ELS ROMANS A CATALUNYA

1. EMPÚRIES
Els romans van arribar per primera vegada a Catalunya, com ja hem vist, l'any 218 aC. Les tropes d'Escipió van desembarcar a Empúries l'agost d'aquell any, i ja no van marxar: de fet, es pot dir que encara no han marxat, car nosaltres mateixos som descendents, directes o indirectes, d'aquells romans.

Empúries, però, ja havia estat fundada per foceus, provinents d'Àsia Menor, que prèviament s’havien instaŀlat a Massilia (Marsella), cap allà l’any 600 aC. L’historiador Estrabó ens diu que els emporitans vivien, de primer, en un illot, proper a la terra ferma, que fou anomenat després Παλαια πολις (Paleàpolis), illot que actualment està unit a terra ferma.

Durant el segle V aC la ciutat va conèixer una gran prosperitat, basada sobretot en el comerç amb Grècia —especialment amb Atenes, a la qual proveïa de cereals, i amb la resta de grans centres comercials ibèrics i fenicis de la península. Durant el segle IV la ciutat va continuar participant del gran comerç grec amb la península ibèrica i en l'intercanvi de productes amb tots els països de la Mediterrània occidental. Empúries encunya les seves pròpies monedes, la qual cosa és una bona mostra del seu prestigi econòmic i polític.

Al segle III, la ciutat continua progressant, però la presència dels cartaginesos al sud de la península va significar l'inici d'una recessió comercial que va culminar amb l'esclat de la 2a Guerra Púnica, on Empúries es manifesta clarament aliada de Roma.

Efectivament l’any 218 aC Empúries es va fer servir com a primera base militar romana per als legionaris a les ordres de Gneu Escipió. Els grecs, temorosos de la competència comercial i política dels cartaginesos, van cridar els romans i van obrir les portes de la Península Ibèrica al poble més imperialista de l’Antigor. No gaire més tard, entre 195 i 175 aC, Cató hi va establir un campament amb la finalitat d’eliminar la resistència anti-romana dels indígenes. A partir de llavors, Empúries va conèixer una etapa de prosperitat sense precedents, i es va convertir en el port per on accedien les mercaderies romanes que nodrien un nou mercat colonial.

Aquesta ciutat-campament tenia una extensió d’unes vint hectàrees i una planta regular, envoltada de muralles i amb un For situat a l’encreuament dels dos carrers principals. Ocupava una extensió d'unes 20 hectàrees. Uns 100 anys més tard, cap al 100 aC, el campament es va transformar en una ciutat de nova planta, que amb el pas del temps va acabar unint-se físicament amb la part grega de la ciutat, formant així un nucli urbà únic.

Durant l'Imperi, però, Empúries va anar perdent progressivament el paper predominant davant la competència de ciutats com Tàrraco o Bàrcino. De mica en mica, zones cada cop més grans de la ciutat anaven quedant abandonades, mentre que nombrosos edificis públics s'ensorraven. Finalment, a finals del s. III tota la població va abandonar Empúries per instaŀlar-se a Sant Martí d'Empúries, l'antiga Palaiàpolis, ja unida al continent, ben fortificada i dotada d'un port exceŀlent, que al segle IV esdevingué seu episcopal.



1. La muralla
Va ser construïda al segle I aC, al mateix temps que el forum. Té dues parts molt diferenciades: a la part baixa es van fer servir grans blocs poligonals de pedra calcària, mentre que la part superior es va fer amb pedres de petites dimensions.

És un mur recte, sense torres, i de moment només està excavada una part, la corresponent a l'entrada sud. De la banda nord encara no se n'ha trobat cap resta: fins i tot es desconeix fins on arribava exactament.


2. L'amfiteatre
Va ser construït també a començaments del s. I aC, i estava destinat a la lluita de gladiadors. Era una obra modesta, amb fonaments de pedra (l'única part que es conserva) que suportaven unes grades de fusta.

Es calcula que hi cabien unes 3000 persones. Juntament amb el de Tàrraco, és l'únic amfiteatre conegut a Catalunya.

3. La palaestra
Es tractava d'un edifici de forma rectangular envoltat per una galeria porticada. Servia per a la pràctica d'exercicis físics, com ara curses diverses o demostracions gimnàstiques. L'únic que se'n conserva són els fonaments.

