El món grec
En una península de costes retallades, amb profundes valls aïllades entre muntanyes, uns grups d'homes, organitzats en comunitats independents, però amb un sentiment comú (pertànyer a un mateix espai geogràfic, l'Hèl-lade, i tenir la mateixa llengua i les mateixes creences), van forjar una nova civilització, que per primera vegada es basava en l'home.
Les primeres ciutats gregues
La historia dels grecs cal enllaçar-la amb un grup d'homes que parlen llengües indoeuropees emparentades entre si, de les quals més endavant va sortir el grec. Són els aqueus, que es van endinsar a Grècia cap a l'any 1600 aC. Pels voltants de l'any 1200 aC, una nova invasió, la dels doris, va destruir aquesta civilització de palaus fortalesa i va obrir una època de temps foscos (del segle XII al VIII aC), al llarg dels quals els grecs van elaborar una nova forma de civilització: la polis. Dels seus últims temps i dels seus darrers reis ens en parlen els poemes d'Homer.
Les societats aristocràtiques
A cadascuna d'aquestes petites polis, agrícoles i ramaderes, un reduït nombre de famílies formaven l’aristocràcia, amb poders religiosos, judicials i polítics. S'anomenaven aristoi (els millors) o eupàtrides (ben nascuts) i, tot i que pretenien provenir de la nissaga dels déus i dels herois, eren, en realitat, descendents dels invasors.
Cap al segle VIII aC, els veritables pobles exerceix aquest nucli d’aristòcrates, es reuneix en un Consell anomenat a Atenes Areòpag per tal de portar els afers de ciutat. S'organitzaven en clans, els anomenats genos, que reunien els descendents d'un mateix avantpassat sota el guiatge d'un d'ells.
Les famílies eupàtrides eren per damunt de tot propietàries de terres i de ramats. En aquest poder econòmic es basava el seu poder polític. A més, eren excel·lents genets i constituïen la minoria guerrera que defensava la ciutat de les agressions exteriors.
Un abundós nombre de camperols conreava les terres d'aquest grup privilegiat d’eupàtrides, al qual lliurava una part important de la collita. Si els camperols no podien afrontar els seus pagaments, s'endeutaven, i la llei permetia que les seves terres i les seves vides fossin hipotecades. En el supòsit que no poguessin fer efectiu el pagament, perdien la llibertat i esdevenien esclaus, i les seves terres passaven a engrandir els latifundis dels senyors. Així, encara que teòricament fossin lliures, els seus drets eren quasi nuls. La llei i el govern eren monopolitzats pels aristoi.
Les colonitzacions
Les petites comunitats governades per l’aristocràcia, malgrat la seva economia tancada agrícola i ramadera, necessitaven una sèrie de béns, sobretot metalls, que elles mateixes no podien produir. Això va fer que es formessin grups de comerciants que anaven a cercar-les a regions més o menys properes i aquests viatges els van permetre de conèixer noves terres. La manca de terres de conreu a Grècia va fer pensar en l'ocupació d'aquests territoris de forma permanent, i així es va iniciar la colonització.
Les colònies més antigues (775-675 aC) van proporcionar terres a tots aquells que no en tenien als seus llocs d'origen (metròpolis). Generalment, la fundació la dirigia un membre de l’aristocràcia i els nous colons formaven comunitats econòmicament molt prosperes, que, tot i mantenint llaços amb la metròpoli, eren políticament independents.
A poc a poc, algunes metròpolis i colònies, que ja no tenien problemes de terres de conreu, van iniciar una evolució cap a l'artesania i el comerç. La ceràmica, el vi i l'oli eren els productes que es bescanviaven per metalls, cuirs, pells i esclaus. Les colònies fundades entre el 675 i el 500 aC tenien ja una finalitat comercial. Són els empòrion o mercats, com per exemple Empúries (a l'Alt Empordà).
Aquesta expansió va arribar aproximadament fins al segle VI aC, en què una sèrie de factors van confluir i van aturar l'esmentada expansió. D'una banda, les millors terres i les zones més estratègiques ja havien estat ocupades; de l'altra, va debanar la pressió demogràfica, que en moltes polis havia estat l'incentiu per colonitzar. Ara bé, fonamentalment, la presencia de fenicis o de cartaginesos a la Mediterrània occidental i perses a l'oriental va obligar els grecs a aturar el seu avanç.
