Wednesday, February 24, 2010
LES FAULES, INSPIRADES EN FETS TOTALMENT FICTICIS, FONT DE SAVIESA
Les faules són aquelles històries inspirades en fets ficticis però que, en el fons, contenen un ensenyament, una font de saviesa -com els dic en el títol- i alhora una ensenyança de com ens hem de comportar en la vida. La faula no és un relat excessivament llarg, però el seu valor és alt. Qui de vostès no ha sentit a parlar de la faula de la llebre i la tortuga o del corb i la guineu. En el primer dels casos -recordin que es tractava d'una cursa entre una llebre i una tortuga, i que la llebre estava tan segura de la seva victòria que va deixar passar el temps tranquil·lament, mentre que la tortuga anava avançant amb pas lent però segur, fins que la guineu va guanyar la carrera i la llebre es va quedar amb un pam de nas; pel que fa a la faula del corb i la guineu, recordin que era un corb que es trobava en una branca d'un arbre i que tenia en el seu bec un tros de formatge; la guineu, quan va veure el corb va pensar la manera de fer-se amb el formatge i va començar a dir llagoteries al corb (ja ho saben: a ensabonar-se, a dir-li coses agradables). Li va dir que la guineu sabia que el corb tenia una bella veu, i que molts animals del bosc creien que no hi havia cap animal que tingues una veu més delicada que l'au. El corb va arribar a creure-s'ho tant que va voler fer una gran demostració de la seva veu a la guineu; i va obrir la boca per cantar; i tot va ser obrir la boca i caure-li el tros de formatge; la guineu quan va veure el formatge a terra va anar ràpidament a engolir-lo i el corb es va quedar sense aquella menja tan deliciosa. Cadascú de vostès -n'estic segur- sap el que volen dir aquestes històries i l'ensenyament que en podem treure. Doncs això són les faules.
Totes les històries dels fabulistes tenen com a personatges els animals. Això fa que les faules tinguin totes com a característica la personificació, és a dir l'actuació dels animals com si fossin persones. Les faules, torno a repetir, són ensenyances morals i totes, absolutament totes, s'han dit i repetit al llarg de la història.
I vulguin creure-s'ho o no el primer gran faulista que hi va haver va ser un grec anomenat Isop.
Segons la wikipedia -i perdonin-me una font tan poc rigorosa- Isop va néixer esclau. La seva biografia està envoltada de misteri i de llegenda, a parts iguals. Se sap que Sòcrates i Plató per a fer els seus ensenyaments utilitzaven les faules d'Isop. Segons conten, Isop va néixer a la regió de Frígia (recorden aquesta regió?), tot i que hi ha biògrafs que el fan fill Tràcia, Samos, Egipte o Sardes. Fos com fos, Isop va viure a Grècia al segle VII abans de Crist. El que sí sembla cert és que Isop va fer-se un tip de viatjar amb el seu amo, Jatmó o Jantó de Samos.
M'ha semblat que seria interessant de posar-los unes quantes faules d'Isop per tal que en puguin apreciar la bellesa i completar les faules que tenen a la unitat.
La primera de les faules parla d'un caçador i d'una guineu: Conten que la guineu era perseguida pels caçadors quan va arribar on era un llenyataire i va demanar-li que l'amagués; a la qual cosa el llenyataire hi va accedir; al cap de poc temps, van arribar els caçadors, els quals van preguntar al llenyataire si havia vist la guineu. El llenyataire, amb la veu, els deia que no; però dissimuladament assenyalava la cabana; els caçadors no van entendre els senyals que els havia fet i van marxar. La guineu, en veure'ls marxar, va sortir sense dir res. El llenyataire va retreure a la guineu que marxés sense donar-li les gràcies per haver-li salvat la vida i la guineu li va respondre: "Te les hagués donat, si la teva boca i les teves mans haguessin dit el mateix".
