Tuesday, March 09, 2010
Monday, March 08, 2010
LES CONJUNCIONS
LES CONJUNCIONS
Són, com les preposicions, partícules invariables i relacionants. Els elements que relacionen les conjuncions no són, com ho són en el cas de les preposicions, únicament paraules sinó que també relacionen oracions. En el primer cas, els mots relacionats són de la mateixa categoria sintàctica.
Pel que fa a la classificació d’aquests elements, la més important és la que distingeix les conjuncions de coordinació de les de subordinació.
Dintre de les conjuncions de coordinació hi ha les conjuncions copulatives (el nom de còpula vol dir exactament unió) que són i i ni. Exemple: van venir els pares i les mares; ni m’agrades ni t’agrado; les disjuntives (que indiquen una tria entre elements o bé una equivalència) que són o i o bé. Exemple: Em van dir o estudies o no aprovaràs; aquells turistes eren teutons o sigui alemanys; finalment, hi ha les conjuncions adversatives (però, sinó i sinó que) que expressen una mena de limitació a allò que diu la principal. Exemple: jugaven bé, però van perdre.
Les conjuncions de subordinació són aquelles que col·loquen a diferent nivell una oració (anomenada subordinada) respecte a una altra oració (anomenada principal). Les conjuncions completives són que i si. Per exemple: desitjo que siguis feliç; m’han dit si volia anar a la seva festa. Està clar que les conjuncions no tenen únicament aquest valor. Podem trobar conjuncions de valor causal (és a dir que ens indiquin la causa per la qual s’executa l’acció principal). Exemple: Li van regalar un ordinador perquè estudiava molt. Les conjuncions causals són: ja que, perquè, com que. Exemple: com que havia perdut totes les dents només podia menjar aliments liquats.
Les conjuncions finals són perquè, per tal que i a fi que. Expressen la finalitat de l’acció principal. Exemple: Ho va dir perquè estudiessin més.
Les conjuncions condicionals –sí, si de cas i posat que- ens donen una condició que s’ha de complir per tal que es pugui dur a terme l’acció de l’oració principal. Si estudies durant tot el segon trimestre, segurament aprovaràs.
Les conjuncions temporals –quan, mentre, abans que, després que, fins que, fis que no, tan bon punt, des que- introdueixen oracions subordinades de temps. Això vol dir que aquestes oracions ens indiquen en quin moment es fa l’acció de l’oració principal.
Saturday, March 06, 2010
EL DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA
Benvolguts alumnes,
Alguns de vostès poden pensar que la comesa d’un professor de català s’ha de cenyir estrictament a l’ensenyament de la llengua catalana i prou. Crec que qui opini d’aquesta manera comet un error car sóc de l’opinió que, com a professor, la meva funció és la de formar-los, tant en l’aspecte lingüístic com en altres aspectes. Vostès, per a mi, són com l’argila en mans del terrissaire. He de tenir prou capacitat per tal de donar-los forma, però no una forma a l’atzar sinó una forma que el dia de demà –i no es pensin que aquest dia trigarà gaire a arribar sinó que més aviat els arribarà molt aviat- puguin afrontar la vida amb unes condicions i amb una formació que els siguin útils.
I bé, penso que el dia vuit de març –no d’enguany sinó de tots els anys- els ha de servir per pensar en la igualtat, en les condicions de completa igualtat, que han de presidir les relacions entre les persones, independentment del sexe que tinguin.
DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA
Què es commemora el dia 8 de març?
Aquesta jornada vol recordar els fets que van passar l’any 1908 a la fàbrica Cotton, de Nova York, quan van morir-hi cremades 146 dones treballadores en un incendi provocat per les bombes incendiàries que s’hi van llançar a causa de la negativa de les dones a abandonar el tancament que hi havien iniciat per protestar pels baixos sous que percebien i les condicions d’absoluta manca de salubritat en què havien de treballar. Aquest dia també vol recordar les manifestacions que van dur a terme les obreres tèxtils, també a Nova York, el 8 de març de 1857.
Hi ha un estudi dut a terme per Isabel Álvarez González que indica que l’incendi al qual es vincula la celebració de la Diada de la Dona Treballadora, no va tenir lloc el 8 de març sinó el 25 de març de 1911, pocs dies abans de la celebració del primer Dia Internacional de la Dona, a l’empresa Triangle Shirtwaist.
La manifestació a què sovint es fa referència no hauria passat el 8 de març de 1908 ni de 1857, com s’indica sovint, sinó el 27 de setembre de 1909; a partir de novembre de 1908, segons altres fonts, en el marc d’una vaga de més de tretze setmanes que els treballadors i treballadores del sector tèxtil de l’East Side de Nova York en què van participar més de 20.000 obrers i que va comportar-los atacs d’esquirols, detencions i acomiadaments però que va significar, tanmateix, que s’atenguessin les seves reclamacions. El 8 de març de 1909 hi va haver una altra manifestació en què es van exigir de nou millores de condicions per a les dones immigrades, l’abolició de l’explotació infantil i el dret de vot per a les dones.
Alguns de vostès poden pensar que la comesa d’un professor de català s’ha de cenyir estrictament a l’ensenyament de la llengua catalana i prou. Crec que qui opini d’aquesta manera comet un error car sóc de l’opinió que, com a professor, la meva funció és la de formar-los, tant en l’aspecte lingüístic com en altres aspectes. Vostès, per a mi, són com l’argila en mans del terrissaire. He de tenir prou capacitat per tal de donar-los forma, però no una forma a l’atzar sinó una forma que el dia de demà –i no es pensin que aquest dia trigarà gaire a arribar sinó que més aviat els arribarà molt aviat- puguin afrontar la vida amb unes condicions i amb una formació que els siguin útils.
I bé, penso que el dia vuit de març –no d’enguany sinó de tots els anys- els ha de servir per pensar en la igualtat, en les condicions de completa igualtat, que han de presidir les relacions entre les persones, independentment del sexe que tinguin.
DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA
Què es commemora el dia 8 de març?
Aquesta jornada vol recordar els fets que van passar l’any 1908 a la fàbrica Cotton, de Nova York, quan van morir-hi cremades 146 dones treballadores en un incendi provocat per les bombes incendiàries que s’hi van llançar a causa de la negativa de les dones a abandonar el tancament que hi havien iniciat per protestar pels baixos sous que percebien i les condicions d’absoluta manca de salubritat en què havien de treballar. Aquest dia també vol recordar les manifestacions que van dur a terme les obreres tèxtils, també a Nova York, el 8 de març de 1857.
Hi ha un estudi dut a terme per Isabel Álvarez González que indica que l’incendi al qual es vincula la celebració de la Diada de la Dona Treballadora, no va tenir lloc el 8 de març sinó el 25 de març de 1911, pocs dies abans de la celebració del primer Dia Internacional de la Dona, a l’empresa Triangle Shirtwaist.
