdia Catalana, pàgina 349
United States Holocaust Memorial Museum
Fotos del camp d'Auschwitz cedides per Montserrat Masanas
NARCÍS OLLER I LA FEBRE D'OR
La febre d'or, apareguda de 1890 a 1892 en tres volums, és un clàssic de la literatura catalana del sgle XIX, el punt àlgid del naturalisme a Catalunya. Sens dubte és la novel·la olleriana de més alè, per la seva extensió i, sobretot, per la considerable amplitud de visió amb què l'autor és capaç de plasmar un procés sociohistòric decisiu de la societat vuitcentista. A més, és una obra cabdal en la novel·lística d'Oller, perquè és a partir d'ella que l'autor la concep com a corpus total.
Llargament meditada, al final, però, va ser enllestida amb precipitació. La idea de la novel·la data de 1883, quan el fenomen de la febre bursàtil i el crack posterior eren recents: "tenia pr dur a cap el meu propòsit -comenta Oller- encara els records molt vius, a més a més d'un gavadal de notes que jo m'havia anat prenent i rumiant" . El 1886, any en què comenta a Zola que pensa fer un roman de bourse, probablement fa un primer intent de redacció que no tira endavant per una sèrie de dificultats que comenta a Galdós. Per moltes raons, no és fins al 1889 que escriu d'una embranzida el primer volum; el segon, que completa la primera part de l'obra, data de 1890, i el 1892, acaba el tercer, corresponent a la segona part de la novel·la. El projecte inicial de publicar l'obra en dos volums, d'acord amb les due sparts en qu`es divideix el seu argument, va ser modificat per Oller, de por e ser acusat de plagi. Zola estava a punt de publicar L'argent, una novel·la que també havia de tractar el tema de la borsa. En optar l'autor per publicar la novel·la sobre la marxa, abans no aparegués la de Zola, no és estrany que s'acbi ressentint, a part de les presses, d'una manca de revisió global del text. Tot i que La febre d'or sesitua cronològicament als anys 1880-1882, l'autor hi trasllueix l'optimisme de la burgesia catalana de tota la dècada dels vuitanta. Certament, Oller es va sentir atret, en un primer rmoment, pel fenomen bursàtil, per l'estudi de "la història i caràcter d'aquella follia", però el clima d'eufòria que reflecteix a la novel·la prové d'una avinentesa posterior, que l'havia de fascinar: "l'Exposició Universal" de 1888,la "gesta més esplendorosa de l'estimada Barcelona dels meus dies" . En definitiva, Oller va escriure aquesta novel·la amb la pretensió, com digué a Galdós, "¡una obra vigorosa, digna de mi país y de nuestra´época!".
El tema fonamental de l'obra és l'ascensió de la menestralia cap a les esferes burgeses, mitjançant el joc bursàtil, durant el període conegut amb el nom de la febre d'or. El elements històrics -plantejats com a crònica d'uns fenòmens socials-. tenenmolta importància en aquesta novel·la. La febre d'or va exigir de l'autor un treball de documentació prèvia -que el dugué a freqüentar la llotja i a tractar la gent que acudia a la borsa-, en tres punts fonamentals (la borsària i bancària, la ferroviària i la concursal), la qual cosa confereix a la novel·la una dimensió de document, que la fa susceptible d'altres lectures que la literària.(fragment de l'article NARCÍS OLLER i EL NATURALISME, d'Antònia Tayadella, dins el volum 7 d'HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA., de Riquer, Comas, Molas. Ed ARIEL, Barcelona, 1983)
Subscribe to:
Posts (Atom)