2. L'evolució cap a un nou model polític: la democràcia
Aquestes primeres societats oligàrquiques, on els homes lliures i amb drets eren una minoria, van subsistir al llarg de la història de Grècia: Esparta n'és, potser, l'exemple més conegut. A d'altres llocs, però, i especialment a Atenes al llarg dels segles VII i VI aC, una sèrie de canvis econòmics i polítics van permetre el sorgiment d'un nou model polític.
Canvis econòmics i transformacions polítiques
A partir del segle VII aC, la generalització del comerç i de les activitats artesanals i l'ús de la moneda van portar canvis en els conreus (es van introduir el cep i l'olivera per a l'exportació) i un augment de les activitats no agrícoles per tal d'afrontar la puixant demanda dels mercaders.
El comerç va crear noves fortunes, basades ara no en la propietat de la terra, sinó en els diners. Alguns petits artesans, comerciants i, fins i tot camperols, que es van dedicar als nous conreus s'hi van enriquir, i aviat van començar a enfrontar-se a l’aristocràcia, bo i demanant drets jurídics i polítics.
Aquests homes eren ara també capaços de pagar-se l'equip d'hoplita, un nou tipus de soldat d'infanteria, més eficaç, que l'antiga cavalleria i que, gràcies a la generalització del comerç de metalls i el desenvolupament de la metal·lúrgia, era accessible a un major nombre de ciutadans. Si bé la seva força econòmica era comparable a la de l’aristocràcia i la seva participació militar era semblant, la seva participació política era menor, i per això van començar a aparèixer greus tensions socials a les polis. Si a tot això hi afegim que els deutes (cada cop més freqüents) amenaçaven una part del camperolat, el més pobre, entendrem per què, per una o altra raó, als inicis del segle VI aC el tradicional sistema de poder va entrar en crisi a moltes de les polis gregues.
La primera reivindicació que els va enfrontar amb l’aristocràcia va ser que la llei fos coneguda per tothom. Mentre els aristòcrates van tenir el poder, les lleis, basades en el costum, eren conegudes només per ells, que, a l'hora de fer justícia, les aplicaven en profit propi. Ara es tractava que la llei fos redactada, coneguda i aplicada amb igualtat a tothom.
Els legisladors van ser autèntics àrbitres en molts d'aquests conflictes. Van redactar les lleis tradicionals i hi van introduir algunes reformes, però no van aconseguir resoldre els problemes socials que s'havien plantejat. Les Lleis de Dracó (621 aC) o les més avançades de Soló (585 aC) a Atenes, a desgrat de les millores, com ara l'abolició de l'esclavitud per deutes, van continuar essent conservadores i favorables a l’aristocràcia.
En algunes polis econòmicament més desenvolupades i amb una classe mitjana de menestrals i comerciants rics i poderosos, es va iniciar un nou procés polític amb l'aparició de les tiranies. Els tirans, com va ser Pisístrat a Atenes, solien ser aristòcrates enfrontats al seu propi grup social que, amb el suport d'un exèrcit personal i de gran part de la classe mitjana urbana, prenien el poder per la força. Aquest tirans van governar de forma absolutista, tot i afavorir la massa popular en contra dels interessos de l’aristocràcia. Les seves lleis protegien el comerç i l'artesania i beneficiaven la pagesia, mitjançant el repartiment de terres.
La tirania va esdevenir, doncs, una nova forma de govern a Grècia, que tot sovint va abusar del seu poder. Perdut el suport del poble, els tirans van ser enderrocats. Algunes polis van tornar a formes de govern aristocràtiques (Tebes, Corint) i a d'altres, com Atenes, les reformes dels legisladors i dels tirans van iniciar el camí cap a la consolidació d'un nou sistema polític: la democràcia.
La polis dels ciutadans: l'Atenes del segle V aC
Després de les lleis de Soló i de Dracó, el següent pas important van ser les reformes de Clístenes (510-507 aC), considerat el pare de la democràcia grega. Clístenes introduí el principi de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, tot i que l’Areòpag (consell de l’aristocràcia) continuava exercint els seus poders. Les reformes de Pèricles, a partir del 462 aC, van consolidar de forma definitiva el sistema democràtic.
