Benvolguts,
En aquestes ratlles que hi ha a continuació trobaran el més essencial de la novel·la de la Núria Pradas. I dic el més essencial en el benentès que el que hi ha a continuació NO ELS HA/POT ESTALVIAR la lectura d' Un estiu amb l'Anna. I hi ha moltes raons per a aquest no-estalvi. Una de les primeres raons és que la lectura de qualsevol llibre serveix per crear-nos i recrear-nos un món. I aquest món és el que essencialment ens dóna Núria Pradas.
Els reprodueixo a continuació part d'un dossier en què hi troabaran molts aspectes relatius a aquesta novel·la. Un dossier però, repeteixo i insisteixo, que no els ha d'estalviar la lectura del llibre.
Tuesday, February 09, 2010
Sunday, February 07, 2010
SOBRE LA DITA "SANT POL, QUINA HORA ÉS?"
Benvolguts alumnes,
I ja que parlem de Sant Pol no podia deixar passar l'ocasió de parlar-los d'una dita molt estesa, no solament pel Maresme sinó arreu de Catalunya. La dita fa: "Sant Pol, quina hora és?". He consultat el web de l'ajuntament de Sant Pol i això és el que hi he trobat:"
“15 de febrer de 1714. Las tropas de Felip V, sitian en Sant Pol als valents voluntaris catalans del regiment de Amill.
La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l’absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d’ Anjou, de can’N Reig y desde alli foren amos de la població.
Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s’aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse.
Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á la s campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarcaprohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d’arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment.
Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Allavoras fou quan nasqué l’adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar:
”A Sant Pol la manta Y la gent berganta”
D’allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfadan al sentir l’infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?:
La hora de que Catalunya recobri lo perdut. “
(Escrit publicat a la revista ’El Santpolench’, Març de 1890
La llegenda sobre: “Sant Pol, quina hora és?” )
Conten les “males llengües” que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, quedant la busca a l’ombra del tendal.
I, com acostuma a passar, la llegenda serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa i en passar pel poble, sobretot amb el tren, feien sempre la mateixa pregunta als santpolencs...
Amb el pas del temps, però, la població va aprendre a conviure amb l’anècdota fins al punt d’arribar a utilitzar-la com a eslògan de presentació de la pròpia població, la qual cosa en una altra època hagués estat impensable:
“Sant Pol, a tota hora! ” és, avui, la frase reclam del turisme a la nostra vila.
I aquesta és la història de la dita. Ara bé, jo els demanaria que, sobretot, si passen pels volts de Sant Pol, no se'ls acudeixi de demanar l'hora que és, no fos cas que a algun santpolenc se li girés el cervell i els clavés un mastegot.
La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l’absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d’ Anjou, de can’N Reig y desde alli foren amos de la població.
Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s’aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse.
Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á la s campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarcaprohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d’arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment.
Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Allavoras fou quan nasqué l’adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar:
”A Sant Pol la manta Y la gent berganta”
D’allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfadan al sentir l’infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?:
La hora de que Catalunya recobri lo perdut. “
(Escrit publicat a la revista ’El Santpolench’, Març de 1890
La llegenda sobre: “Sant Pol, quina hora és?” )
Conten les “males llengües” que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, quedant la busca a l’ombra del tendal.
I, com acostuma a passar, la llegenda serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa i en passar pel poble, sobretot amb el tren, feien sempre la mateixa pregunta als santpolencs...
Amb el pas del temps, però, la població va aprendre a conviure amb l’anècdota fins al punt d’arribar a utilitzar-la com a eslògan de presentació de la pròpia població, la qual cosa en una altra època hagués estat impensable:
“Sant Pol, a tota hora! ” és, avui, la frase reclam del turisme a la nostra vila.
I aquesta és la història de la dita. Ara bé, jo els demanaria que, sobretot, si passen pels volts de Sant Pol, no se'ls acudeixi de demanar l'hora que és, no fos cas que a algun santpolenc se li girés el cervell i els clavés un mastegot.
I ENCARA SOBRE L'ORIOL, L'ANNA I EL SEU ESTIU
Estava repassant avui coses que haurien de tenir en compte sobre el llibre i em sembla que n'hi ha una de fonamental, que no els l'havia comentat: qui parla en el llibre? Vull dir com avança la història, l'argument i qui la fa avançar. Fixin-se bé: l'autora, la Núria Pradas, ha volgut que nosaltres avancem en el llibre de bracet de l'Oriol, ens ha ficat en la pell de l'Oriol. I és ben segur que, llegint el llibre, hauran experimentat frisança, por, compassió, enveja, etc.