La faula següent ens parla del que va passar a una guineu quan va veure un gotim de raïm penjat d'una vinya. La guineu estava molt afamada, però podeu comptar que el gotim estava lluny del seu abast. En no poder-lo haver, la guineu es va dir: "Està molt verd el raïm; a més, no m'agrada". Semblantment ens passa a nosaltres que, en no poder aconseguir un objectiu, hi renunciem i hi posem qualsevol excusa. És per això que popularment es diu: "La guineu diu que són verds, quan no els pot haver".
Una altra faula ens parla del següent: "un dia dos galls es barallaven pels favors de les gallines d'un galliner i vet aquí que, al final, un gall va foragitar-ne l'altre. El gall vençut es va retirar amb resignació mentre que el vencedor, orgullós de la seva gesta, va enfilar-se a una paret i va començar a cantar tan fort com va poder. I tant i tant es va enfilar en la seva cantadissa que una àguila que passava per allà la vora el va veure i el va agafar amb les urpes. El gall que havia estat vençut, doncs, es va quedar amb totes les gallines del galliner. Això ens enesneya que qui es vanta dels seus propis èxits aviat troba algú que els hi pren.
Per acabar els conatré la rondalla que parla d'una guineu que, dins d'un tronc, va veure un tros de carn i de pa que uns pastors hi havien deixat. La guineu hi va entrar i s'ho va cruspir tot. Però tant i tant va menjar que, quan va voler sortir-ne, li va ser impossible. La guineu va començar a gemegar i a plànyer-se de la seva sort. Per casualitat, al cap de poc, passava per allà a la vora una altra guineu que, en sentir els gemecs, va voler saber què passava. Quan la primera guineu li ho va haver explicat, la que era fora de l'arbre li va contestar: Estigues tranquil·la germana, quan tornis a tenir la forma que tenies segur que podràs sortir-ne. Aquesta faula ens ensenya que, amb paciència, es resolen els problemes.
Espero que els hagin agradat aquestes faules, però no oblidin que n'hi ha moltes més i que esperen que vostès les llegeixin.
Sunday, February 21, 2010
SOBRE L'ORTOGRAFIA DE LA HAC I LA ELA GEMINADA
Anem, ara, a veure un altre punt bastant conflictiu de la llengua: em refereixo a l’ortografia.
Mirin, l’ortografia és fruit d’una convenció, un acord que s’ha produït entre tots els parlants, i que tots els parlants hem d’anar obeint sense piular. Vull dir amb això que, evidentment, les paraules s’escriuen de la mateixa manera aquí que a Olot, a Castelló de la Plana o a Alaior, per esmentar només algunes contrades on es parla català.
El que passa és que cada terra fa sa guerra, vull dir que cada llengua s’escriu de la manera que s’escriu per una cúmul de circumstàncies, des de l’etimologia de la paraula (origen d’aquella paraula) fins a l’evolució del país on es parla un idioma determinat. Pensin que la forma d’escriure les paraules d’una manera determinada i no pas d’una altra és pot atribuir a mil i una causes.
Em sembla que ja els he comentat l’origen d’una paraula com ara cangur. Els la comento per si no recorden aquesta anècdota: Els anglesos quan van arribar a Austràlia i van veure per primer cop aquest animal, va demanar a un aborigen australià pel nom d’aquell ésser tan estrany, a la qual cosa l’aborigen va respondre: “kangoroo” (que en aborigen vol dir: no t’entenc). I aquest és el nom que té aquest sofert animal: cangur. Això col•locat en l’ortografia fa que les normes que regulen l’escriptura de les paraules sigui algunes vegades “arbitrària”, però que tots els parlants seguim.
En aquest tema estudiem les lletres “hac” i “ela geminada”. La lletra hac no és pròpiament estudi de la fonètica , per tal com no representa d’una manera sistemàtica cap so de la llengua. Els casos en què hom escriu actualment h responen a l’existència del mateix signe o bé una aspiració en els mots originaris respectius: hoste < hospite, hivern < hibernu, tot i que en certs casos la h etimoòlogica (d’origen) no es manté: ordi < hordeu, Convencionalment, en català s’usa la lletra h per a indicar l’aspiració en el cas de l’onomatopeia que expressa la rialla: ha, ha; he, he (Joaquim Rafel i Fontanals, Volum 8 de la Gran Enciclopèdia Catalana).