Mitjançant aquestes reformes, l'ekklesia (assemblea dels ciutadans) va esdevenir l’òrgan fonamental de govern i expressava directament la voluntat dels ciutadans lliures. Qualsevol ciutadà podia prendre-hi part, parlar-hi, fer-hi propostes i podia ser escollit per els càrrecs públics. D'ella emanaven tots els poders i, d'entre els seus membres, se n'escollia tant la Bulé (consell) com els Tribunals. Així, el càrrec d'arcont (alt magistrat), va deixar de ser patrimoni de les classes privilegiades, ja que aquests funcionaris eren nomenats per sorteig entre tots els ciutadans.
L'eix principal de tot aquest sistema era, d'una banda, l'elecció mitjançant sorteig de tots els càrrecs, bo i reforçant la idea d'igualtat d'oportunitats i, de l'altra, la retribució econòmica per exercir aquesta funció social, per tal que la pobresa no fos obstacle per servir la causa pública.
Així, a la ciutat d'Atenes, tant si s'era pagès o pastor, vilatà o habitant de la ciutat, el més important era ser ciutadà. Només ells podien posseir terres, ser jutjats per un tribunal o participar en política. A canvi, pagaven els seus impostos i defensaven la polis en cas de guerra.
Una democràcia limitada: metecs i esclaus
L'ampliació de drets als ciutadans barons es va veure acompanyada d'una dràstica reducció del seu nombre. Així, el 451 aC es va decretar que per ser ciutadà ambdós progenitors havien de ser atenencs i es va negar la ciutadania als fills de mare estrangera. A l'Atenes del segle V els ciutadans eren una minoria davant la massa ingent de metecs (estrangers) i esclaus.
Els metecs eren estrangers que, procedents d'altres polis, s'havien instal·lat a Atenes tot cercant treball en l'artesania o el comerç. No tenien drets civils, no podien comprar terres, i no els era permès de casar-se amb ciutadans. Conservaren, però, llur llibertat personal, eren protegits per les lleis i podien fixar el seu lloc de residència. En canvi, van contribuir a les despeses de l'Estat pagant els impostos i participaven en la defensa de la polis.
Mentre que els metecs arribaven voluntàriament a la ciutat, no succeïa el mateix amb els esclaus. A partir del segle VI aC, i cada cop més en nombre creixent, van constituir la força de treball essencial del sistema econòmic.
A Atenes, un cop desapareguda l'esclavitud per deutes (no era així en d'altres ciutats), els esclaus eren els presoners de guerra, els captius dels pirates i els nens abandonats pels seus pares. Eren subhastats per mercaders i el seu preu oscil·lava segons la demanda. Des d'un punt de vista jurídic, l'esclau no tenia drets, era un objecte propietat de l'amo i no podia tenir família, ni riquesa, ni casa pròpia. Per als grecs (fins i tot per al mateix Aristòtil) eren gairebé «instruments amb vida». Treballaven en diferents sectors de l'economia, tant en l'agricultura com en la mineria, en la construcció o en els tallers artesanals. Sobre ells va recaure els pes fonamental de la producció i l'esclavisme va permetre el gran desenvolupament de la polis grega.
Les condicions dels esclaus variaven segons els treballs que feien. Així, no tenia comparació la miserable vida dels minaires amb la dels que es dedicaven a l'ensenyament o a la medicina. A la ciutat d'Atenes, per por als aldarulls, era prohibit matar-los, o ferir-los. Els esclaus podien arribar a comprar la seva llibertat o aconseguir-la mitjançant la concessió pública dels seus amos. i aleshores esdevenien metecs.
És indubtable que sense el treball gratuït dels esclaus els ciutadans d'Atenes no haurien pogut prosperar ni ocupar-se dels afers públics de la polis.
