Wednesday, February 17, 2010

L'ESTIL DIRECTE i L'ESTIL INDIRECTE

Benvolguts,
els havia d'explicar d'alguna manera com funciona la qüestió de l'estil directe i l'estil indirecte, i em sembla que he trobat la millor manera de fer-ho. Quan jo tenia la seva edat -ah!, quins temps aquells!- la meva àvia em va ensenyar un poema, un bon tros satíric, en què hi havia fragments que es podien considerar de discurs directe i n'hi havia d'altres que eren, i són -afortunadament- d'estil indirecte. Vegem el poema en qüestió que es diu:
UN LLORO, UN MORO I UN MICO, I UN SENYOR DE PUERTO RICO

Un senyor de Puerto Rico
al balcó tenia un lloro
de rica ploma i bon pico:
un lloro dels que fan oro,
dels lloros que costen pico.

Un veí seu, que era moro,
de Tetuan, va rebre un mico.
Amarra aquest mico, el moro,
al balcó, quedant el lloro
a l'altre, però lluny del mico.

Mes tan i tan xerrà el lloro,
que un dia s'empipa el mico,
i amb rabiós alè de toro
l'envesteix. S'amaga el lloro,
trenca la cadena el mico,
salta a la gàbia del lloro,
surt el lloro, pica al mico,
xiscla el mico, xerra el lloro
i, amb l'esvalot, surt el moro.
I el senyor de Puerto Rico

- Per què no tanca el seu lloro?
- Per què no amarra el seu mico? -
Exclamen els dos fent coro,
volent l'un agafar el lloro
i estirant-li, l'altre, el mico.

Cau el mico sobre el lloro.
El lloro li clava el pico.
Reganya les dents el mico
i, esverat, mossega el moro
i el senyor de Puerto Rico.

Aquest renega del lloro,
prometent matar el mico,
mentre que, furiós, el moro
provoca l'amo del lloro
i envesteix lloro i mico.

Cap amunt s'enfila el lloro,
cap avall s'escorre el mico
i, faltant tots al decoro,
agarrats queden el moro
i el senyor de Puerto Rico.

- "¡Ay, moro, si pierdo el loro!"
- li diu el de Puerto Rico.
Replica, cremat, el moro:
-"Pagaràs ben car el lloro,
oh, cristià!, si es perd el mico."

Creix el brogit; vola el lloro,
cau al carrer sobre el mico...
Burrango el de Puerto Rico,
veient-se amb perill el lloro,
altra volta sobre el mico!

Es desfà com pot, del moro.
Entra i pega un tiro al mico,
però l'erra i mata el lloro.
Cau desmaiat. Riu el moro
i fuig a buscar el mico.

Eixerit, retorna el moro
amb el lloro mort i el mico.
Auxilia el de Puerto Rico...
I després li envia el lloro
amb una carta, pel mico,

que diu: "Seis onzas en oro
per l'atemptat contra el mico,
d'un cristià reclama un moro.
Guardi's, dissecat, el lloro.
Pagui'm ara, a mi, aquest pico".

Veu això l'amo del lloro.
Es tira damunt del mico.
Mata el mico, mata el moro,
i, mort moro, mico i lloro,
fa un farcell... i a Puerto Rico!

Com poden veure el poema és tot un assaig d'enginy i, si m'ho permeten, demostra que els nostres avis ja s'havien habituat a la "multiculturalitat". Un senyor de Puerto Rico que parla en castellà i en català i, en canvi, un "àrab" -el poeta en diu "moro", però sense cap connotació despectiva-, que parla en català.