4. Una insula
Al costat del forum es poden apreciar els fonaments d'una insula, de les moltes que sens dubte devia haver per la zona. No se sap ni l'alçada ni la distribució, però pel que sembla constava d'un pati central, que servia per donar llum als habitatges i ventilar-los.
5. La domus 1 Casa immensa, construïda durant el s. I aC, estava articulada, com totes les domus, al voltant d'un pati central (atrium), al qual s'accedia des del carrer a través d'un passadís (vestibulum). Encara són ben visibles les canalitzacions que portaven l'aigua des de l'impluvium fins a la cisterna subterrània.

Les estances al voltant de l'atrium estaven destinades a l'ús dels propietaris, i solien tenir els terres pavimentats amb mosaics, bona part dels quals s'han conservat molt bé. A la part sud de la casa trobem un gran jardí, el peristylum, De ben segur que la casa va patir successives transformacions i ampliacions al llarg del temps.


6. El Forum
El fòrum era la part més important de tota ciutat romana, el centre neuràlgic d'on partien els carrers principals i el lloc on se situaven els edificis més emblemàtics i monumentals. El d'Empúries oferia l'aspecte d'una plaça porticada amb tres portes d'accés. Els edificis que contenia eren de tres tipus: comercials, administratius i religiosos.

A la banda nord es poden apreciar bé les restes del temple capitolí, d'ordre corinti. Estava disposada de manera que qualsevol persona que entrava a Empúries, el primer que veia era el temple: disposava d'una escalinata frontal i contenia les representacions de les tres principals divinitats del panteó romà: Júpiter, Juno i Minerva.

A la banda est hi havia els edificis de tipus administratiu, com ara la cúria (temes municipals) i la basílica, on s'impartia justícia. A la banda oest hi havia tota una sèrie de tabernae o botigues, que com a cosa original s'obrien cap a l'exterior de la plaça, no pas cap a l'interior.

7. Porta sud
És l'entrada oficial a la ciutat. l dintell de la porta encara són visibles les marques fetes pel pas
continu de carros, mentre que a la paret dreta de la porta , mirant des de fora, encara és visible un símbol fàŀlic, que llavors era un símbol de força i prosperitat.
8 i 9. El Cardo i el Decumanus

El Cardo és el carrer principal de la ciutat. Era un carrer totalment porticat des de la porta de
la muralla fins al forum, i estava tot envoltat de tabernae de tota mena. El Cardo, juntament amb
el Decumanus, formen, com sabem, els dos eixos perpendiculars de tota ciutat romana ben feta.

2. TÀRRACO
L’hivern de l’any 218 aC, un cop declarada la guerra entre Roma i Cartago després de la presa de Sagunt, l’exèrcit d’Anníbal sortí d’Hispània, salvà la vigilància romana de les costes i, un cop travessats els Pirineus, la Gàl·lia i els Alps (amb els elefants!), es llençà sobre Itàlia. En aquell moment, en un intent de tallar-li a Anníbal les seves línies de subministrament, un exèrcit romà aquarterat a Massàlia es dirigí per mar cap a la Península Ibèrica, sota les ordres del general Gneu Corneli Escipió, i desembarca a Empórion, ciutat aliada de Roma. En pocs mesos les tropes d’Escipió van tenir dominada tota la costa des dels Pirineus fins al riu Ebre, i per tal de mantenir el seu control es van establir al poblat iber anomenat Kesse, que ells rebatejaren amb el nom de Tàrraco. Durant els 12 anys que van durar les guerres contra els cartaginesos a la Península,
Tàrraco va progressar moltíssim, passant de ser un petit poblet de costa a ser una gran ciutat i base militar.

L'any 48 aC, Juli Cèsar atorgà a Tàrraco l'estatus de colònia, títol que equiparava la ciutat amb la pròpia Roma, tot i que depenia directament de la capital. Pels volts de l'any 25 aC, el propi emperador Octavi August hi va residir durant dos anys, dirigint des d’allà les campanyes de conquesta de la cornisa cantàbrica. Poc després, l'any 19 aC, un cop acabada la conquesta completa d'Hispània, el propi Octavi va nomenar Tàrraco capital de la província Tarraconensis. I dos segles més tard també l’emperador Adrià hi va fer una llarga visita, durant la qual va sobreviure a un “atemptat” que va estar a punt de costar-li la vida!

Lloc d’assemblees amb els aliats, magatzem de subministres de l’exèrcit i del tresor per al pagament de les tropes; port i base naval; punt de venda del botí i dels presoners agafats en combat, venuts en l’acte als traficants a canvi de diners; quarter d’hivern dels soldats, i per tant, centre comercial on gastar les pagues en menjar, vi i dones. En resum, una vida comercial i política, plenament urbana, basada en la presència militar. La situació costanera de la ciutat i el seu caràcter de primer port al nord de l’Ebre, juntament amb la relativa proximitat de les Balears, convertien Tàrraco en una base portuària ben emplaçada respecte a les rutes marítimes
amb Itàlia i un exceŀlent cap de pont per a les comunicacions terrestres amb el centre de la Península.