L'hegemonia atenenca
Encara que les polis gregues van ser sempre molt geloses de la independència, els lligams de llengua, religió i un boirós sentiment comú de pertànyer a l'Hél·lade, feien que s'unissin enfront d'enemics exteriors. Al segle v aC Pèrsia era, sens dubte, l'enemic més temible. Va començar bloquejant les rutes comercials de la mar Negra i d'Orient, i després va sotmetre algunes polis de l’Àsia Menor (Milet) i finalment, va amenaçar la mateixa Grècia continental. Les polis gregues, Atenes i Esparta especialment, s'hi van enfrontar. Van ser les anomenades guerres mèdiques (500-475 aC), que van servir per foragitar els perses del continent.
Un cop allunyat el perill persa, el prestigi i el mestratge d'Atenes al llarg de la guerra la van portar a encapçalar una lliga de ciutats, la Lliga de Delos (santuari on es reunien totes les ciutats de la Lliga), amb la finalitat de garantir la seva llibertat i independència. Cadascuna de les polis aportava naus, tripulació o diners, però, tot i que les decisions es prenien conjuntament, molt aviat Atenes va acabdillar la Lliga. Aprofitant-se de les naus i del tresor comuns, va crear un imperi colonial mitjançant el domini de les rutes i dels ports comercials més importants.
La puixança i el poder atenenc, que no solament pretenia controlar comercialment determinades ciutats (Corint, Mégara ... ), sinó que també volia imposar el seu sistema polític, aviat va aixecar una polseguera de recels i desconfiances, els quals, enfortits encara més per Esparta, van conduir a l'enfrontament de les polis gregues. Són les anomenades guerres del Peloponès. (431-404 aC), que van significar el decandiment de les polis gregues i d'Atenes especialment, la qual en va sortir devastada i empobrida.
Les terres s’havien concentrat a mans de grans propietaris, ja que els petits agricultors, un cop destruïdes les seves collites per les tropes enemigues, se'n van anar a la ciutat a cercar treball. A la ciutat, el comerç estava paralitzat, la demanda de productes artesanals va patir una forta davallada i el treball dels esclaus obstaculitzava l'ocupació dels homes lliures. Només els restava com a sortida enrolar-se a l’exèrcit, o formar part de l'emigració.
La crisi social i econòmica va conduir a una crisi política. Atenes, que basava la seva democràcia en la riquesa comercial, va veure com s'insurreccionaven els grups més rics, que havien de suportar una forta pressió fiscal per tal d'afrontar les despeses de la ciutat. El sistema democràtic ja no podia continuar funcionant.
L'enfonsament de les polis gregues. Alexandre el Gran
Macedònia, al nord de Grècia, era al segle IV aC un país tan feréstec i rude que els grecs el consideraven semibàrbar. Era governat per una monarquia i la seva riquesa fonamental era l'agricultura. Les ciutats gregues afeblides i dividides per conflictes interns, no van poder resistir l'embat dels exèrcits macedònics, els quals, reorganitzats pel rei Filip II van irrompre sobtadament en les polis, i van aconseguir dominar-les en poc temps.
L'imperi d'Alexandre el Gran
El fill de Filip II, Alexandre el Gran, pregonament amarat de l'esperit grec, educat per Aristòtil i esdevingut, a vint anys, rei de Macedònia, va engrandir les conquestes del seu pare, va reunificar les ciutats gregues i les va menar cap a una empresa àmpliament cobejada pels grecs: la conquesta de l'Imperi persa.
En pocs anys, Alexandre va arribar als confins del món oriental llavors conegut, va dominar L’enemic tradicional de Grècia i va mitigar amb les seves conquestes la crisi econòmica, tot fundant noves ciutats i obrint noves rutes comercials. Malgrat tot, l'imperi que va crear va ser efímer, perquè no va saber posar les bases d'una vertadera unitat. A la seva sobtada mort, aquest imperi va desaparèixer. Només va quedar com el precedent d'una nova gran potencia: l'Imperi romà.
Les monarquies hel·lèniques
Els seus successors, els caps grecs del seu exèrcit de mercenaris grecs, varen tenir llargues lluites entre ells per quedar-se amb l’herència d'Alexandre. Finalment, el 280 aC., es va estabilitzar la situació política amb la consolidació de tres estats:
a)Macedònia, formada pel nord de Grècia, que va aspirar sempre a dominar les polis de territori grec europeu.
b)Egipte, format per les terres de la vall del Nil i la costa mediterrània.
c)Síria, que va incloure - si bé no sempre - l’Àsia Menor, Palestina, Fenícia, Mesopotàmia i l'Iran.