La manifestació a què sovint es fa referència no hauria passat el 8 de març de 1908 ni de 1857, com s’indica sovint, sinó el 27 de setembre de 1909; a partir de novembre de 1908, segons altres fonts, en el marc d’una vaga de més de tretze setmanes que els treballadors i treballadores del sector tèxtil de l’East Side de Nova York en què van participar més de 20.000 obrers i que va comportar-los atacs d’esquirols, detencions i acomiadaments però que va significar, tanmateix, que s’atenguessin les seves reclamacions. El 8 de març de 1909 hi va haver una altra manifestació en què es van exigir de nou millores de condicions per a les dones immigrades, l’abolició de l’explotació infantil i el dret de vot per a les dones.
Sunday, February 28, 2010
LES PREPOSICIONS FORTES
Atès el grau de confusió que es pot copsar en l'ús i classificació de les preposicions, he cregut convenient fer-los a mans una llista de les preposicions fortes més usuals amb especificació de la seva significació:
PREPOSICIÓ SIGNIFICATsense o sens: exclusió.
contra: en direcció devers alguna cosa, o en sentit oposat
entre: l'espai que separa dues persones o coses; una persona d'un conjunt. Aquesta preposició la podem trobar introduint un subjecte.
durant: dins l'espai de temps que dura una cosa. Es va estar queixant durant una hora.
vora: prop de.
malgrat: sense que ho impedeixi l'oposició d'algú.
sobre: damunt de, a més de.
ultra: a més de.
vers: una direcció aproximada; un valor aproximatiu de temps o lloc.
envers: allò que concerneix algú.
devers: cap a (en un sentit més aviat poètic).
dins o dintre: marca situació en un punt. (Dins de tot és bon noi).
segons: tal o tal direcció, regla, persona, circumstància (L'Evangeli segons Lluc).
mitjançant: per mitjà de.
sota o sots: davall o dessota.
llevat: exceptuant.
salvat, salvant: deixant intacte, de banda.
fins: designació d'allò que és el terme on s'arriba sense ultrapassar-lo
Wednesday, February 24, 2010
LES FAULES, INSPIRADES EN FETS TOTALMENT FICTICIS, FONT DE SAVIESA
Les faules són aquelles històries inspirades en fets ficticis però que, en el fons, contenen un ensenyament, una font de saviesa -com els dic en el títol- i alhora una ensenyança de com ens hem de comportar en la vida. La faula no és un relat excessivament llarg, però el seu valor és alt. Qui de vostès no ha sentit a parlar de la faula de la llebre i la tortuga o del corb i la guineu. En el primer dels casos -recordin que es tractava d'una cursa entre una llebre i una tortuga, i que la llebre estava tan segura de la seva victòria que va deixar passar el temps tranquil·lament, mentre que la tortuga anava avançant amb pas lent però segur, fins que la guineu va guanyar la carrera i la llebre es va quedar amb un pam de nas; pel que fa a la faula del corb i la guineu, recordin que era un corb que es trobava en una branca d'un arbre i que tenia en el seu bec un tros de formatge; la guineu, quan va veure el corb va pensar la manera de fer-se amb el formatge i va començar a dir llagoteries al corb (ja ho saben: a ensabonar-se, a dir-li coses agradables). Li va dir que la guineu sabia que el corb tenia una bella veu, i que molts animals del bosc creien que no hi havia cap animal que tingues una veu més delicada que l'au. El corb va arribar a creure-s'ho tant que va voler fer una gran demostració de la seva veu a la guineu; i va obrir la boca per cantar; i tot va ser obrir la boca i caure-li el tros de formatge; la guineu quan va veure el formatge a terra va anar ràpidament a engolir-lo i el corb es va quedar sense aquella menja tan deliciosa. Cadascú de vostès -n'estic segur- sap el que volen dir aquestes històries i l'ensenyament que en podem treure. Doncs això són les faules.
Totes les històries dels fabulistes tenen com a personatges els animals. Això fa que les faules tinguin totes com a característica la personificació, és a dir l'actuació dels animals com si fossin persones. Les faules, torno a repetir, són ensenyances morals i totes, absolutament totes, s'han dit i repetit al llarg de la història.
I vulguin creure-s'ho o no el primer gran faulista que hi va haver va ser un grec anomenat Isop.
Segons la wikipedia -i perdonin-me una font tan poc rigorosa- Isop va néixer esclau. La seva biografia està envoltada de misteri i de llegenda, a parts iguals. Se sap que Sòcrates i Plató per a fer els seus ensenyaments utilitzaven les faules d'Isop. Segons conten, Isop va néixer a la regió de Frígia (recorden aquesta regió?), tot i que hi ha biògrafs que el fan fill Tràcia, Samos, Egipte o Sardes. Fos com fos, Isop va viure a Grècia al segle VII abans de Crist. El que sí sembla cert és que Isop va fer-se un tip de viatjar amb el seu amo, Jatmó o Jantó de Samos.
M'ha semblat que seria interessant de posar-los unes quantes faules d'Isop per tal que en puguin apreciar la bellesa i completar les faules que tenen a la unitat.
La primera de les faules parla d'un caçador i d'una guineu: Conten que la guineu era perseguida pels caçadors quan va arribar on era un llenyataire i va demanar-li que l'amagués; a la qual cosa el llenyataire hi va accedir; al cap de poc temps, van arribar els caçadors, els quals van preguntar al llenyataire si havia vist la guineu. El llenyataire, amb la veu, els deia que no; però dissimuladament assenyalava la cabana; els caçadors no van entendre els senyals que els havia fet i van marxar. La guineu, en veure'ls marxar, va sortir sense dir res. El llenyataire va retreure a la guineu que marxés sense donar-li les gràcies per haver-li salvat la vida i la guineu li va respondre: "Te les hagués donat, si la teva boca i les teves mans haguessin dit el mateix".
La faula següent ens parla del que va passar a una guineu quan va veure un gotim de raïm penjat d'una vinya. La guineu estava molt afamada, però podeu comptar que el gotim estava lluny del seu abast. En no poder-lo haver, la guineu es va dir: "Està molt verd el raïm; a més, no m'agrada". Semblantment ens passa a nosaltres que, en no poder aconseguir un objectiu, hi renunciem i hi posem qualsevol excusa. És per això que popularment es diu: "La guineu diu que són verds, quan no els pot haver".
Una altra faula ens parla del següent: "un dia dos galls es barallaven pels favors de les gallines d'un galliner i vet aquí que, al final, un gall va foragitar-ne l'altre. El gall vençut es va retirar amb resignació mentre que el vencedor, orgullós de la seva gesta, va enfilar-se a una paret i va començar a cantar tan fort com va poder. I tant i tant es va enfilar en la seva cantadissa que una àguila que passava per allà la vora el va veure i el va agafar amb les urpes. El gall que havia estat vençut, doncs, es va quedar amb totes les gallines del galliner. Això ens enesneya que qui es vanta dels seus propis èxits aviat troba algú que els hi pren.