La pedrera del Mèdol
Al voltant de Tàrraco s’hi coneixen diverses pedreres, d’on s’extreia la pedra necessària per a la construcció de muralles, edificis, etc. La més destacada va ser la pedrera del Mèdol, a uns 15 km. al nord de Tarragona. Al llarg del temps, coincidint amb la màxima activitat constructora a la Tàrraco imperial, s’hi van extreure més de 50.000 m3 de roca. A les parets gairebé verticals de la pedrera són perfectament visibles les empremtes dels grans blocs en què s’executava l’extracció.

Però sobretot on és més remarcable la magnitud del treball fet és en el gran monòlit, l’agulla de pedra de 16 metres d’alçada, tallada a la pedra a mesura que s’anava fent l’excavació, que ens serveix per fer-nos una idea aproximada de l’intens treball dels antics picapedrers, i ens
ajuda a reconstruir les tècniques ja conegudes d’extracció de blocs.

Aquests, com sabem, eren extrets per mitjà de falques de fusta i tot un seguit d’eines de ferro que permetien desbastar els futurs carreus, els quals eren traslladats després fins a peu d’obra —on rebien el poliment definitiu— per via terrestre i marítima.

b) L’Aqüeducte de Les Farreres
Lògicament, una ciutat tan important com Tàrraco havia de posseir unes línies estables d’abastament d’aigua que en garantissin un nivell adequat, i més tenint en compte que Tàrraco disposava d’un port al qual acudien molts vaixells a fer aiguada.

L’aqüeducte de les Ferreres, també anomenat Pont del Diable, és només una petita part —això sí, la més espectacular— del traçat de l’aqüeducte que duia l’aigua del riu Francolí a Tàrraco. Dels estudis que fins ara han estat publicats es desprèn que la conducció d’aigua s’inicia en el riu Francolí, a l’altura de Rourell, i segueix baixant fins arribar al barranc dels Arcs, que es travessa per mitjà del Pont del Diable. L’aqüeducte té uns 200 metres de llarg, amb una alçada màxima de 26 metres. La filada superior presenta vint-i-cinc arcs, i la inferior onze, tots ells de mig
punt. És monument nacional des de l’any 1905, i hom el considera bastit en època d’August.

c) Les muralles
La muralla consta d’un sòcol megalític de només dues fileres de pedres, sobre el qual s’aixeca un parament de carreus. Es tracta d’una muralla molt alta i sòlida, d'una amplada mitjana de 6 metres, i una alçada mitjana de 12 metres! La base de la muralla és “farcida” de terra i pedres i, a partir d’una determinada altura, l’espai intern entre els dos llenços de carreus es va
omplir amb capes de tovots.

La muralla original sembla que era més baixa i tenia cinc torres, però aquesta muralla, que data de mitjan segle II aC, fou bastida sense torres, la qual cosa potser prova que la ciutat no preveia el setge d’exèrcits sinó únicament la fàcil defensa de la plaça per part d’una guarnició reduïda
davant de contingències menors.

La Torre de Minerva, una de les cinc torres que formaven part de la primera fase, malgrat ser la més genuïna, va desplomar-se el 1811, i tot seguit fou refeta. Es tracta d’una torre angular amb basament megalític i murs de carreus. Al sòcol megalític hom pot observar cinc caps humans esculpits en els propis blocs de pedra, que es creu simbolitzen la protecció del recinte. Més amunt, a la zona dels carreus, apareix empotrat un relleu dedicat a la deessa Minerva. Es troba trencat, segurament degut a l’ensorrament abans esmentat, però al seu costat es pot llegir clarament la següent inscripció: M. VIBIO MENRVA
(Manius Vibi, a Minerva).

d) El Forum provincial i el Temple d’August
A finals del segle I dC Tàrraco es converteix en una ciutat amb dos forum: el de la ciutat, que ja existia, i un de nou, destinat a ser el centre religiós i administratiu de la província de la tarraconensis, la província romana, la capital de la qual era Tàrraco.