El regne de Macedònia es va debatre sempre amb els problemes d'unes terres pobres i superpoblades, que eren destrossades sistemàticament per les lluites polítiques. Però el cas d'Egipte i Síria va ser diferent. Es tractava de dos estats en els quals una part de l'excedent de població grega va trobar una sortida als seus angoixosos problemes econòmics: aquí es va produir, de fet, una nova emigració grega, però, ateses les seves característiques totalment noves, serà útil que li dediquem una carta atenció.
Organització dels estats hel·lenístics.
Els estats hel·lenístics de l'Orient Mitjà es van crear per conquesta militar i es van basar sempre en la força que donava als seus reis un exèrcit poderós de mercenaris grecs.
El cap d'aquests estats hel·lenístics era sempre un cabdill militar grec victoriós Dominava un territori i en treia ingressos importants en forma de tributs. El seu poder polític era absolut, tal com ho havia estat el dels reis de l’Orient Mitjà, i governava amb l'ajuda d'una abundant burocràcia formada també per funcionaris grecs.
Però aquests reis hel·lenístics tenien, a més, interès a augmentar el nombre de grecs que vivien als seus estats i, per això, afavorien la creació de colònies poblades per grecs: d'aquesta manera es completava aquesta nova colonització grega.
Les noves colònies gregues d'Orient eren ciutats hel·lenitzades (a voltes eren ciutats que ja existien i simplement se'ls afegia un barri grec, però normalment eren ciutats creades de bell nou). Per afavorir aquesta colonització els reis hel·lenístics fundaven moltes ciutats noves: n'edificaven les parts principals, construïen les muralles i cedien lots de terra als grecs que anaven a instal·lar-s’hi. No totes aquestes ciutats van créixer o van prosperar, però algunes van esdevenir enormes centres de riquesa i de cultura, com par exemple Alexandria al Delta del Nil, Antioquia a l'Orontes (Síria), Laodicea (també a Síria), Pérgam (a l’Àsia Menor) i Seléucia vora el Tigris (a Mesopotàmia).
Activitats econòmiques.
Els grecs que habitaven aquestes ciutats, de primer van viure de l'explotació de les terres (que feien treballar per esclaus o par camperols indígenes) però de seguida van ampliar el camp a les activitats industrials o comercials, l’abundància d'esclaus va afavorir la creació de tallers importants on els empresaris fabricaven productes per a l'exportació: papirus, pergamí, ceràmica, teixits de luxe, vi vidres, bronzes, etc. A Alexandria hi havia molts tallers d'aquest tipus.
D'altra banda, portat peix grecs, el comerç a l’Orient Mitjà es va reanimar: un camí nord-sud que passava per l’Àsia Menor, Síria i Egipte posava en contacte els rics regnes hel·lenístics; però, a més, l'antiga ruta terrestre que unia Síria amb l’índia a través de Mesopotàmica va continuar funcionant. Antioquia, a la costa de Síria, era un gran centre comercial on convergien totes dues rutes.
Aquestes activitats van permetre l'aparició d'una burgesia grega rica i orgullosa a les ciutats de l’Orient Mitjà. Això va contribuir a hel·lenitzar en part aquestes regions. Tant es així que van arribar a creure que havien reconstruït les velles polis gregues a les terres riques de l’Orient; però aquestes ciutats no tenien els mateixos privilegis: els faltava la independència política. Efectivament, les noves ciutats eren sotmeses al rei i com a signe d'aquesta submissió havien de pagar-hi tribut i calia que acceptessin la indiscutible autoritat política.
Ara bé, ¿quina actitud tenien els indígenes de l’Orient Mitjà davant d'aquesta penetració hel·lènica?
Vençuts i sotmesos per força, sembla que cal distingir-ne dos grups:
a) Els que pertanyien a les classes més riques i poderoses, que van entrar en contacte amb els grecs, van acceptar molts dels elements constitutius de la seva civilització i van compartir amb elis la riquesa i el poder.
b) Els més pobres i humils, que van continuar, com abans, sotmesos a un treball dur i a una explotació que tenien arrels molt antigues; en aquesta nova situació, els beneficiaris n'eren els antics grups dominadors i els grecs que acabaven d'arribar.