Pel que fa a la lletra ela geminada, cal dir que és una variant de la lletra ela, però amb un alt valor d’ús etimològic. Vull dir amb això que si escrivim determinades paraules amb ela geminada és per recordar que, en alguns casos, la paraula escrita amb aquesta lletra deriva d’un altre mot que porta ela doble: metall: metàl•lic; palla: pàl•lid; per altra banda, les paraules que que comencen amb col• o bé il• i que signifiquen, en el primer i, d’alguna manera, una derivació de paraules sàvies (cultismes) llatines o bé l’antònim d’altres paraules, en el segon cas, porten ela geminada: col•locació, col•laboració, il•legal, il•legítim; escrivim amb ela geminada una sèrie de paraules que en llatí portaven ela doble: de la paraula villa, escrivim vil•la, per exemple. Clar que hi ha tota una llista de paraules, a banda de les que els he dit que porten ela geminada; per exemple, mortadel•la, passarel•la, aquarel•la, pupil•la, passarel•la, etc.
Mirin, l’ortografia és fruit d’una convenció, un acord que s’ha produït entre tots els parlants, i que tots els parlants hem d’anar obeint sense piular. Vull dir amb això que, evidentment, les paraules s’escriuen de la mateixa manera aquí que a Olot, a Castelló de la Plana o a Alaior, per esmentar només algunes contrades on es parla català.
El que passa és que cada terra fa sa guerra, vull dir que cada llengua s’escriu de la manera que s’escriu per una cúmul de circumstàncies, des de l’etimologia de la paraula (origen d’aquella paraula) fins a l’evolució del país on es parla un idioma determinat. Pensin que la forma d’escriure les paraules d’una manera determinada i no pas d’una altra és pot atribuir a mil i una causes.
Em sembla que ja els he comentat l’origen d’una paraula com ara cangur. Els la comento per si no recorden aquesta anècdota: Els anglesos quan van arribar a Austràlia i van veure per primer cop aquest animal, va demanar a un aborigen australià pel nom d’aquell ésser tan estrany, a la qual cosa l’aborigen va respondre: “kangoroo” (que en aborigen vol dir: no t’entenc). I aquest és el nom que té aquest sofert animal: cangur. Això col•locat en l’ortografia fa que les normes que regulen l’escriptura de les paraules sigui algunes vegades “arbitrària”, però que tots els parlants seguim.
En aquest tema estudiem les lletres “hac” i “ela geminada”. La lletra hac no és pròpiament estudi de la fonètica , per tal com no representa d’una manera sistemàtica cap so de la llengua. Els casos en què hom escriu actualment h responen a l’existència del mateix signe o bé una aspiració en els mots originaris respectius: hoste < hospite, hivern < hibernu, tot i que en certs casos la h etimoòlogica (d’origen) no es manté: ordi < hordeu, Convencionalment, en català s’usa la lletra h per a indicar l’aspiració en el cas de l’onomatopeia que expressa la rialla: ha, ha; he, he (Joaquim Rafel i Fontanals, Volum 8 de la Gran Enciclopèdia Catalana).
Pel que fa a la lletra ela geminada, cal dir que és una variant de la lletra ela, però amb un alt valor d’ús etimològic. Vull dir amb això que si escrivim determinades paraules amb ela geminada és per recordar que, en alguns casos, la paraula escrita amb aquesta lletra deriva d’un altre mot que porta ela doble: metall: metàl•lic; palla: pàl•lid; per altra banda, les paraules que que comencen amb col• o bé il• i que signifiquen, en el primer i, d’alguna manera, una derivació de paraules sàvies (cultismes) llatines o bé l’antònim d’altres paraules, en el segon cas, porten ela geminada: col•locació, col•laboració, il•legal, il•legítim; escrivim amb ela geminada una sèrie de paraules que en llatí portaven ela doble: de la paraula villa, escrivim vil•la, per exemple. Clar que hi ha tota una llista de paraules, a banda de les que els he dit que porten ela geminada; per exemple, mortadel•la, passarel•la, aquarel•la, pupil•la, passarel•la, etc.