Per acabar els conatré la rondalla que parla d'una guineu que, dins d'un tronc, va veure un tros de carn i de pa que uns pastors hi havien deixat. La guineu hi va entrar i s'ho va cruspir tot. Però tant i tant va menjar que, quan va voler sortir-ne, li va ser impossible. La guineu va començar a gemegar i a plànyer-se de la seva sort. Per casualitat, al cap de poc, passava per allà a la vora una altra guineu que, en sentir els gemecs, va voler saber què passava. Quan la primera guineu li ho va haver explicat, la que era fora de l'arbre li va contestar: Estigues tranquil·la germana, quan tornis a tenir la forma que tenies segur que podràs sortir-ne. Aquesta faula ens ensenya que, amb paciència, es resolen els problemes.
Espero que els hagin agradat aquestes faules, però no oblidin que n'hi ha moltes més i que esperen que vostès les llegeixin.
Sunday, February 21, 2010
SOBRE L'ORTOGRAFIA DE LA HAC I LA ELA GEMINADA
Anem, ara, a veure un altre punt bastant conflictiu de la llengua: em refereixo a l’ortografia.
Mirin, l’ortografia és fruit d’una convenció, un acord que s’ha produït entre tots els parlants, i que tots els parlants hem d’anar obeint sense piular. Vull dir amb això que, evidentment, les paraules s’escriuen de la mateixa manera aquí que a Olot, a Castelló de la Plana o a Alaior, per esmentar només algunes contrades on es parla català.
El que passa és que cada terra fa sa guerra, vull dir que cada llengua s’escriu de la manera que s’escriu per una cúmul de circumstàncies, des de l’etimologia de la paraula (origen d’aquella paraula) fins a l’evolució del país on es parla un idioma determinat. Pensin que la forma d’escriure les paraules d’una manera determinada i no pas d’una altra és pot atribuir a mil i una causes.
Em sembla que ja els he comentat l’origen d’una paraula com ara cangur. Els la comento per si no recorden aquesta anècdota: Els anglesos quan van arribar a Austràlia i van veure per primer cop aquest animal, va demanar a un aborigen australià pel nom d’aquell ésser tan estrany, a la qual cosa l’aborigen va respondre: “kangoroo” (que en aborigen vol dir: no t’entenc). I aquest és el nom que té aquest sofert animal: cangur. Això col•locat en l’ortografia fa que les normes que regulen l’escriptura de les paraules sigui algunes vegades “arbitrària”, però que tots els parlants seguim.
En aquest tema estudiem les lletres “hac” i “ela geminada”. La lletra hac no és pròpiament estudi de la fonètica , per tal com no representa d’una manera sistemàtica cap so de la llengua. Els casos en què hom escriu actualment h responen a l’existència del mateix signe o bé una aspiració en els mots originaris respectius: hoste < hospite, hivern < hibernu, tot i que en certs casos la h etimoòlogica (d’origen) no es manté: ordi < hordeu, Convencionalment, en català s’usa la lletra h per a indicar l’aspiració en el cas de l’onomatopeia que expressa la rialla: ha, ha; he, he (Joaquim Rafel i Fontanals, Volum 8 de la Gran Enciclopèdia Catalana).
Pel que fa a la lletra ela geminada, cal dir que és una variant de la lletra ela, però amb un alt valor d’ús etimològic. Vull dir amb això que si escrivim determinades paraules amb ela geminada és per recordar que, en alguns casos, la paraula escrita amb aquesta lletra deriva d’un altre mot que porta ela doble: metall: metàl•lic; palla: pàl•lid; per altra banda, les paraules que que comencen amb col• o bé il• i que signifiquen, en el primer i, d’alguna manera, una derivació de paraules sàvies (cultismes) llatines o bé l’antònim d’altres paraules, en el segon cas, porten ela geminada: col•locació, col•laboració, il•legal, il•legítim; escrivim amb ela geminada una sèrie de paraules que en llatí portaven ela doble: de la paraula villa, escrivim vil•la, per exemple. Clar que hi ha tota una llista de paraules, a banda de les que els he dit que porten ela geminada; per exemple, mortadel•la, passarel•la, aquarel•la, pupil•la, passarel•la, etc.
Mirin, l’ortografia és fruit d’una convenció, un acord que s’ha produït entre tots els parlants, i que tots els parlants hem d’anar obeint sense piular. Vull dir amb això que, evidentment, les paraules s’escriuen de la mateixa manera aquí que a Olot, a Castelló de la Plana o a Alaior, per esmentar només algunes contrades on es parla català.
El que passa és que cada terra fa sa guerra, vull dir que cada llengua s’escriu de la manera que s’escriu per una cúmul de circumstàncies, des de l’etimologia de la paraula (origen d’aquella paraula) fins a l’evolució del país on es parla un idioma determinat. Pensin que la forma d’escriure les paraules d’una manera determinada i no pas d’una altra és pot atribuir a mil i una causes.
Em sembla que ja els he comentat l’origen d’una paraula com ara cangur. Els la comento per si no recorden aquesta anècdota: Els anglesos quan van arribar a Austràlia i van veure per primer cop aquest animal, va demanar a un aborigen australià pel nom d’aquell ésser tan estrany, a la qual cosa l’aborigen va respondre: “kangoroo” (que en aborigen vol dir: no t’entenc). I aquest és el nom que té aquest sofert animal: cangur. Això col•locat en l’ortografia fa que les normes que regulen l’escriptura de les paraules sigui algunes vegades “arbitrària”, però que tots els parlants seguim.
En aquest tema estudiem les lletres “hac” i “ela geminada”. La lletra hac no és pròpiament estudi de la fonètica , per tal com no representa d’una manera sistemàtica cap so de la llengua. Els casos en què hom escriu actualment h responen a l’existència del mateix signe o bé una aspiració en els mots originaris respectius: hoste < hospite, hivern < hibernu, tot i que en certs casos la h etimoòlogica (d’origen) no es manté: ordi < hordeu, Convencionalment, en català s’usa la lletra h per a indicar l’aspiració en el cas de l’onomatopeia que expressa la rialla: ha, ha; he, he (Joaquim Rafel i Fontanals, Volum 8 de la Gran Enciclopèdia Catalana).
Pel que fa a la lletra ela geminada, cal dir que és una variant de la lletra ela, però amb un alt valor d’ús etimològic. Vull dir amb això que si escrivim determinades paraules amb ela geminada és per recordar que, en alguns casos, la paraula escrita amb aquesta lletra deriva d’un altre mot que porta ela doble: metall: metàl•lic; palla: pàl•lid; per altra banda, les paraules que que comencen amb col• o bé il• i que signifiquen, en el primer i, d’alguna manera, una derivació de paraules sàvies (cultismes) llatines o bé l’antònim d’altres paraules, en el segon cas, porten ela geminada: col•locació, col•laboració, il•legal, il•legítim; escrivim amb ela geminada una sèrie de paraules que en llatí portaven ela doble: de la paraula villa, escrivim vil•la, per exemple. Clar que hi ha tota una llista de paraules, a banda de les que els he dit que porten ela geminada; per exemple, mortadel•la, passarel•la, aquarel•la, pupil•la, passarel•la, etc.
LES LOCUCIONS PREPOSITIVES
M’ha semblat que els seria interessant aprofundir una mica en el tema de les locucions prepositives.