LA RELIGIÓ EN EL MÓN GREC
Els déus grecs.
Els grecs assignaven a la religió un paper semblant al que li feien representar les civilitzacions de l’Orient Mitjà: la darrera explicació de tots els fets inexplicables s'havia de buscar en la intervenció d'un déu.
Les divinitats gregues estaven també, a l'origen, associades a les forces de la naturalesa, i els homes les havien de disposar favorablement mitjançant els actes de¡ culte.
Entre elles destaquen: Zeus (el cel), Posidó (la mar), Hades (el món subterrani), Apol·lo (el sol), Afrodita (la fecunditat). A aquestes divinitats, s'hi han d'unir les que provenien d'activitats bàsiques per a l'home com per exemple Hera (la llar), Ares (la forma), Atena (la saviesa), Hermes (el comerç), Ártemís (la caça), Deméter (l'agricultura)...
Caràcters de la religió dels grecs.
Entre els grecs la religió va adquirir els següents caràcters propis:
Les divinitats van experimentar un lent procés d'antropomorfització. Ja a l’època clàssica, el grec assignava als déus caràcters plenament humans solament modificats per dues qualitats divines: la immortalitat i El poder sobrehumà.
Aquests déus humanitzats eren protagonistes de complicades narracions on es barrejaven fets de caràcter simbòlic amb esdeveniments clarament novel·lescos: són els mates grecs. Aquests mites van ser reelaborats i estructurats per dos grans poetes de l’època arcaica: Homer i Hesíode.
Del culte, se n'encarregaven uns ciutadans corrents, que es revestien d'un caràcter sacerdotal només en les ocasions que, en nom de la polis, havien de realitzar els sacrificats.
Els grecs tenien una manera molt característica d'honorar els grans déus: les festes atlètiques que se celebraven periòdicament als santuaris grecs més importants (el santuari de Zeus a Olímpia, el de Posidó a Corint i el d'Apol·lo a Delfos, principalment). En aquests festivals, els atletes, que representaven les diferents polis gregues, intervenien en concursos gimnàstics que eren considerats ofrenes a la divinitat.
La religiositat grega no tenia cap relació amb la perfecció moral de l'home ni pretenia resoldre el problema del misteri d’allò que hi ha després de la mort.
No obstant això, a partir del segle VI aC. ja van començar a aparèixer entre els grecs unes formes religioses que volien donar a l'home una seguretat per a després de la mort, i una certa idea de plenitud i de perfecció moral. Aquestes són les religions dels Misteris (com els del culte a Dionís, els que se celebraven a la ciutat d'Eleusis o els cultes òrfics). En aquestes manifestacions l’iniciat participava en una sèrie de cerimònies que l’acostaren al déu, el qual li assegurava la plenitud vital i la vida feliç després de la mort. Aquests iniciats no podien revelar a ningú la naturalesa de les cerimònies en què participaven.
També hi havia molts grecs que buscaven una certa seguretat a través d’altres formes religioses: màgia, endevinació, culte a Asclepi (déu de la salut humana), etc.
L’APARICIÓ DEL PENSAMENT RACIONAL
Els pre-socràtics.
Cap al final del segle VII aC. van aparèixer a les polis gregues de l’Àsia Menor alguns personatges que pensaven diferentment de com ho feien els seus conciutadans. En la seva obra, s'hi veuen dues aspiracions bàsiques:
a) L'intent de buscar una explicació dels fenòmens i de les realitats naturals que es trobi a la mateixa natura i no provingui de la intervenció de forces exteriors i inexplicables.
b) La idea segons la qual aquesta explicació ha de ser il·lògica i racional, no misteriosa ni imaginativa (com ho era el mite).
Dels temptejos d'aquests homes (Tales i Anaximandre de Milet, Heràclit d'Efes, Pitàgores de Samos), en va néixer una manera nova de pensar basada en l'observació de la natura i en l'ús de la raó: va ser així que es van posar els fonaments de tota la ciència tal com nosaltres l'entenem.