LES LOCUCIONS PREPOSITIVES
M’ha semblat que els seria interessant aprofundir una mica en el tema de les locucions prepositives.
Primer de tot, si ho troben bé, definiríem el que s’entén per locució. Diu el diccionari de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) que una locució és un grup de paraules que té el valor d’un sol mot; és així que podem parlar de locució adverbial, verbal o, en el cas que estem tractant, preposicional.
Recordin també allò que havíem vist sobre la preposició: la preposició és aquella categoria gramatical que uneix dos elements de l’oració i que, a més, subordina el segon element al primer (subordinar vol dir col·locar per sota).
Com hauran vist en el tema 4, les locucions preposicionals són força abundants. I l’estructura d’aquestes locucions gairebé sempre és la mateixa: preposició + substantiu + preposició: a l’empara de// a les envistes de// amb la finalitat de. Tanmateix n’hi ha d’altres que no tenen aquesta estructura: arran de// (Parin compte amb aquesta última locució perquè segons el nostre llibre hauríem de considerar-la com un adverbi emprat com a preposició; emperò, al Volum II de la Gramàtica del Català Contemporani (pàgina 1787) se’ns presenta arran de com una locució).
LOCUCIONS MÉS USUALS:
A PART DE/ A BANDA DE/// ARRAN DE/RAN DE/// DE DRET A/ EN DIRECCIÓ (A/CAP A)/// DEPENENT DE/// NO OBSTANT/// PER MITJÀ DE/// PER MOR DE///
(PER) VIA (DE)/// ENMIG DE/// GRÀCIES A/// A NIVELL (DE)*[1]
[1] Pel que fa a aquesta locució els demanaria que en restrigissin l’ús al més possible, atès que moltes vegades es fa servir més com una mena de falca que no pas com un veritable pont entre dues paraules.
Primer de tot, si ho troben bé, definiríem el que s’entén per locució. Diu el diccionari de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) que una locució és un grup de paraules que té el valor d’un sol mot; és així que podem parlar de locució adverbial, verbal o, en el cas que estem tractant, preposicional.
Recordin també allò que havíem vist sobre la preposició: la preposició és aquella categoria gramatical que uneix dos elements de l’oració i que, a més, subordina el segon element al primer (subordinar vol dir col·locar per sota).
Com hauran vist en el tema 4, les locucions preposicionals són força abundants. I l’estructura d’aquestes locucions gairebé sempre és la mateixa: preposició + substantiu + preposició: a l’empara de// a les envistes de// amb la finalitat de. Tanmateix n’hi ha d’altres que no tenen aquesta estructura: arran de// (Parin compte amb aquesta última locució perquè segons el nostre llibre hauríem de considerar-la com un adverbi emprat com a preposició; emperò, al Volum II de la Gramàtica del Català Contemporani (pàgina 1787) se’ns presenta arran de com una locució).
LOCUCIONS MÉS USUALS:
A PART DE/ A BANDA DE/// ARRAN DE/RAN DE/// DE DRET A/ EN DIRECCIÓ (A/CAP A)/// DEPENENT DE/// NO OBSTANT/// PER MITJÀ DE/// PER MOR DE///
(PER) VIA (DE)/// ENMIG DE/// GRÀCIES A/// A NIVELL (DE)*[1]
[1] Pel que fa a aquesta locució els demanaria que en restrigissin l’ús al més possible, atès que moltes vegades es fa servir més com una mena de falca que no pas com un veritable pont entre dues paraules.
Subscribe to:
Posts (Atom)