El For va ser construït en època de Vespasià, i es va ubicar a la part alta de la ciutat. Estava constituït per dues grans places i el circ. Aquestes dues places estaven a diferent nivell, i tenien funcions ben diferenciades:
• la superior era una plaça porticada rectangular de 153 x 136 m, presidida pel temple dedicat al culte imperial. El temple tenia una alçada aproximada d’uns 15 metres, i estava revestit de marbre de Carrara.
• la plaça inferior era el doble de gran (300 x 150 m, la més gran de tot l’Imperi Romà), i era el punt des d’on es gestionava la província, car s’hi trobaven espais tan importants com l’arxiu provincial i la caixa de l’Estat (on es custodiava la recaptació fiscal de totes les ciutats de la província).

e) El Fòrum de la colònia
A la part baixa de la ciutat, molt a prop del port, es trobava el forum de la ciutat (o fòrum de
la colònia). Era l'espai més pròpiament popular, el veritable centre neuràlgic on bategava la vida
comercial, social i humana de la ciutat de Tàrraco.
Consistia en una gran plaça rectangular, on s'hi trobaven els principals edificis religiosos i civils. A
una banda hi havia el temple, dedicat inicialment a la Tríada Capitolina i després al culte imperial. A l'esquerra del temple hi havia la basílica, l'edifici on s'impartia justícia i es reunien les autoritats de la ciutat.

f) El Circ
El Circ de Tàrraco fou construït amb voltes de formigó, que sustenten la graderia i faciliten la circulació del públic i els accessos als diferents sectors de l’edifici.
Sembla que fou construït a finals del període dels Flavis, concretament en temps de Domicià (81-96 dC). Fou una gran tasca, tant pel que fa als rebaixos del terreny que es van haver de fer com pel volum de materials que van ser utilitzats:
hem de pensar que el Circ té 325 m. de llarg i 115 d’ample. Tot plegat va significar l’esforç d’una gran quantitat de treballadors i esclaus.
No obstant, sembla que el període d’esplendor del circ no fou gaire llarg. Les excavacions arqueològiques mostren com, pels volts de l’any 500 dC, el Circ romà es trobava ja en estat d’abandó, i s’havia iniciat el seu procés de degradació.
Més tard, el nucli de la Tarragona medieval, bastit al voltant de la Catedral, s’estengué, a partir del s. XIII, cap a l’àrea del Circ, que aleshores anomenaven “el Corral”. S’inicià ja en aquella època el procés de construcció de nous edificis que, la majoria de vegades, reaprofitaven
les malmeses restes del Circ. A poc a poc, diferents edificis ocuparen els espais lliures de l’arena i aprofitaren les restes de l’edifici. De tota manera, encara que sembli estrany, la superposició i el reaprofitament de les estructures del Circ, han generat que les restes d’aquest es mantinguin en exceŀlent estat de conservació.

g) L’amfiteatre
Tàrraco va ser una de les poques ciutats d’Hispània on es va construir un amfiteatre. Això confirma, una vegada més, la representativitat social i política que va ostentar la colònia els primers segles de la nostra Era. L’Amfiteatre de Tàrraco és situat a l’est de la ciutat, fora del recinte emmurallat, tot aprofitant el pendent del turó de l’antic Præsidium militar, per tal de tallar-hi una part de la graderia. Les seves dimensions totals ens són desconegudes, degut al mal estat de conservació en què ens ha arribat, i per aquest fet tampoc no podem calcular la seva capacitat. Només coneixem les dimensions de l’arena (61’5 x 38 metres), la qual presenta unes construccions subterrànies (les fossæ) destinades a servir com a complement dels espectacles que se celebraven en la superfície: dependències de gladiadors, magatzems, gàbies, etc. De fet, les excavacions arqueològiques han constatat l’existència d’una sèrie de muntacàrregues accionats mitjançant uns contrapesos de pedra que permetien l’aparició a l’arena de feres i homes cada cop que canviava el número escènic, així com els petits decorats que els ambientaven.

I a l’extrem occidental de la fossa transversal, la troballa d’una pintura mural amb la representació de la deessa Nèmesi, divinitat protectora dels gladiadors i dels caçadors, permet demostrar l’existència d’una petita capella privada on els lluitadors farien els seus precs i les seves oracions abans de sortir a l’arena.

L’arena estava separada de la graderia per mitjà del podium, un mur de 3’25 metres d’alçada, bastit amb dues finalitats bàsiques: defensa dels espectadors davant de les feres —que es complementava amb una xarxa de protecció—, i possibilitar la perfecta visió de l’espectacle des d’un lloc elevat.