Sòcrates, Plató i Aristòtil.
Al segle V aC., i sobretot al segle IV aC., Atenes va esdevenir un centre intel·lectual on tres grans pensadors van avançar pel camí traçat.
a) Sòcrates intenta crear una moral racional: L’home, segons ell, pot arribar a conèixer amb la raó allò que és bo i, quan ho coneix, és capaç de realitzar-ho en la seva vida.
b) Plató, deixeble de Sòcrates, considera que la raó humana és capar, de conèixer les Idees Perfectes (Bé, Bellesa, Veritat, Justícia ... ) que existeixen més enllà del món real, que és imperfecta. Aquest coneixement pot despertar en l’home el desig d'acostar-s'hi i de posseir-les, i assolir, d'aquesta manera, la plenitud humana.
c) Aristòtil, molt menys idealista que Plató, considerava que la raó humana és feta per conèixer el món real en què vivim. Segons aquesta teoria, la raó humana pot obtenir un coneixement veritable del món si elabora les dades que li vénen de l'exterior. Però perquè la raó humana pugui atènyer aquesta veritat ha d'actuar correctament. Les normes per pensar correctament van ser elaborades per Aristòtil en l'obra la Lògica.
La ciència hel·lenística.
Als estats hel·lenístics, el pensament racional grec va continuar progressant fins a aconseguir un desenvolupament important en diverses ciències. A la ciutat d'Alexandria els reis d'Egipte van crear un nou centre d'estudi, el Museu, on estudiaven i investigaven científics de tot el món grec. Vegem, a continuació, alguns exemples dels seus èxits:
a) La matemàtica assoleix un dels seus cims més importants amb l'obra d'Euclides (330-275 aC.); aquest matemàtic va sistematitzar i ordenar tots els coneixements que en aquella època tenien els grecs sobre les figures geomètriques.
b) Les observacions astronòmiques van donar resultats interessants: deducció de l'esfericitat de la Terra, mesura d'un arc de meridià, inclinació del pla de l'eclíptica, duració de l'any solar fixada en 365 dies i 1/4. Els astrònoms hel·lenístics, però, van continuar aferrats a una concepció geocèntrica de l’Univers i només un - Aristarc de Samos - va llançar la teoria heliocèntrica, que no va ser acceptada.
c) La física aplicada va donar com a resultat l’anàlisi d'una sèrie de forces; el siracusà Arquímedes (287-21 2 aC.) va treballar en la hidrostàtica i va fer un estudi de les forces que actuen damunt la palanca; Hierá d’Alexandria va realitzar l’anàlisi de les cincs màquines simples conegudes i usades a la seva època: palanca, roda, politja, tascó i caragol.
d) També la medicina va arribar a resultats importants amb l'inici a Alexandria de notables estudis d'anatomia i fisiologia humana; amb ells es continuava el camí que va iniciar Hipòcrates de Cos al segle V aC., quan va començar a buscar les causes de les malalties en el propi cos humà i no en la intervenció d'estranyes forces misterioses.
LA LITERATURA GREGA
El llegat dels grecs.
Els models literaris creats peix grecs han perdurat fins a la nostra època. Això és degut al fet que el llegat literari grec, d'inapreciable valor, ha servit de base als estudis d'humanitats a l'Europa Occidental des del segle XV (Renaixement) fins als nostres dies. Per aquest motiu moltes de les característiques de l'obra literària, tal com ha estat concebuda fins a l'actualitat, arranquen de l'estudi i anàlisi de les grans obres literàries gregues.
Homer.
La primera gran creació de la literatura grega és l'obra d'Homer (segle VIII aC.). De la persona d'aquest poeta no se'n sap gaire cosa més que el nom; és l'autor de dos grans poemes èpics: la Ilíada i l’Odissea.
La Ilíada és un llarg poema on es conten fragments d'una lluita que els prínceps aqueus - anteriors a la invasió dòrica - van mantenir contra la ciutat de Troia a l’Àsia Menor. L'Odissea és un poema èpic que tracta el tema de¡ retorn d'Ulisses a la seva pàtria, Ítaca, un cop acabada la guerra de Troia.
La poesia lírica grega.