Si es miren el primer tema del llibre de text -Estímul-, veuran que allà es parla del punt de vista intern i es diu que el narrador protagonista és aquell que coincideix amb el personatge principal (protagonista dels fets), ja que es converteix en el centre de la narració. I, en aquest llibre és evident que el narrador protagonista és l'Oriol.
Per tant, la valoració que en faci de la situació, aquest narrador, serà sempre subjectiva, és a dir no s'ajustarà ben bé a una visió imparcial. La novel·la, per tant, és lògic que passi en primera persona. Observin que, ja des del primer moment, el llibre s'inicia amb un diàleg sostingut per l'Oriol amb la seva mare.
I ja que parlem d'aquests aspectes, cal que tinguin ben present que la novel·la presenta una antagonista destacada -la mare de l'Oriol (la Margarida)- a la qual s'afegeix el xicot que surt amb la mare, en Joan, al qual l'Oriol bateja amb el nom de plepa (recordin que plepa ve del francès plaît pas, que vol dir desagradós, antipàtic, fastiguejant, etc.). En Joan es converteix, doncs, per obra i gràcia d'aquesta relació, en oponent. En aquesta llista de personatges, no podia faltar la figura d'en Pep, un estiuejant, un xicot de Barcelona que, al capdavall, sembla que sigui el responsable de la mort de l'Anna.
Després cal que ens aturem un moment en el lloc on passen els fets: un poble anomenat Sant Pol de Mar. No m'he sabut estar de donar-los una vista del poble de Sant Pol de Mar. Un poble que té el gran avantatge de tenir unes platges per gaudir dels estius gairebé tot l'any.
I en aquest poble, en gairebé tots els pobles del nostre país, sempre hi ha un indret on acudeix quasi tota la gent a trobar-se: el casino, o el casinet. En un primer moment, els casinos van ser creats per la gent d'una cert estatus dels pobles per trobar-se i parlar de tot una mica; a poc a poc, aquests espais han esdevingut els punts de trobada de tothom. Malament rai si un poble no té casino/casinet perquè vol dir que està com mancat d'ànima. Està clar que el casino no sempre es diu així: també es pot anomenar ateneu, centre recreatiu o qualsevol altre nom que vingui a significar punt de trobada. I bé, com no podia ser d'altra manera, és en aquest casino on es produeix la trobada de l'Oriol i l'Anna, o de l'Anna i l'Oriol si s'ho estimen més.
Si es miren el primer tema del llibre de text -Estímul-, veuran que allà es parla del punt de vista intern i es diu que el narrador protagonista és aquell que coincideix amb el personatge principal (protagonista dels fets), ja que es converteix en el centre de la narració. I, en aquest llibre és evident que el narrador protagonista és l'Oriol.
Per tant, la valoració que en faci de la situació, aquest narrador, serà sempre subjectiva, és a dir no s'ajustarà ben bé a una visió imparcial. La novel·la, per tant, és lògic que passi en primera persona. Observin que, ja des del primer moment, el llibre s'inicia amb un diàleg sostingut per l'Oriol amb la seva mare.
I ja que parlem d'aquests aspectes, cal que tinguin ben present que la novel·la presenta una antagonista destacada -la mare de l'Oriol (la Margarida)- a la qual s'afegeix el xicot que surt amb la mare, en Joan, al qual l'Oriol bateja amb el nom de plepa (recordin que plepa ve del francès plaît pas, que vol dir desagradós, antipàtic, fastiguejant, etc.). En Joan es converteix, doncs, per obra i gràcia d'aquesta relació, en oponent. En aquesta llista de personatges, no podia faltar la figura d'en Pep, un estiuejant, un xicot de Barcelona que, al capdavall, sembla que sigui el responsable de la mort de l'Anna.
Després cal que ens aturem un moment en el lloc on passen els fets: un poble anomenat Sant Pol de Mar. No m'he sabut estar de donar-los una vista del poble de Sant Pol de Mar. Un poble que té el gran avantatge de tenir unes platges per gaudir dels estius gairebé tot l'any.
I en aquest poble, en gairebé tots els pobles del nostre país, sempre hi ha un indret on acudeix quasi tota la gent a trobar-se: el casino, o el casinet. En un primer moment, els casinos van ser creats per la gent d'una cert estatus dels pobles per trobar-se i parlar de tot una mica; a poc a poc, aquests espais han esdevingut els punts de trobada de tothom. Malament rai si un poble no té casino/casinet perquè vol dir que està com mancat d'ànima. Està clar que el casino no sempre es diu així: també es pot anomenar ateneu, centre recreatiu o qualsevol altre nom que vingui a significar punt de trobada. I bé, com no podia ser d'altra manera, és en aquest casino on es produeix la trobada de l'Oriol i l'Anna, o de l'Anna i l'Oriol si s'ho estimen més.
Subscribe to:
Posts (Atom)