Malgrat el deficient estat de conservació que presenta l’Amfiteatre tarragoní, té uns trets característics importants. La graderia que dóna a la banda de la ciutat ha estat realitzada mitjançant dos procediments diferents: a la part inferior i a la mitjana, retallant la roca fent la forma de seients; i a la part superior, mitjançant un sistema de voltes que limitaven amb la façana bastida amb carreus. Ambdós elements, voltes i façana, han desaparegut completament. Ben poc ens resta de la zona que donava a la banda de mar, tret de l’únic sector original que es conserva.

La cavea (graderia) estava dividida en tres sectors diferents (mæniana), separats entre si per uns passadissos i envans, que permetien la rígida separació dels espectadors segons quina era la seva classe social.

El sector més proper a l’arena estava reservat només als personatges més il·lustres. De la tribuna només se’ns han conservat la plataforma i l’arc que hi dóna pas.

L’any 259 són cremats vius a l’arena de l’Amfiteatre el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, sota la persecució contra els cristians decretada per l’emperador Valerià. Però un cop cristianitzada la societat tarraconense, cap al segle VI, es construeix en el lloc del martiri una petita basílica de tres naus i absis de ferradura. Aquesta basílica és bastida aprofitant els materials de l’Amfiteatre inutilitzat, esdevenint a partir de llavors un lloc de culte alhora que un cementiri.

Un cop repoblada la ciutat en el segle XII, després de la dominació musulmana, es bastí damunt les romanalles de la basílica visigòtica una nova església cristiana, la de Santa Maria del Miracle. En el segle XVI s’establiren al Miracle els frares trinitaris, els quals hi construïren un convent, i a
començaments del XIX el convent i l’església són adients per instaŀlar-hi els reclusos que
havien de treballar en la construcció del port de la ciutat. El Penal del Miracle es mantingué actiu fins que fou definitivament desallotjat l’any 1910 i cedit a l’Ajuntament de Tarragona. L’any 1924 fou declarat Monument Nacional.

h) La Torre dels Escipions
Tocant a la carretera nacional N-340, junt al traçat de l’antiga Via Augusta, a uns 6 km. al nord-est de la ciutat, ens trobem amb l’anomenada Torre dels Escipions. Es tracta d’un típic monument funerari turriforme construït amb carreus de pedra local. Consta de tres cossos ben diferenciats: un podi inferior, un cos central decorat amb dues figures en alt-relleu —dues figures del déu funerari Attis—, i un darrer cos, molt degradat, amb dues figures en baix-relleu, probablement retrats dels qui hi foren enterrats.

Es tracta d’un sepulcre familiar datat al segle I d.C. La inscripció funerària, redactada en vers, no permet llegir els noms dels difunts, i la tradició va voler relacionar, erròniament, el monument amb els germans Escipió, protagonistes de les primeres campanyes militars romanes a Hispània i morts ambdós en batalla a la Península. El sepulcre, pel que es coneix d’altres monuments semblants, estava segurament encimbellat amb una coberta piramidal.

i) L’Arc de Berà
A la mateixa carretera nacional en direcció a Barcelona, a uns 20 km. de Tarragona, ens trobem amb un dels monuments romans més famosos de Catalunya, l’Arc de Berà. Es troba dins el terme municipal de Roda de Berà, sobre el traçat de la Via Augusta.

Construït amb grans carreus, consta d’un cos central, situat sobre un podi, decorat per falses pilastres amb capitells corintis que emmarquen l’arc pròpiament dit. Del cos superior original només se’n conserva l’arquitrau, mancant el fris, la cornisa i l’àtic.

La inscripció de l’arquitrau oriental diu:
EX TESTAMENTO L. LICINI L. F. SERG. SURÆ CONSECRATUM i indica que va ser consagrat per disposició testamentària de Luci Licini Sura, fill de Luci, de la tribu Sèrgia.

Aquesta inscripció situaria l’Arc al segle II dC, però investigacions recents han posat de manifest que Licini Sura no en va ser el constructor sinó el restaurador. Per tant es creu que l’Arc és producte també de la remodelació viària d’August a les acaballes del s. I aC.

El canvi d’aspecte del monument, en els últims dos-cents anys, es pot seguir amb força detall gràcies als dibuixos, gravats i fotografies existents. A simple vista, per exemple, hom pot observar els canvis de coloració dels carreus que corresponen a parts restaurades a final del segle XVIII, a mitjan segle XIX, l’any 1936, durant la Guerra Civil (després de ser objecte d’un intent de voladura que va afectar la part interna del pilar oriental) i la darrera que es va dur a terme a les acaballes del segle XX.