Entre el segle VII i el V la poesia grega obre un nou horitzó: el de la lírica. La poesia lírica grega es destinava a ser cantada amb acompanyament d'instruments musicals i, sovint, era interpretada conjuntament amb les danses. Els grans poetes lírics - Safo (segle VI), Píndar (segle V)- donen a les seves obres un to personal (diferent del distanciament propi de l’èpica) i hi canten els seus sentiments i la seva visió de la realitat humana individual i social.
La tragèdia grega.
Quan va arribar el segle V, a Atenes va reeixir un nou gènere literari que va arribar al seu apogeu en el trànsit del segle V al IV: la tragèdia. El teatre grec procedia de la transformació d'unes representacions teatrals en honor de Dionís. A poc a poc aquestes representacions religioses es van transformar en veritable teatre gràcies als grans poetes atenesos: Èsquil, Sòfocles i Eurípides.
Aquestes tragèdies escenificaven fragments dels vells mites i llegendes que normalment eren molt coneguts peix espectadors, i servien perquè l'autor dirigís al públic una gran reflexió sobre els grans problemes humans: el sentit de la vida, el poder del destí sobre els homes, la relació dels homes amb els déus, etc. Les representacions teatrals se celebraven dins uns grans recintes a l'aire lliure: els teatres, que normalment eren només el vessant d'un turó on s'havia construís una graonada.
L’art grec
Les creacions més importants de l'art grec van ser: en escultura, la figura humana convertida en l'objecte de l'art, i en arquitectura, el temple com a model de formes arquitectòniques essencials.
L’ESCULTURA
Les figures humanes van començar sent estàtues votives (a l'època arcaica) i van acabar com a obres creades amb una finalitat bàsicament estètica (època clàssica i hel·lenística). Se'n pot resumir l'evolució de la manera següent:
A l'època arcaica (segles VII-VI aC.) hi ha figures femenines (kóre) i masculines (kuros), caracteritzades per la falta de domini de la tècnica escultòrica: frontalitat, absència de proporcions i estilització geomètrica de les formes.
A l'època clàssica (segle V aC.) hi ha força obres que es caracteritzen pel domini de la tècnica, anàlisi de les formes naturals i la tendència a la creació de figures humanes idealitzades cànon de Policlet . Destaquen tres grans escultors: Miró, Policlet i Fídies.
A l'època postclàssica i hel·lenística (segles IV-III aC.) la tècnica continua sent perfecta, per bé que interessa menys allò que és idea i més allò que és real i concret. Apareixen retrats, figures de gest violent i carregades d'expressió, formes molt més complicades i retrogrades que les clàssiques Els grans mestres del segle IV són Praxíteles, Lisip i Escopes.
EL TEMPLE GREC
Era un edifici de forma molt simple: una planta amb dues o tres cambres rectangulars, una darrera l’altra, cobertes amb un sostre de doble vessant. Aquesta construcció tan senzilla s'adornava amb un pòrtic de columnes que la rodejava completament.
L'art dels arquitectes grecs es va centrar en la perfecció que van. saber donar a les formes usades en la construcció d'aquest pòrtic. Es tractava d'aconseguir formes perfectes per als dos elements que el componien: el sustentador (la columna) i el sustentat (la llinda).
_Després dels intents de època arcaica aquests elements van quedar fixats en tres formes que constitueixen els ordres arquitectònics grecs: dòric, jònic i corinti.
Els ordres arquitectònics grecs es distingeixen per dos aspectes:
La forma de la columna i la llinda.
b) Les proporcions que hi ha entre cada una de les parts de l'edifici.
Els tres ordres arquitectònics grecs van ser utilitzats més endavant pel món romà i, reincorporats a l'arquitectura occidental pel Renaixement, han arribat fins a la nostra època.
LA PINTURA GREGA
La pintura grega ens ha arribat en un estat de conservació molt deficient. Tan sols en coneixem uns quants mosaics i unes pintures murals molt escasses. Les restes més abundants corresponen a les pintures fetes sobre peces de ceràmica; les més belles corresponen al segle V aC. i són les pintures «de figures roges», que normalment es feien a Atenes.
El món grec _ PÁGINA _12_
_