Primer de tot, si ho troben bé, definiríem el que s’entén per locució. Diu el diccionari de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) que una locució és un grup de paraules que té el valor d’un sol mot; és així que podem parlar de locució adverbial, verbal o, en el cas que estem tractant, preposicional.
Recordin també allò que havíem vist sobre la preposició: la preposició és aquella categoria gramatical que uneix dos elements de l’oració i que, a més, subordina el segon element al primer (subordinar vol dir col·locar per sota).
Com hauran vist en el tema 4, les locucions preposicionals són força abundants. I l’estructura d’aquestes locucions gairebé sempre és la mateixa: preposició + substantiu + preposició: a l’empara de// a les envistes de// amb la finalitat de. Tanmateix n’hi ha d’altres que no tenen aquesta estructura: arran de// (Parin compte amb aquesta última locució perquè segons el nostre llibre hauríem de considerar-la com un adverbi emprat com a preposició; emperò, al Volum II de la Gramàtica del Català Contemporani (pàgina 1787) se’ns presenta arran de com una locució).
LOCUCIONS MÉS USUALS:
A PART DE/ A BANDA DE/// ARRAN DE/RAN DE/// DE DRET A/ EN DIRECCIÓ (A/CAP A)/// DEPENENT DE/// NO OBSTANT/// PER MITJÀ DE/// PER MOR DE///
(PER) VIA (DE)/// ENMIG DE/// GRÀCIES A/// A NIVELL (DE)*[1]
[1] Pel que fa a aquesta locució els demanaria que en restrigissin l’ús al més possible, atès que moltes vegades es fa servir més com una mena de falca que no pas com un veritable pont entre dues paraules.
Primer de tot, si ho troben bé, definiríem el que s’entén per locució. Diu el diccionari de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) que una locució és un grup de paraules que té el valor d’un sol mot; és així que podem parlar de locució adverbial, verbal o, en el cas que estem tractant, preposicional.
Recordin també allò que havíem vist sobre la preposició: la preposició és aquella categoria gramatical que uneix dos elements de l’oració i que, a més, subordina el segon element al primer (subordinar vol dir col·locar per sota).
Com hauran vist en el tema 4, les locucions preposicionals són força abundants. I l’estructura d’aquestes locucions gairebé sempre és la mateixa: preposició + substantiu + preposició: a l’empara de// a les envistes de// amb la finalitat de. Tanmateix n’hi ha d’altres que no tenen aquesta estructura: arran de// (Parin compte amb aquesta última locució perquè segons el nostre llibre hauríem de considerar-la com un adverbi emprat com a preposició; emperò, al Volum II de la Gramàtica del Català Contemporani (pàgina 1787) se’ns presenta arran de com una locució).
LOCUCIONS MÉS USUALS:
A PART DE/ A BANDA DE/// ARRAN DE/RAN DE/// DE DRET A/ EN DIRECCIÓ (A/CAP A)/// DEPENENT DE/// NO OBSTANT/// PER MITJÀ DE/// PER MOR DE///
(PER) VIA (DE)/// ENMIG DE/// GRÀCIES A/// A NIVELL (DE)*[1]
[1] Pel que fa a aquesta locució els demanaria que en restrigissin l’ús al més possible, atès que moltes vegades es fa servir més com una mena de falca que no pas com un veritable pont entre dues paraules.
Wednesday, February 17, 2010
L'ESTIL DIRECTE i L'ESTIL INDIRECTE
Benvolguts,
els havia d'explicar d'alguna manera com funciona la qüestió de l'estil directe i l'estil indirecte, i em sembla que he trobat la millor manera de fer-ho. Quan jo tenia la seva edat -ah!, quins temps aquells!- la meva àvia em va ensenyar un poema, un bon tros satíric, en què hi havia fragments que es podien considerar de discurs directe i n'hi havia d'altres que eren, i són -afortunadament- d'estil indirecte. Vegem el poema en qüestió que es diu:
els havia d'explicar d'alguna manera com funciona la qüestió de l'estil directe i l'estil indirecte, i em sembla que he trobat la millor manera de fer-ho. Quan jo tenia la seva edat -ah!, quins temps aquells!- la meva àvia em va ensenyar un poema, un bon tros satíric, en què hi havia fragments que es podien considerar de discurs directe i n'hi havia d'altres que eren, i són -afortunadament- d'estil indirecte. Vegem el poema en qüestió que es diu:
UN LLORO, UN MORO I UN MICO, I UN SENYOR DE PUERTO RICO
Un senyor de Puerto Rico
al balcó tenia un lloro
de rica ploma i bon pico:
un lloro dels que fan oro,
dels lloros que costen pico.
Un veí seu, que era moro,
de Tetuan, va rebre un mico.
Amarra aquest mico, el moro,
al balcó, quedant el lloro
a l'altre, però lluny del mico.
Mes tan i tan xerrà el lloro,
que un dia s'empipa el mico,
i amb rabiós alè de toro
l'envesteix. S'amaga el lloro,
trenca la cadena el mico,
salta a la gàbia del lloro,
surt el lloro, pica al mico,
xiscla el mico, xerra el lloro
i, amb l'esvalot, surt el moro.
I el senyor de Puerto Rico
- Per què no tanca el seu lloro?
- Per què no amarra el seu mico? -
Exclamen els dos fent coro,
volent l'un agafar el lloro
i estirant-li, l'altre, el mico.
Cau el mico sobre el lloro.
El lloro li clava el pico.
Reganya les dents el mico
i, esverat, mossega el moro
i el senyor de Puerto Rico.
Aquest renega del lloro,
prometent matar el mico,
mentre que, furiós, el moro
provoca l'amo del lloro
i envesteix lloro i mico.
Cap amunt s'enfila el lloro,
cap avall s'escorre el mico
i, faltant tots al decoro,
agarrats queden el moro
i el senyor de Puerto Rico.
- "¡Ay, moro, si pierdo el loro!"
- li diu el de Puerto Rico.
Replica, cremat, el moro:
-"Pagaràs ben car el lloro,
oh, cristià!, si es perd el mico."
Creix el brogit; vola el lloro,
cau al carrer sobre el mico...
Burrango el de Puerto Rico,
veient-se amb perill el lloro,
altra volta sobre el mico!
Es desfà com pot, del moro.
Entra i pega un tiro al mico,
però l'erra i mata el lloro.
Cau desmaiat. Riu el moro
i fuig a buscar el mico.
Eixerit, retorna el moro
amb el lloro mort i el mico.
Auxilia el de Puerto Rico...
I després li envia el lloro
amb una carta, pel mico,
que diu: "Seis onzas en oro
per l'atemptat contra el mico,
d'un cristià reclama un moro.
Guardi's, dissecat, el lloro.
Pagui'm ara, a mi, aquest pico".
Veu això l'amo del lloro.
Es tira damunt del mico.
Mata el mico, mata el moro,
i, mort moro, mico i lloro,
fa un farcell... i a Puerto Rico!