Observem ara el poema: comença amb una descripció en què el narrador fa servir l'estil indirecte, amb verbs en pretèrit imperfet d'indicatiu (tenia, era...); hi ha algun fragment que es pugui considerar de discurs directe? Sí, ho han endevinat, són de discurs directe tots els fragments en què o bé apareixen cometes i que, per tant, reprodueixen textualment el discurs del "moro" o del "senyor de Puerto Rico" o bé tots aquells fragments en què apareixen guionets de diàlegs, com per exemple, allà on diu el senyor de Puerto Rico: "Ay, moro, si pierdo el loro"; a la qual cosa el moro "àrab" li respon: "Pagaràs ben car el lloro, oh cristià, si es perd el mico". De fet, gairebé tota la resta del poema es converteix en una descripció de la baralla entre tots quatre elements i, doncs, de manera àmplia, podríem dir que es tracta d'un discurs indirecte.

Recordin que en estil directe: fem ús de guions; el narrador no surt a escena sinó que cedeix la veu als protagonistes; el guió de cada intervenció indica quan comencen a parlar cadascun dels personatges dels que intervenen i, com poden observar, si hi ha una intervenció del narrador -que sempre parla en passat-, aquesta intervenció apareix entre guionets.

En l'estil indirecte, el que apareix a la resta del poema, el narrador sempre intervé utilitzant verbs de dicció: "va dir, va fer, observà...", i els temps verbals que es fa servir per indicar allò que diuen els personatges és el pretèrit imperfet d'indicatiu.

Monday, February 15, 2010

LES PREPOSICIONS

Saben?
Estava mirant com els podia guiar en el tema de les preposicions quan m'he adonat que el nom, per ell mateix, ajudava bastant a situar el tema.
Perquè, és clar, la primera pregunta que se'ns pot acudir de fer és què significa preposició. I aquesta paraula sembla que, dins d'ella, ja n'inclou la resposta: Pre, indica una posició anterior i, evidentment, la paraula posició expressa el lloc que ocupa aquesta paraula. Per què aquets nom? Senzillament observem què fa la preposició. El que fa aquesta categoria oracional és servir de nexe d'unió: i aquest nexe d'unió es pot establir entre un nom i un altre (pensin per un moment en un sintagma com ara taula de metall. Quina funció fa la partícula de? Doncs serveix per unir taula i metall [en el benentès que metall se subordinarà a taula]) o bé entre un sitagma i un verb (tenim, per exemple, pensar en el cinema [i en aquest cas el sintagma el cinema se subordinarà al verb pensar]).

De la mateixa manera que en altres llengües, el català té diversos tipus de preposicions: les febles, constituïdes per una sola paraula que necessita d'una altra paraula per ser pronunciada, és a dir una altra paraula tònica que li serveixi de crossa per "subsistir". Les preposicions febles o àtones són les següents: a, de, per, en, amb i la composta per a; en contrapartida les preposicions tòniques són les que contenen una síl·laba tònica. Aquestes preposicions es poden dividir en dos grups: simples i compostes. Les simples són: contra, durant, entre, fins, malgrat, segons i sense; les compostes són: cap a, des de, fins a.

Els usos que atorguem a les preposicions febles són diversos, però entre els més coneguts destaquen els següents:

A ---- part del dia en què té lloc una acció [a la tarda, a la nit]/// part de l'any [a la tardor, a la primavera] /// lloc amb el nom propi [A Sant Joan Despí, a Cornellà] ///subordinem un infinitiu a certes expressions [alguna cosa a fer, res a dir, és a dir]

EN ---- expressa la manera de fer certes accions [llegir en veu alta, parlar en anglès] /// complements de determinats nom i adjectius [llicenciat en història]

AMB --- expressa la manera de fer certes accions [estudiar amb ganes] /// vehicle o mitjà que utilitzem [anar amb autocar]

DE ---- construïm perífrasis d'obligació [hem d'estudiar]/// introducció de la majoria de complements de nom [taula de metall, flabiol de fusta]/// separa determinants de l'adjectiu quan no hi ha el nom [vuit de fusta i cinc de paper]/// separem la repetició d'un complement que s'ha expressat abans [ja en tinc prou, d'aquesta farsa]

PER ---- mitjà o causa [ho ha fet per amor]/// encapçala un complement agent en una passiva [les accions eren sostingudes per falsos militars]

PER A ---- indica destinació o finalitat [ho ha portat per als orfes]