Sunday, February 21, 2010

SOBRE L'ORTOGRAFIA DE LA HAC I LA ELA GEMINADA

Anem, ara, a veure un altre punt bastant conflictiu de la llengua: em refereixo a l’ortografia.

Mirin, l’ortografia és fruit d’una convenció, un acord que s’ha produït entre tots els parlants, i que tots els parlants hem d’anar obeint sense piular. Vull dir amb això que, evidentment, les paraules s’escriuen de la mateixa manera aquí que a Olot, a Castelló de la Plana o a Alaior, per esmentar només algunes contrades on es parla català.

El que passa és que cada terra fa sa guerra, vull dir que cada llengua s’escriu de la manera que s’escriu per una cúmul de circumstàncies, des de l’etimologia de la paraula (origen d’aquella paraula) fins a l’evolució del país on es parla un idioma determinat. Pensin que la forma d’escriure les paraules d’una manera determinada i no pas d’una altra és pot atribuir a mil i una causes.

Em sembla que ja els he comentat l’origen d’una paraula com ara cangur. Els la comento per si no recorden aquesta anècdota: Els anglesos quan van arribar a Austràlia i van veure per primer cop aquest animal, va demanar a un aborigen australià pel nom d’aquell ésser tan estrany, a la qual cosa l’aborigen va respondre: “kangoroo” (que en aborigen vol dir: no t’entenc). I aquest és el nom que té aquest sofert animal: cangur. Això col•locat en l’ortografia fa que les normes que regulen l’escriptura de les paraules sigui algunes vegades “arbitrària”, però que tots els parlants seguim.

En aquest tema estudiem les lletres “hac” i “ela geminada”. La lletra hac no és pròpiament estudi de la fonètica , per tal com no representa d’una manera sistemàtica cap so de la llengua. Els casos en què hom escriu actualment h responen a l’existència del mateix signe o bé una aspiració en els mots originaris respectius: hoste < hospite, hivern < hibernu, tot i que en certs casos la h etimoòlogica (d’origen) no es manté: ordi < hordeu, Convencionalment, en català s’usa la lletra h per a indicar l’aspiració en el cas de l’onomatopeia que expressa la rialla: ha, ha; he, he (Joaquim Rafel i Fontanals, Volum 8 de la Gran Enciclopèdia Catalana).

Pel que fa a la lletra ela geminada, cal dir que és una variant de la lletra ela, però amb un alt valor d’ús etimològic. Vull dir amb això que si escrivim determinades paraules amb ela geminada és per recordar que, en alguns casos, la paraula escrita amb aquesta lletra deriva d’un altre mot que porta ela doble: metall: metàl•lic; palla: pàl•lid; per altra banda, les paraules que que comencen amb col• o bé il• i que signifiquen, en el primer i, d’alguna manera, una derivació de paraules sàvies (cultismes) llatines o bé l’antònim d’altres paraules, en el segon cas, porten ela geminada: col•locació, col•laboració, il•legal, il•legítim; escrivim amb ela geminada una sèrie de paraules que en llatí portaven ela doble: de la paraula villa, escrivim vil•la, per exemple. Clar que hi ha tota una llista de paraules, a banda de les que els he dit que porten ela geminada; per exemple, mortadel•la, passarel•la, aquarel•la, pupil•la, passarel•la, etc.

1 comment:

Anonymous said...

Paola 2.B
M'he llegit el text que has escrit sobre la hac i la ela geminada, ami em costa una mica saber quant una paraula va amb ela geminada o amb hac, nose ben bé quant es posa.
Adeu i fins demà.