Com poden veure el poema és tot un assaig d'enginy i, si m'ho permeten, demostra que els nostres avis ja s'havien habituat a la "multiculturalitat". Un senyor de Puerto Rico que parla en castellà i en català i, en canvi, un "àrab" -el poeta en diu "moro", però sense cap connotació despectiva-, que parla en català.
Observem ara el poema: comença amb una descripció en què el narrador fa servir l'estil indirecte, amb verbs en pretèrit imperfet d'indicatiu (tenia, era...); hi ha algun fragment que es pugui considerar de discurs directe? Sí, ho han endevinat, són de discurs directe tots els fragments en què o bé apareixen cometes i que, per tant, reprodueixen textualment el discurs del "moro" o del "senyor de Puerto Rico" o bé tots aquells fragments en què apareixen guionets de diàlegs, com per exemple, allà on diu el senyor de Puerto Rico: "Ay, moro, si pierdo el loro"; a la qual cosa el moro "àrab" li respon: "Pagaràs ben car el lloro, oh cristià, si es perd el mico". De fet, gairebé tota la resta del poema es converteix en una descripció de la baralla entre tots quatre elements i, doncs, de manera àmplia, podríem dir que es tracta d'un discurs indirecte.
Recordin que en estil directe: fem ús de guions; el narrador no surt a escena sinó que cedeix la veu als protagonistes; el guió de cada intervenció indica quan comencen a parlar cadascun dels personatges dels que intervenen i, com poden observar, si hi ha una intervenció del narrador -que sempre parla en passat-, aquesta intervenció apareix entre guionets.
En l'estil indirecte, el que apareix a la resta del poema, el narrador sempre intervé utilitzant verbs de dicció: "va dir, va fer, observà...", i els temps verbals que es fa servir per indicar allò que diuen els personatges és el pretèrit imperfet d'indicatiu.
Un senyor de Puerto Rico
al balcó tenia un lloro
de rica ploma i bon pico:
un lloro dels que fan oro,
dels lloros que costen pico.
Un veí seu, que era moro,
de Tetuan, va rebre un mico.
Amarra aquest mico, el moro,
al balcó, quedant el lloro
a l'altre, però lluny del mico.
Mes tan i tan xerrà el lloro,
que un dia s'empipa el mico,
i amb rabiós alè de toro
l'envesteix. S'amaga el lloro,
trenca la cadena el mico,
salta a la gàbia del lloro,
surt el lloro, pica al mico,
xiscla el mico, xerra el lloro
i, amb l'esvalot, surt el moro.
I el senyor de Puerto Rico
- Per què no tanca el seu lloro?
- Per què no amarra el seu mico? -
Exclamen els dos fent coro,
volent l'un agafar el lloro
i estirant-li, l'altre, el mico.
Cau el mico sobre el lloro.
El lloro li clava el pico.
Reganya les dents el mico
i, esverat, mossega el moro
i el senyor de Puerto Rico.
Aquest renega del lloro,
prometent matar el mico,
mentre que, furiós, el moro
provoca l'amo del lloro
i envesteix lloro i mico.
Cap amunt s'enfila el lloro,
cap avall s'escorre el mico
i, faltant tots al decoro,
agarrats queden el moro
i el senyor de Puerto Rico.
- "¡Ay, moro, si pierdo el loro!"
- li diu el de Puerto Rico.
Replica, cremat, el moro:
-"Pagaràs ben car el lloro,
oh, cristià!, si es perd el mico."
Creix el brogit; vola el lloro,
cau al carrer sobre el mico...
Burrango el de Puerto Rico,
veient-se amb perill el lloro,
altra volta sobre el mico!
Es desfà com pot, del moro.
Entra i pega un tiro al mico,
però l'erra i mata el lloro.
Cau desmaiat. Riu el moro
i fuig a buscar el mico.
Eixerit, retorna el moro
amb el lloro mort i el mico.
Auxilia el de Puerto Rico...
I després li envia el lloro
amb una carta, pel mico,
que diu: "Seis onzas en oro
per l'atemptat contra el mico,
d'un cristià reclama un moro.
Guardi's, dissecat, el lloro.
Pagui'm ara, a mi, aquest pico".
Veu això l'amo del lloro.
Es tira damunt del mico.
Mata el mico, mata el moro,
i, mort moro, mico i lloro,
fa un farcell... i a Puerto Rico!
Com poden veure el poema és tot un assaig d'enginy i, si m'ho permeten, demostra que els nostres avis ja s'havien habituat a la "multiculturalitat". Un senyor de Puerto Rico que parla en castellà i en català i, en canvi, un "àrab" -el poeta en diu "moro", però sense cap connotació despectiva-, que parla en català.
Observem ara el poema: comença amb una descripció en què el narrador fa servir l'estil indirecte, amb verbs en pretèrit imperfet d'indicatiu (tenia, era...); hi ha algun fragment que es pugui considerar de discurs directe? Sí, ho han endevinat, són de discurs directe tots els fragments en què o bé apareixen cometes i que, per tant, reprodueixen textualment el discurs del "moro" o del "senyor de Puerto Rico" o bé tots aquells fragments en què apareixen guionets de diàlegs, com per exemple, allà on diu el senyor de Puerto Rico: "Ay, moro, si pierdo el loro"; a la qual cosa el moro "àrab" li respon: "Pagaràs ben car el lloro, oh cristià, si es perd el mico". De fet, gairebé tota la resta del poema es converteix en una descripció de la baralla entre tots quatre elements i, doncs, de manera àmplia, podríem dir que es tracta d'un discurs indirecte.
Recordin que en estil directe: fem ús de guions; el narrador no surt a escena sinó que cedeix la veu als protagonistes; el guió de cada intervenció indica quan comencen a parlar cadascun dels personatges dels que intervenen i, com poden observar, si hi ha una intervenció del narrador -que sempre parla en passat-, aquesta intervenció apareix entre guionets.
En l'estil indirecte, el que apareix a la resta del poema, el narrador sempre intervé utilitzant verbs de dicció: "va dir, va fer, observà...", i els temps verbals que es fa servir per indicar allò que diuen els personatges és el pretèrit imperfet d'indicatiu.
Monday, February 15, 2010
LES PREPOSICIONS
Saben?
Estava mirant com els podia guiar en el tema de les preposicions quan m'he adonat que el nom, per ell mateix, ajudava bastant a situar el tema.
Perquè, és clar, la primera pregunta que se'ns pot acudir de fer és què significa preposició. I aquesta paraula sembla que, dins d'ella, ja n'inclou la resposta: Pre, indica una posició anterior i, evidentment, la paraula posició expressa el lloc que ocupa aquesta paraula. Per què aquets nom? Senzillament observem què fa la preposició. El que fa aquesta categoria oracional és servir de nexe d'unió: i aquest nexe d'unió es pot establir entre un nom i un altre (pensin per un moment en un sintagma com ara taula de metall. Quina funció fa la partícula de? Doncs serveix per unir taula i metall [en el benentès que metall se subordinarà a taula]) o bé entre un sitagma i un verb (tenim, per exemple, pensar en el cinema [i en aquest cas el sintagma el cinema se subordinarà al verb pensar]).
