CATALUNYA

Catalunya, una regió europea

El principal de Catalunya no té unes fronteres físiques clares i definides que en facin una unitat geogràfica netament diferenciada dins de la Península Ibèrica. Els seus signes d’identitat provenen bàsicament de la voluntat dels seus pobladors, que al llarg del temps han configurat una llengua pròpia, uns costums, unes tradicions i una història que han fet de Catalunya una nació diferenciada dins de l’Estat espanyol.

ELS LÍMITS DE CATALUNYA

És difícil d’establir els límits naturals d’un Estat o d’una nació, ja que no són pas els accidents geogràfics els que determinen els territoris, sinó que en la seva delimitació hi intervenen bàsicament els factors històrics. Els límits actuals de la Catalunya actual (compreses les comarques nord-pirinenques) són l’estany de Salses al nord, la Mediterrània a l’est, la Sènia al Sud i les comarques d ela Franja de Ponent a l’oest.

En diferents períodes de la seva història Catalunya ha superat aquests límits i s’ha vinculat políticament a terres del nord dels Pirineus i Mediterrània enllà. A L’Edat Mitjana la Corona d’Aragó va unir en un mateix regne catalans, aragonesos, valencians i balears.

Els elements geogràfics poden ajudar a configurar un espai determinat, però no són ni de molt els decisius a l’hora de delimitar els estats o les nacions. Així, cal tenir en compte que els seus límits actuals són, en bona part, resultat de les decisions polítiques, econòmiques o militars que han anat modificant-se al llarg de la història.

Catalunya s’ha desenvolupat en tres grans àmbits: hispànic, mediterrani i europeu. Aquests són els marcs que han ajudat a definir la seva personalitat històrica i la seva identitat, amb la seva llengua i les seves institucions, i la realitat socioeconòmica dels nostres dies.

LA UBICACIÓ DE CATALUNYA

Catalunya, per la seva ubicació al nord-est de la Península Ibèrica i a l’extrem occidental de la Mediterrània, té una situació privilegiada per a les relacions marítimes a través de la Mediterrània i per a les comunicacions terrestres amb la resta d’Europa. En aquest sentit Catalunya sempre ha estat un país de pas, de trànsit entre la Península Ibèrica i Europa. En els aspectes humans, Catalunya ha estat un territori força abocat a la Mediterrània, però també obert a altres influències vingudes de les terres del continent.

Això n’ha fet un veritable encreuament d’ètnies i cultures que, en assentar-se en aquest territori, han anat configurant el substrat nacional de Catalunya i formant la cultura i els caràcter dels seus pobladors.

Catalunya es troba situada al sud-oest d’Europa, entre els 40º 30‘ – 42 ª 53’ de latitud Nord i els 0º 11’ -3º 18’ de longitud Est, segons el meridià de Greenwich. Té una superfície de 31.930 Km², aproximadament el 18 % de la Península Ibèrica.

Des de 1986, Catalunya és una de les 140 regions de la geografia comunitària i està representada a Assemblea de les regions d’Europa. Aquest organisme reuneix les regions europees amb la finalitat de cooperar en matèria política, econòmica i cultural i de potenciar el paper de les regions dins els organismes comunitaris.

L’espai que ocupa la llengua catalana, amb totes les seves variants dialectals, és molt més gran que no pas el territori estricte de Catalunya, ja que inclou el País Valencià, les Illes Balears, la Franja de Ponent, Andorra, La Catalunya Nord, i l’Alguer, a Sardenya.

A la darreria del segle XIX començà a difondre’s un sentiment comarcalista que rebutjant la divisió provincial defensava la necessitat d’elaborar una divisió territorial de catalunya basada en criteris comarcals.

Aquest sentiment va ser recollit per la generalitat republicana que, tenint en compte criteris naturals, històrics, demogràfics i econòmics, va dividir el territori català en trenta-vuit comarques, agrupades en nou regions, i va fixar una capital a cada comarca. La nova divisió va ser aprovada l’any 1936, però amb l’anul·lació de la Generalitat pel règim franquista, va quedar sense cap efectivitat pràctica.

Amb l’arribada de la democràcia i el restabliment de la Generalitat, l’Estatut d’Autonomia de 1979 va donar facultats a Catalunya per reordenar el seu territori. L’any 1987 una llei va posar en vigència la divisió comarcal republicana, que va ser modificada l’any 1988 amb la creació de tres noves comarques (Pla de l’Estany, Pla d’Urgell i Alta Ribagorça).