De la mateixa manera que en altres llengües, el català té diversos tipus de preposicions: les febles, constituïdes per una sola paraula que necessita d'una altra paraula per ser pronunciada, és a dir una altra paraula tònica que li serveixi de crossa per "subsistir". Les preposicions febles o àtones són les següents: a, de, per, en, amb i la composta per a; en contrapartida les preposicions tòniques són les que contenen una síl·laba tònica. Aquestes preposicions es poden dividir en dos grups: simples i compostes. Les simples són: contra, durant, entre, fins, malgrat, segons i sense; les compostes són: cap a, des de, fins a.
Els usos que atorguem a les preposicions febles són diversos, però entre els més coneguts destaquen els següents:
A ---- part del dia en què té lloc una acció [a la tarda, a la nit]/// part de l'any [a la tardor, a la primavera] /// lloc amb el nom propi [A Sant Joan Despí, a Cornellà] ///subordinem un infinitiu a certes expressions [alguna cosa a fer, res a dir, és a dir]
EN ---- expressa la manera de fer certes accions [llegir en veu alta, parlar en anglès] /// complements de determinats nom i adjectius [llicenciat en història]
AMB --- expressa la manera de fer certes accions [estudiar amb ganes] /// vehicle o mitjà que utilitzem [anar amb autocar]
DE ---- construïm perífrasis d'obligació [hem d'estudiar]/// introducció de la majoria de complements de nom [taula de metall, flabiol de fusta]/// separa determinants de l'adjectiu quan no hi ha el nom [vuit de fusta i cinc de paper]/// separem la repetició d'un complement que s'ha expressat abans [ja en tinc prou, d'aquesta farsa]
PER ---- mitjà o causa [ho ha fet per amor]/// encapçala un complement agent en una passiva [les accions eren sostingudes per falsos militars]
PER A ---- indica destinació o finalitat [ho ha portat per als orfes]
Estava mirant com els podia guiar en el tema de les preposicions quan m'he adonat que el nom, per ell mateix, ajudava bastant a situar el tema.
Perquè, és clar, la primera pregunta que se'ns pot acudir de fer és què significa preposició. I aquesta paraula sembla que, dins d'ella, ja n'inclou la resposta: Pre, indica una posició anterior i, evidentment, la paraula posició expressa el lloc que ocupa aquesta paraula. Per què aquets nom? Senzillament observem què fa la preposició. El que fa aquesta categoria oracional és servir de nexe d'unió: i aquest nexe d'unió es pot establir entre un nom i un altre (pensin per un moment en un sintagma com ara taula de metall. Quina funció fa la partícula de? Doncs serveix per unir taula i metall [en el benentès que metall se subordinarà a taula]) o bé entre un sitagma i un verb (tenim, per exemple, pensar en el cinema [i en aquest cas el sintagma el cinema se subordinarà al verb pensar]).
De la mateixa manera que en altres llengües, el català té diversos tipus de preposicions: les febles, constituïdes per una sola paraula que necessita d'una altra paraula per ser pronunciada, és a dir una altra paraula tònica que li serveixi de crossa per "subsistir". Les preposicions febles o àtones són les següents: a, de, per, en, amb i la composta per a; en contrapartida les preposicions tòniques són les que contenen una síl·laba tònica. Aquestes preposicions es poden dividir en dos grups: simples i compostes. Les simples són: contra, durant, entre, fins, malgrat, segons i sense; les compostes són: cap a, des de, fins a.
Els usos que atorguem a les preposicions febles són diversos, però entre els més coneguts destaquen els següents:
A ---- part del dia en què té lloc una acció [a la tarda, a la nit]/// part de l'any [a la tardor, a la primavera] /// lloc amb el nom propi [A Sant Joan Despí, a Cornellà] ///subordinem un infinitiu a certes expressions [alguna cosa a fer, res a dir, és a dir]
EN ---- expressa la manera de fer certes accions [llegir en veu alta, parlar en anglès] /// complements de determinats nom i adjectius [llicenciat en història]
AMB --- expressa la manera de fer certes accions [estudiar amb ganes] /// vehicle o mitjà que utilitzem [anar amb autocar]
DE ---- construïm perífrasis d'obligació [hem d'estudiar]/// introducció de la majoria de complements de nom [taula de metall, flabiol de fusta]/// separa determinants de l'adjectiu quan no hi ha el nom [vuit de fusta i cinc de paper]/// separem la repetició d'un complement que s'ha expressat abans [ja en tinc prou, d'aquesta farsa]
PER ---- mitjà o causa [ho ha fet per amor]/// encapçala un complement agent en una passiva [les accions eren sostingudes per falsos militars]
PER A ---- indica destinació o finalitat [ho ha portat per als orfes]
Tuesday, February 09, 2010
ALLÒ MÉS ESSENCIAL QUE ENS CONVÉ SABER D'UN ESTIU AMB L'ANNA
Benvolguts,
En aquestes ratlles que hi ha a continuació trobaran el més essencial de la novel·la de la Núria Pradas. I dic el més essencial en el benentès que el que hi ha a continuació NO ELS HA/POT ESTALVIAR la lectura d' Un estiu amb l'Anna. I hi ha moltes raons per a aquest no-estalvi. Una de les primeres raons és que la lectura de qualsevol llibre serveix per crear-nos i recrear-nos un món. I aquest món és el que essencialment ens dóna Núria Pradas.
Els reprodueixo a continuació part d'un dossier en què hi troabaran molts aspectes relatius a aquesta novel·la. Un dossier però, repeteixo i insisteixo, que no els ha d'estalviar la lectura del llibre.
En aquestes ratlles que hi ha a continuació trobaran el més essencial de la novel·la de la Núria Pradas. I dic el més essencial en el benentès que el que hi ha a continuació NO ELS HA/POT ESTALVIAR la lectura d' Un estiu amb l'Anna. I hi ha moltes raons per a aquest no-estalvi. Una de les primeres raons és que la lectura de qualsevol llibre serveix per crear-nos i recrear-nos un món. I aquest món és el que essencialment ens dóna Núria Pradas.
Els reprodueixo a continuació part d'un dossier en què hi troabaran molts aspectes relatius a aquesta novel·la. Un dossier però, repeteixo i insisteixo, que no els ha d'estalviar la lectura del llibre.
Sunday, February 07, 2010
SOBRE LA DITA "SANT POL, QUINA HORA ÉS?"
Benvolguts alumnes,
I ja que parlem de Sant Pol no podia deixar passar l'ocasió de parlar-los d'una dita molt estesa, no solament pel Maresme sinó arreu de Catalunya. La dita fa: "Sant Pol, quina hora és?". He consultat el web de l'ajuntament de Sant Pol i això és el que hi he trobat:"
“15 de febrer de 1714. Las tropas de Felip V, sitian en Sant Pol als valents voluntaris catalans del regiment de Amill.
La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l’absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d’ Anjou, de can’N Reig y desde alli foren amos de la població.
Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s’aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse.
Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á la s campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarcaprohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d’arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment.
Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Allavoras fou quan nasqué l’adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar:
”A Sant Pol la manta Y la gent berganta”
D’allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfadan al sentir l’infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?:
La hora de que Catalunya recobri lo perdut. “
(Escrit publicat a la revista ’El Santpolench’, Març de 1890
La llegenda sobre: “Sant Pol, quina hora és?” )
Conten les “males llengües” que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, quedant la busca a l’ombra del tendal.
I, com acostuma a passar, la llegenda serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa i en passar pel poble, sobretot amb el tren, feien sempre la mateixa pregunta als santpolencs...
Amb el pas del temps, però, la població va aprendre a conviure amb l’anècdota fins al punt d’arribar a utilitzar-la com a eslògan de presentació de la pròpia població, la qual cosa en una altra època hagués estat impensable:
“Sant Pol, a tota hora! ” és, avui, la frase reclam del turisme a la nostra vila.
I aquesta és la història de la dita. Ara bé, jo els demanaria que, sobretot, si passen pels volts de Sant Pol, no se'ls acudeixi de demanar l'hora que és, no fos cas que a algun santpolenc se li girés el cervell i els clavés un mastegot.
La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l’absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d’ Anjou, de can’N Reig y desde alli foren amos de la població.
Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s’aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse.
Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á la s campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarcaprohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d’arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment.
Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Allavoras fou quan nasqué l’adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar:
”A Sant Pol la manta Y la gent berganta”
D’allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfadan al sentir l’infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?:
La hora de que Catalunya recobri lo perdut. “
(Escrit publicat a la revista ’El Santpolench’, Març de 1890
La llegenda sobre: “Sant Pol, quina hora és?” )
Conten les “males llengües” que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, quedant la busca a l’ombra del tendal.
I, com acostuma a passar, la llegenda serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa i en passar pel poble, sobretot amb el tren, feien sempre la mateixa pregunta als santpolencs...
Amb el pas del temps, però, la població va aprendre a conviure amb l’anècdota fins al punt d’arribar a utilitzar-la com a eslògan de presentació de la pròpia població, la qual cosa en una altra època hagués estat impensable:
“Sant Pol, a tota hora! ” és, avui, la frase reclam del turisme a la nostra vila.
I aquesta és la història de la dita. Ara bé, jo els demanaria que, sobretot, si passen pels volts de Sant Pol, no se'ls acudeixi de demanar l'hora que és, no fos cas que a algun santpolenc se li girés el cervell i els clavés un mastegot.
I ENCARA SOBRE L'ORIOL, L'ANNA I EL SEU ESTIU
Estava repassant avui coses que haurien de tenir en compte sobre el llibre i em sembla que n'hi ha una de fonamental, que no els l'havia comentat: qui parla en el llibre? Vull dir com avança la història, l'argument i qui la fa avançar. Fixin-se bé: l'autora, la Núria Pradas, ha volgut que nosaltres avancem en el llibre de bracet de l'Oriol, ens ha ficat en la pell de l'Oriol. I és ben segur que, llegint el llibre, hauran experimentat frisança, por, compassió, enveja, etc.
Si es miren el primer tema del llibre de text -Estímul-, veuran que allà es parla del punt de vista intern i es diu que el narrador protagonista és aquell que coincideix amb el personatge principal (protagonista dels fets), ja que es converteix en el centre de la narració. I, en aquest llibre és evident que el narrador protagonista és l'Oriol.
Per tant, la valoració que en faci de la situació, aquest narrador, serà sempre subjectiva, és a dir no s'ajustarà ben bé a una visió imparcial. La novel·la, per tant, és lògic que passi en primera persona. Observin que, ja des del primer moment, el llibre s'inicia amb un diàleg sostingut per l'Oriol amb la seva mare.
I ja que parlem d'aquests aspectes, cal que tinguin ben present que la novel·la presenta una antagonista destacada -la mare de l'Oriol (la Margarida)- a la qual s'afegeix el xicot que surt amb la mare, en Joan, al qual l'Oriol bateja amb el nom de plepa (recordin que plepa ve del francès plaît pas, que vol dir desagradós, antipàtic, fastiguejant, etc.). En Joan es converteix, doncs, per obra i gràcia d'aquesta relació, en oponent. En aquesta llista de personatges, no podia faltar la figura d'en Pep, un estiuejant, un xicot de Barcelona que, al capdavall, sembla que sigui el responsable de la mort de l'Anna.
Després cal que ens aturem un moment en el lloc on passen els fets: un poble anomenat Sant Pol de Mar. No m'he sabut estar de donar-los una vista del poble de Sant Pol de Mar. Un poble que té el gran avantatge de tenir unes platges per gaudir dels estius gairebé tot l'any.
I en aquest poble, en gairebé tots els pobles del nostre país, sempre hi ha un indret on acudeix quasi tota la gent a trobar-se: el casino, o el casinet. En un primer moment, els casinos van ser creats per la gent d'una cert estatus dels pobles per trobar-se i parlar de tot una mica; a poc a poc, aquests espais han esdevingut els punts de trobada de tothom. Malament rai si un poble no té casino/casinet perquè vol dir que està com mancat d'ànima. Està clar que el casino no sempre es diu així: també es pot anomenar ateneu, centre recreatiu o qualsevol altre nom que vingui a significar punt de trobada. I bé, com no podia ser d'altra manera, és en aquest casino on es produeix la trobada de l'Oriol i l'Anna, o de l'Anna i l'Oriol si s'ho estimen més.
Si es miren el primer tema del llibre de text -Estímul-, veuran que allà es parla del punt de vista intern i es diu que el narrador protagonista és aquell que coincideix amb el personatge principal (protagonista dels fets), ja que es converteix en el centre de la narració. I, en aquest llibre és evident que el narrador protagonista és l'Oriol.
Per tant, la valoració que en faci de la situació, aquest narrador, serà sempre subjectiva, és a dir no s'ajustarà ben bé a una visió imparcial. La novel·la, per tant, és lògic que passi en primera persona. Observin que, ja des del primer moment, el llibre s'inicia amb un diàleg sostingut per l'Oriol amb la seva mare.
I ja que parlem d'aquests aspectes, cal que tinguin ben present que la novel·la presenta una antagonista destacada -la mare de l'Oriol (la Margarida)- a la qual s'afegeix el xicot que surt amb la mare, en Joan, al qual l'Oriol bateja amb el nom de plepa (recordin que plepa ve del francès plaît pas, que vol dir desagradós, antipàtic, fastiguejant, etc.). En Joan es converteix, doncs, per obra i gràcia d'aquesta relació, en oponent. En aquesta llista de personatges, no podia faltar la figura d'en Pep, un estiuejant, un xicot de Barcelona que, al capdavall, sembla que sigui el responsable de la mort de l'Anna.
Després cal que ens aturem un moment en el lloc on passen els fets: un poble anomenat Sant Pol de Mar. No m'he sabut estar de donar-los una vista del poble de Sant Pol de Mar. Un poble que té el gran avantatge de tenir unes platges per gaudir dels estius gairebé tot l'any.
I en aquest poble, en gairebé tots els pobles del nostre país, sempre hi ha un indret on acudeix quasi tota la gent a trobar-se: el casino, o el casinet. En un primer moment, els casinos van ser creats per la gent d'una cert estatus dels pobles per trobar-se i parlar de tot una mica; a poc a poc, aquests espais han esdevingut els punts de trobada de tothom. Malament rai si un poble no té casino/casinet perquè vol dir que està com mancat d'ànima. Està clar que el casino no sempre es diu així: també es pot anomenar ateneu, centre recreatiu o qualsevol altre nom que vingui a significar punt de trobada. I bé, com no podia ser d'altra manera, és en aquest casino on es produeix la trobada de l'Oriol i l'Anna, o de l'Anna i l'Oriol si s'ho estimen més.
Saturday, February 06, 2010
SOBRE UN ESTIU AMB L'ANNA
Els escric aquestes línies ben convençut que ja han fet un cop d'ull més que extens al llibre de la Núria Pradas. A l'hora de triar aquest llibre de lectura no se m'escapava que l'Oriol -el protagonista- té disset anys i que, per tant, els avantatjava d'uns quants anys. Però cal tenir en compte que tot allò que li passa a l'Oriol els pot passar oerfectament a vostès. Qui no s'ha sentit frustrat alguna vegada perquè el pare o la mare, o tots dos alhora!, han decidit per nosaltres sobre algun aspecte que vostès consideraven que els afectava únicament a vostès.
Els seré franc, si m'ho permeten, i els paralaré com a pare de dos nois adolescentes. Mirin, vostès tenen a les seves mans un tresor que, amb el temps, i només amb el temps, se'ls marcirà. Algunes persones diuen que l'adolescència, o si s'ho estimen més la joventut, és una malaltia que es cura amb el temps, però aquestes mateixes persones voldria estar preses d'aquest mal. Jo, com a professor, tinc la immensa fortuna d'heure-me-les sempre amb persones que es troben en joventut (Això recorda una mica aquella magnífica obra d'Oscar Wilde que es diu "El retrat de Dorian Gray"). Vull dir que sempre em trobo amb persones joves i sempre insisteixo en el mateix: "Aprofitin aquesta edat. Ningú com vostès sap què és ser jove. I, sobretot, no malbaratin aquesta joventut en coses sense sentit. Cada cosa requereix el seu temps, però el temps se'ns en va de les mans. I d'això no ens n'adonem fins que hem passat a una altra etapa de la vida".
Bé, però recuperem l'Oriol. Em penso que cadascun de nosaltres -més ben dit, de vostès- podria ser perfectament l'Oriol. Un xicot jove que viu una situació que, com més va més es produeix: fill de pares separats que, malgrat aquesta separació, estimen el seu fill. I, exactament és així: el fill de pares separats que conviu amb el pare o la mare sap que qui viu amb ell és qui més el controla. És per això que l'Oriol gosa dir a la seva mare que és un plom.
La mare, per altra banda, també té vida pròpia. I és natural que als quaranta anys vulgui refer aquesta vida. La percepció de l'edat per part de l'Oriol és habitual. Una persona als quaranta anys -des del punt de vista de l'Oriol- és ja una persona molt "vella", però els asseguro que, fins i tot a la meva edat la percepció de joventut o vellesa va lligada a l'activitat o inactivitat.
Hi ha, per altra banda, la qüestió de l'amistat. Els amics són un valor importantíssim a la seva edat; diria, si m'ho permeten, que gairebé és tan important com la família. Algunes vegades els amics són el mocador on eixuguem les nostres llàgrimes.
Permetin-me un incís: diria que aquest llibre és essencial per entendre algunes de les coses que ens passen -que els passen.
La Núria Pradas ha sabut construir tot un univers juvenil, i l'ha construït d'una manera que enganxa, que els hauria d'enganxar a tots vostès.
Facin-me un favor, i facin-se'l vostès, llegeixin el llibre. A més de ser un llibre de lectura obligatòria dins del curs penso que és un llibre que els agradarà perquè té tots els ingredients per agradar-los: parla de l'amor, de l'amistat, de la mort, de valors com ara la fidelitat, la sinceritat, les relacions de pares i fills.
En continuarem parlant a classe.
Fins ben aviat.
Els seré franc, si m'ho permeten, i els paralaré com a pare de dos nois adolescentes. Mirin, vostès tenen a les seves mans un tresor que, amb el temps, i només amb el temps, se'ls marcirà. Algunes persones diuen que l'adolescència, o si s'ho estimen més la joventut, és una malaltia que es cura amb el temps, però aquestes mateixes persones voldria estar preses d'aquest mal. Jo, com a professor, tinc la immensa fortuna d'heure-me-les sempre amb persones que es troben en joventut (Això recorda una mica aquella magnífica obra d'Oscar Wilde que es diu "El retrat de Dorian Gray"). Vull dir que sempre em trobo amb persones joves i sempre insisteixo en el mateix: "Aprofitin aquesta edat. Ningú com vostès sap què és ser jove. I, sobretot, no malbaratin aquesta joventut en coses sense sentit. Cada cosa requereix el seu temps, però el temps se'ns en va de les mans. I d'això no ens n'adonem fins que hem passat a una altra etapa de la vida".
Bé, però recuperem l'Oriol. Em penso que cadascun de nosaltres -més ben dit, de vostès- podria ser perfectament l'Oriol. Un xicot jove que viu una situació que, com més va més es produeix: fill de pares separats que, malgrat aquesta separació, estimen el seu fill. I, exactament és així: el fill de pares separats que conviu amb el pare o la mare sap que qui viu amb ell és qui més el controla. És per això que l'Oriol gosa dir a la seva mare que és un plom.
La mare, per altra banda, també té vida pròpia. I és natural que als quaranta anys vulgui refer aquesta vida. La percepció de l'edat per part de l'Oriol és habitual. Una persona als quaranta anys -des del punt de vista de l'Oriol- és ja una persona molt "vella", però els asseguro que, fins i tot a la meva edat la percepció de joventut o vellesa va lligada a l'activitat o inactivitat.
Hi ha, per altra banda, la qüestió de l'amistat. Els amics són un valor importantíssim a la seva edat; diria, si m'ho permeten, que gairebé és tan important com la família. Algunes vegades els amics són el mocador on eixuguem les nostres llàgrimes.
Permetin-me un incís: diria que aquest llibre és essencial per entendre algunes de les coses que ens passen -que els passen.
La Núria Pradas ha sabut construir tot un univers juvenil, i l'ha construït d'una manera que enganxa, que els hauria d'enganxar a tots vostès.
Facin-me un favor, i facin-se'l vostès, llegeixin el llibre. A més de ser un llibre de lectura obligatòria dins del curs penso que és un llibre que els agradarà perquè té tots els ingredients per agradar-los: parla de l'amor, de l'amistat, de la mort, de valors com ara la fidelitat, la sinceritat, les relacions de pares i fills.
En continuarem parlant a classe.
Fins ben aviat.
Subscribe to:
Posts (Atom)